05/12/2024 | 06:00
El 23 de novembre passat, més de 170.000 persones van recórrer els carrers de Barcelona en una manifestació històrica per exigir que s’abaixin els lloguers. Amb el lema “S’ha acabat”, la protesta va evidenciar que els rendistes s’estan enriquint per sobre de les nostres possibilitats, i va destacar per l’excel·lent organització dels convocants, que van aconseguir mobilitzar amplis sectors de la població. L’encariment desorbitat del preu del lloguer no només afecta les grans ciutats, sinó que també es pateix a les zones rurals i de muntanya. Per això, aquest divendres, dia 6 de desembre, en ple pont de la Puríssima, s’ha convocat una manifestació a la Seu d’Urgell per un habitatge digne al Pirineu, en la qual us animem a participar.
Amb el mateix ritme que afloraven parcs naturals anava augmentant el nombre de segones residències. Actualment, el 60% de l’habitatge del Pirineu són segones i terceres residències que s’obren, de mitjana, 14 dies l’any. El nombre d’habitatges turístics per habitant és 5 vegades més gran al Pallars que a Barcelona. El municipi de Naut Aran té 2.000 habitants i 6.000 places en habitatges d’ús turístic. A Setcases, igual que a Saldes, Das, Bolvir i Alp, el 80% de l’habitatge són segones i terceres residències. L’Alt Urgell i el Solsonès són les comarques catalanes amb més oferta de turisme rural. Andorra, amb només 87.000 habitants, va rebre 9,3 milions de turistes l’any 2023. En conseqüència, el preu de l’habitatge a l’Alt Urgell està descontrolat. És una evidència que ens hem especialitzat a ser el decorat de la indústria turística. Com hem arribat fins aquí?
Agricultura en crisi; turisme a l’alça
El 1850, al Pirineu català hi vivien 150.000 persones, que es podien sostenir amb els recursos de l’entorn. Avui, al ritme de l’increment d’uns lloguers a l’alça i de la precarització laboral, la seva població ha quedat reduïda a la meitat. Quina relació hi ha entre l’encariment desorbitat del preu de l’habitatge als municipis pirinencs i el model de conservació de la natura promogut per diverses institucions en les darreres dècades?
Després de dècades d’especialització productiva en el comerç ramader combinat amb l’autoconsum, als anys vuitanta, coincidint amb l’entrada a la Unió Europea, les nostres granges lleteres familiars van fer fallida pel fet d’haver de competir amb explotacions altament mecanitzades dels Països Baixos i de França. Com que els camps pirinencs, petits i pendents, no eren òptims per a la mecanització, els planificadors territorials van decidir que la producció agroramadera s’havia de concentrar a la plana de Lleida i de Vic en forma d’agroindústria. Van determinar que tampoc no servíem per a la petita indústria, malgrat disposar de centrals hidroelèctriques que haurien permès una indústria autoabastida energèticament. Sense agricultura i sense indústria, es va considerar que el Pirineu era un espai per tancar.
Als anys vuitanta, el Pirineu es va quedar sense sector ramader i la majoria de les granges lleteres familiars van tancar
En aquest context de no futur, les institucions i els intel·lectuals pirinencs es van agafar amb optimisme als nous corrents neoliberals que van imposar al sud d’Europa les polítiques de conservació. Es va fer una reconfiguració simbòlica i material que va permetre el pas del que per als nostres avis era “el país”, entès com a espai productiu, a “la natura”, entesa com un espai verge i idíl·lic per contemplar. Es reforçava així la separació radical entre l’home i la natura, la qual cosa, com argumentava Marx, és la base que permet transformar la natura en un objecte d’intercanvi.
El Pirineu, un paisatge de decoració
Casa nostra ha esdevingut així un enclavament decoració en què es preserva allò que s’identifica amb una natura autèntica i paradisíaca al servei de la indústria turística, en forma de turisme de masses i d’esquí, però també de turisme d’esport, de natura, rural o sostenible. Assistim a una nova volta en la mercantilització absoluta: “la natura” mercantilitzada com a producte espectacle, que deixa de vendre’s per poder-se conservar i passa a conservar-se per poder ser venuda.
El Pirineu es va convertir en un decorat on conservar la natura al servei de la indústria turística
Amb els parcs naturals, la reintroducció de l’os, els pobles amb encant, les cases rurals, el màrqueting territorial, el doblament de la C-16 i amb l’etiqueta sostenible estem arribant a tenir pobles amb un 70% i un 80% de segones residències que s’obren només 15 dies l’any. S’està produint un procés de substitució, amb desnonaments inclosos per fer cases rurals, de les classes populars pirinenques que viuen al i del territori per classes mitjanes urbanes que venen a gaudir de “la natura”. Per tenir un Pirineu viu, cal una planificació econòmica orientada a satisfer les necessitats de la població i no a l’increment del benefici del capital.
* Aquest article apareix publicat originàriament a la revista ‘Habitar‘, editada per CRÍTIC i Pol·len Edicions i disponible a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.
