23/01/2025 | 10:55

Fa ja un cert temps que es va dient que la política catalana ha encetat un nou cicle, però fins ara ningú no ha estat capaç d’explicar gaire bé en què s’acaba de concretar. Ara és probable que, amb l’inici del 2025, sí que puguem començar a dir amb fonamentació que la política catalana ha entrat en una nova fase, caracteritzada pel fet que el centre de gravetat sembla haver-se desplaçat de Barcelona a Madrid, del Parlament al Congrés. Aquest canvi reflecteix una realitat política en què, malgrat la importància simbòlica del Parlament de Catalunya, les qüestions que determinen la política catalana i les decisions rellevants es discuteixen cada vegada més a la capital espanyola.
Al mateix temps, el PSC ha consolidat el seu domini sobre gairebé totes les institucions de Catalunya, des del Govern fins a la Diputació de Barcelona, passant per ajuntaments importants com els de Barcelona, Lleida i Tarragona. Aquesta concentració de poder institucional no només ha permès que els socialistes apliquin una anestèsia mediàtica a la política catalana, gràcies a no patir cap pressió d’altres institucions, sinó que, a més a més, fa que aquesta estigui fortament condicionada per les dinàmiques de Madrid: les forces independentistes no poden exercir poder real aquí, però l’aritmètica parlamentària al Congrés els permet ser determinants allà. Semblaria que, en entrar al parc de la Ciutadella, els partits independentistes sentin el mateix que va sentir dir Gandalf en arribar a Rohan: “Tu no tens poder aquí”.
Un altre dels signes més evidents d’aquest nou cicle és la dificultat que tenen figures clau del 2017, com Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, per construir una alternativa política sòlida des dels seus propis espais. La continuïtat en el lideratge dels seus partits demostra que no hi ha encara prou força per generar un projecte polític realment alternatiu que aglutini la majoria social que desitja la independència. Aquesta incapacitat per construir una alternativa sòlida dins dels seus propis espais polítics ha quedat clarament reflectida en la seva dependència de les dinàmiques de poder a Madrid, ja que la pèrdua del Govern de la Generalitat ha generat una minva del poder de les forces independentistes, que també ha contribuït a accentuar que ara s’exerceixi des del Congrés.
Una nova estratègia de Junts busca trobar aliances per influir en decisions que considera massa progressistes
Aquest desplaçament de poder es fa evident en les disputes entre els partits independentistes, que xoquen ideològicament de manera més visible al Congrés dels Diputats que al Parlament. És allà on es decideixen els grans pactes i estratègies, i on es plantegen les diferències fonamentals, tot i que no deixa de ser irònic que el debat se centri més que mai en qui és capaç de pactar millor amb altres actors polítics espanyols, especialment amb el PSOE, per aconseguir guanyar influència i afavorir els seus interessos.
Un altre factor que afavoreix aquest desplaçament de la política catalana cap a Madrid ha estat l’apropament entre Junts i el PP, que s’ha fet evident en qüestions com el rebuig a l’impost a les elèctriques o impedir augmentar i recuperar les indemnitzacions per acomiadament. Aquest acostament, promogut també per Foment del Treball, reflecteix una nova estratègia de Junts per trobar aliances que li permetin influir en decisions polítiques que considera massa progressistes, tant si afecten directament Catalunya com si no. Aquest moviment, que en un primer moment podria semblar contradictori amb la trajectòria independentista de Junts, demostra també l’inici del nou cicle, on els actors catalans busquen aprofitar el poder negociador que ofereix la política estatal. Potser també és un moviment resultant d’una anàlisi dels seus propis resultats: Junts ha guanyat més eleccions amb Trias com a candidat que amb Puigdemont. Junts sembla haver trobat a Madrid el terreny de joc ideal per redefinir el seu perfil com un actor que balla entre dues aigües: la de l’independentisme i la d’un conservadorisme liberal que mira de reüll el passat convergent.
D’altra banda, els Comuns també han vist com el seu centre de poder es traslladava a Madrid. Després de la retirada d’Ada Colau de la primera línia política, el projecte dels Comuns sembla trobar el seu epicentre de poder al voltant del Ministeri de Cultura, amb Ernest Urtasun convertint-se en la figura d’aquest espai polític amb més visibilitat i que concentra més poder i capacitat d’incidència política. Aquesta nova dinàmica reflecteix la consolidació del paper dels Comuns en el tauler polític, que passen a tenir una influència directa al vertader epicentre de la política catalana: Madrid.
Els partits independentistes catalans tenen avui una influència decisiva en l’equilibri polític a l’Estat
Pel que fa al PSC, no sembla que Illa tingui cap intenció de forçar el PSOE a assumir compromisos que no siguin de la seva conveniència. També és il·lustratiu que, per a bona part de la ciutadania, sigui molt difícil identificar els diputats catalans del grup parlamentari socialista al Congrés. Així, l’estratègia del PSC es construeix de manera més autònoma, sense necessitat de pressionar per obtenir un grup propi al Congrés, ja que el seu poder polític es basa més en la capacitat de mantenir-se com a referent dins del sistema polític espanyol que en la construcció d’una alternativa catalana pròpia. Ho veiem també en el fet que bona part de les mesures que inclou l’acord d’investidura que van firmar els socialistes i els republicans siguin qüestions que cal aprovar a Madrid i no al Parlament, com la reforma del finançament o el traspàs de Rodalies.
Aquest canvi de dinàmica també està vinculat amb la situació política de l’Estat espanyol. Avui, la política catalana no només està condicionada pels equilibris de poder a escala estatal, sinó que és una part fonamental de la direcció de l’Estat. La necessitat del Govern de coalició de pactar amb els partits independentistes per tirar endavant moltes de les seves mesures ha fet que la política catalana sigui clau per al desenvolupament de la legislatura actual a Espanya. Així, els partits independentistes, malgrat la falta de capacitat per articular un projecte únic, mantenen una influència decisiva en l’equilibri polític de l’Estat. És gairebé un somriure del destí que, en l’únic moment dels últims 10 anys que l’independentisme no té majoria al Parlament, aquesta sigui la força que més determina el Govern de l’Estat.
Madrid, més que mai, es configura com el vertader punt neuràlgic de la política catalana, i el Parlament de Catalunya, tot i la seva importància simbòlica, ha quedat relegat a un segon pla, on només es discuteix la gestió del dia a dia o qüestions circumstancials. La política catalana ha fet les maletes i ha llogat un piset a Madrid. Mentre el Parlament de Catalunya sembla haver quedat com un espectador passiu del seu propi relat, el Congrés és ara on es fan i es desfan les grans decisions. Però, com tot trasllat, la pregunta és si aquest és un canvi temporal o si, senzillament, Madrid s’ha convertit en la nova residència fixa del poder català. El bitllet de tornada encara no s’ha comprat.