Crític Cerca
Opinió
Brigitte Vasallo

Brigitte Vasallo

Activista feminista i escriptora.

Colons

Mentre parlava de la llibertat dels pobles, l'oligarquia s'ha atorgat el dret a decidir qui forma part del poble i qui no

23/04/2021 | 06:00

El barri de la Mina / JORDI BORRÀS

Utilitzaré la paraula feixisme amb molta cura i per tal d’assenyalar una pràctica habitual de l’extrema dreta que consisteix a equiparar els processos migratoris a invasions, un discurs propiciat i alimentat per les elits de la població del lloc d’arribada i que es va naturalitzant a força de repetició. Més directament, el suposat pla franquista per envair Catalunya a través de la migració d’altres llocs de l’Estat és una fake news, un bulo que circula sense cap mena de prova i malgrat totes les proves que apunten al contrari: al fet que el moviment de poblacions les feia menys controlables, o al fet que la trobada de la resistència de base al voltant dels nuclis industrials posava en problemes el règim, com així es va demostrar.

Per contra, el bulo de la “colonització” contribueix a invisibilitzar una realitat molt més difícil de pair: que les oligarquies franquistes catalanes van ser l’element necessari al règim per a instal·lar-se a Catalunya, i que en aquest país mai no s’ha fet un procés de reparació.

Fake news

La millor manera d’acabar amb un poble no és pas promovent l’arribada de mà d’obra barata que treballi a les seves indústries, sinó fent-lo emigrar com a mà d’obra barata i fent que els seus fills i filles ja no es vinculin amb la terra d’origen, sinó amb la terra d’arribada. I humiliar-lo amb aquesta diàspora, convèncer-lo que no val res, que no sap res. Perquè, en aquest món, l’orgull cultural el mesuren també els diners, que ho compren tot: compren allò que és correcte i el que no, allò que és legal i allò que no, i també allò que és veritat i allò que no. 

Amb la història de la Guerra Civil i del franquisme a Catalunya està passant això: es va naturalitzant una mena de sensació que la guerra va ser Espanya (els feixistes) contra Catalunya (els republicans). I això no va anar així, i és una vergonya que no es posin més esforços per aturar aquest discurs. La Guerra Civil, recordem-ho, va ser una guerra de classes, amb les oligarquies llançant l’exèrcit contra la gent que s’estava revoltant contra el poder: contra l’Església, gran propietària de terres, contra els terratinents i contra la brutalitat dels industrials. Contra els amos, que diem aquí, amb una paraula que resumeix bé de què va la cosa. Les oligarquies van guanyar la guerra i es van perpetuar.

La migració xarnega va arribar a les zones industrials de Catalunya a partir del 1950, l’any que el règim va obrir l’economia als capitals internacionals i no va tenir més remei que acceptar una mobilitat de poblacions que li complicava més el control de la gent. Fins llavors, Franco va tenir Catalunya perfectament controlada des de dins a través de la burgesia industrial, curosa de no perdre els seus negocis, i dels carlins que es van afegir a la lluita franquista des del cop d’Estat mateix, encara que després una part se’n penedís. Una part.

El 95% dels alcaldes de Franco a Catalunya eren catalans

Entre la Catalunya franquista hi ha un munt de noms que encara tenen places i carrers al llarg del territori. El 95% dels alcaldes de Franco a Catalunya eren catalans. No eren ni tan sols catalans espanyolistes, sinó catalans de dretes que veien en el feixisme una oportunitat de restablir l’ordre, de defensar el catolicisme, i que van ser enlluernats per les coses marcials que el feixisme feia tan bé. Eugeni d’Ors es va unir a la Falange a Burgos i va ser un intel·lectual destacat del franquisme, i sabem que Josep Pla va ser espia del règim. La Lliga Regionalista fundada per Francesc Cambó no solament va donar suport explícit al cop d’Estat, sinó que ja n’havia donat a la dictadura de Primo de Rivera. Martí de Riquer, gran d’Espanya i Creu de Sant Jordi, va participar en la batalla de l’Ebre en el bàndol franquista.

El Valle de los Caídos va ser construït per un empresari català, Josep Banús i Masdeu, i les empreses Güell, una fortuna nascuda del tràfic de persones esclavitzades, van utilitzar presos polítics per fer treballs forçats a les seves fàbriques. El mateix Lluís Llach ha explicat a TV3 que el seu pare era franquista, no solament d’ideologia, sinó d’acció. Alcalde “a dit” de Verges durant més d’una dècada en els anys més durs de la repressió, cap de la Falange i president del Movimiento Nacional. Aquests nomenaments “a dit” d’alcaldes, ho afegeixo per aclarir-ho, es feien a través del procés anomenat “de depuració” i tenien un objectiu doble directe: premiar els fidels al règim feixista i castigar qui hagués tingut relació amb la república. Això sí, puntualitza el cantant, “el meu pare era molt bona persona”, traient-li ferro a la qüestió.

Que els fills no tenen culpa dels pecats dels pares és clar, però també queda clar que hi ha una solució de continuïtat en l’herència del capital econòmic, cultural i social dels fills i les filles del franquisme que els va permetre tenir la vida material que no van tenir les víctimes del franquisme; una materialitat que sosté la seva continuïtat com a elit. De vegades, com a elit progre, perquè una de les meravelles de l’oligarquia és que pot rentar-se la cara (i les mans) tants cops com vulgui per seguir manant sota infinitat de formes.

Víctimes del franquisme

La gent arribada a partir dels anys cinquanta com a mà d’obra ha de ser considerada víctima del franquisme. Perquè ho és. Entre aquella gent estaven tots els no franquistes que van ser desposseïts en els llarguíssims anys de la represàlia, tots els depurats i depurades. Hi havia combatents antifranquistes també, i tota la gent que no es va incorporar al joc del règim i ho va perdre tot, si és que tenien alguna cosa. Hi és tota la gent que va perdre la revolució que els prometia la propietat d’una terra que va tornar a les mans dels grans propietaris i de l’Església, i que van veure en la migració cap a les zones industrials una oportunitat, a la fi, d’escapar-se també de la vigilància dels cacics. O una oportunitat de menjar, allò que no es podia fer en l’entorn rural del franquisme. Entre aquella gent hi havia també molts catalans i catalanes de les zones rurals. El Pallars Sobirà o el Priorat van perdre fins al 50% de la seva població fins a l’any 1970. Aquestes històries també estan sent silenciades en un país que ha construït un orgull nacional en una industrialització brutal, bastida a sobre dels capitals colonials i a sobre dels derrotats de classe de la Guerra Civil. També catalans i no solament catalans.

Aquesta mateixa solidaritat de classe contra les oligarquies és la que va donar tants problemes al règim franquista amb les vagues del Baix Llobregat, i és la que havia fet possible anys enrere que vinguessin persones d’arreu del món a lluitar al costat dels pobles oprimits. Dels pobles, no dels botxins. George Orwell va escriure el preciós Homenatge a Catalunya recollint aquelles històries plenes de llums i d’ombres, d’esperança i de desfeta.

Dir que hi havia un pla franquista de colonització de Catalunya és mentida, com ho és ara dir que hi ha un pla per islamitzar Europa

De proves documentals de tot això que dic n’hi ha tantes com es vulguin veure; són a tot arreu. Potser la més senzilla és parlar amb la veïna xarnega per escoltar la seva història. De com venia la gent caminant, de vegades creuant tota la península Ibèrica, de com la Guàrdia Civil els esperava a l’arribada a l’estació i per això molts baixaven (o es tiraven) del tren quilòmetres abans d’arribar a ciutat. De com el Palacio de Misiones, que de palau no en tenia res, va ser utilitzat de proto-CIE i de com la gent era deportada cap als llocs d’origen, o més o menys. Cap al sud, en tot cas. La persecució del franquisme dels moviments de població va ser implacable si bé els necessitava per tirar endavant el pla econòmic.

Dir que hi va haver un pla franquista de colonització és mentida, és una fake new com ho van ser les armes de destrucció massiva de Saddam Hussein o com ho és el pla secret per islamitzar Europa a través de la migració postcolonial musulmana. Pilar Rahola té un llibre que alimenta aquesta teoria (feixista): La República Islámica de España, es diu.

I el Instituto Nacional de Colonización?

Aquesta institució efectivament va existir, i el seu nom complet era Instituto Nacional de Colonización y Desarrollo Rural perquè anava d’això… i no anava de Catalunya, sinó d’Andalusia, d’Extremadura i de Castella. Va ser creat l’any 1939 per reorganitzar el territori agrícola, repoblar zones devastades pel genocidi i controlar la població, perquè, amb la terra que oferien en condicions esfereïdores, hi anava un certificat “de bona conducta” que atorgava el mossèn o la Guàrdia Civil. Era una forma de control de gènere també, perquè només hi podien accedir persones casades. És important entendre que això era una forma de disciplinament de la població, que deixava la seva supervivència condicionada a una docilitat forçada. Aclareixo, també, que les famílies colones havien de pagar per les terres que els “venia” l’Estat, però sovint no sabien la quantia del deute, les terres rebudes eren les menys productives i el resultat final era una manera d’enriquiment dels grans terratinents. Aquest projecte no inclou les ciutats, ni la indústria, ni el període del desarrollismo.

A Catalunya només va haver-hi alguns poblats d’aquesta mena a Lleida. En aquest enllaç teniu un projecte molt interessant sobre tot plegat.

La qüestió de la llengua

El neoliberalisme, com explica bé Maria Ruido, és un procés de culpabilització. El neoliberalisme elimina les estructures de l’anàlisi i ho redueix tot a una mena de voluntat personal, o a la seva absència culpabilitzadora. Quan Jordi Pujol –aquell que escrivia en un llibre desgraciadament descatalogat que l’home andalús “de entrada constituye la menor muestra de valor social y espiritual de España”– deia anys després allò que “català podia ser-ho qualsevol que ho volgués”, obria el camí per a aquesta deriva. Perquè entre el voler i el poder hi ha l’estructura que organitza els possibles. La marca del “voler ser català” és l’ús de la llengua, segueix l’escola del nacionalisme francès tipificat pel nacionalisme voluntarista de Renan, que proposava una barreja en el concepte de pertinença a la nació en la voluntat i també en un cert passat ètnic compartit (“Catalanes, inmigrantes y charnegos: ‘raza’, ‘cultura’ y ‘mezcla’ en el discurso nacionalista catalán”. Clua i Fainé, Montserrat. Revista de Antropología Social, 55).

La llengua apareix com un deure i no com un dret, i es configura un deute històric que només paguen els pobres

La llengua, doncs, apareix com un deure i no pas com un dret i es va configurant aquesta mena de deute històric que només paguen els pobres, on hi ha una vigilància perpètua sobre la llengua dels subjectes en dubte de pertinença, que és una forma de subalternització. Aquesta vigilància no va en favor d’entendre quines causes estructurals hi ha perquè una persona no accedeixi al català. No ens deixa demanar-nos col·lectivament, per exemple, quina conseqüència té en les persones la pèrdua de la llengua materna quan aquesta no és el català, encara que sigui una llengua tan minoritzada com el català (diguem-li gallec, amazic o tagal), o tantes altres preguntes socialment transcendents que no es poden fer en aquest país.

L’accés a la llengua demana una inversió de recursos per aprendre-la, i el contacte directe entre comunitats, una cosa que també té marca de classe (i ja no diguem de racialització). En tot cas, i anant als fets, quan es va plantejar el català com a llengua vehicular per a l’ensenyament a Catalunya, tant CiU com ERC hi van votar en contra. Podeu consultar la transcripció de la sessió al web del Parlament. El plantejament d’aquestes dues formacions era la línia doble, a la manera d’Euskadi. Ho explica en Pep González, artífex de la Llei de normalització lingüística, sota el lideratge clarivident de Marta Mata i Garriga: “Continuo en la posició que hem de fer més català a les zones on el català té més dificultats, perquè, contràriament al que pensen alguns sectors més radicalitzats, el fet que un nen de Santa Coloma no sàpiga bé la llengua va en contra dels seus interessos”.

De fet, la primera escola pública catalana a tirar endavant les classes en català com a llengua vehicular va ser a Santa Coloma de Gramenet gràcies a la lluita veïnal. “Un grup de pares i mares, tant castellanoparlants com catalanoparlants, es van organitzar l’any 1982 per reivindicar que els seus fills i filles poguessin ser escolaritzats en català. Iniciaren una recollida de signatures per tal d’aconseguir que la immersió lingüística, que s’estava duent a terme en algunes escoles privades d’altres localitats, fos una realitat i de forma pública a Gramenet. Aquesta empenta es transformà en una realitat al curs 1983/84 quan s’aconseguí, gràcies als diversos anys de lluita, reunions entre entitats, institucions i les famílies, que a les aules provisionals de l’escola Rosselló-Pòrcel s’iniciessin les classes en català com a llengua vehicular per primera vegada en una escola pública catalana. Tres mestres i 46 alumnes, la majoria dels quals castellanoparlants, foren els primers protagonistes d’un projecte que pretenia fomentar l’aprenentatge progressiu del català a tots els nivells gràcies a comptar amb aquesta llengua com a vehicular. Fou també gràcies a l’ajut de l’Ajuntament de Gramenet, governat pel PSUC, que els cedia el local provisional i es comprometia a construir o habilitar-ne un de definitiu per al curs següent. La iniciativa tirà endavant i s’estengué ràpidament.”

La Transició com a pacte de silenci

Tenim infinitat d’exemples arreu del món de processos de reparació després d’una guerra civil i d’un règim feixista. Això no va de bona gent i mala gent (Hannah Arendt ja ho va explicar clarament), sinó de justícia col·lectiva i de poder tirar endavant sense seguir arrossegant el trauma transgeneracional que tota aquesta violència perpetuada suposa. Perquè no haver posat sobre la taula qui va fer què durant la guerra, i veure com les famílies de passat feixista segueixen acumulant creus de Sant Jordi també és violència.

L’oligarquia ha desmantellat la solidaritat de classe a través d’una solidaritat vertical nacionalista

No s’han fet mai comissions de la veritat com s’ha fet a la resta del món. En això Catalunya i Espanya estem igual. No solament no s’han fet, sinó que l’oligarquia ha trobat la manera, sempre la troba, de desmantellar la solidaritat de classe a través d’una solidaritat vertical nacionalista que decideix qui és el poble i qui no. Perquè aquesta ha estat la seva gran jugada: mentre parlava de la llibertat dels pobles, s’estava atorgant el dret a decidir qui forma part del poble i qui no.

Seguiria escrivint infinitament sobre aquest tema, perquè a mi escriure em sana, i estic profundament ferida. Em sana i em fa por, perquè sé que els propers dies es dirà tota mena de merda sobre mi a les xarxes socials i als diaris. Però quedar-nos callades, mirar cap a un altre lloc, treure-li ferro és massa injust. I, encara que faci por, l’amo no ens pot fer gaire més mal del que ja ens ha fet.

Al Lliure s’està fent la peça Forasters vindran, de Marta Galan. Aneu-la a veure. Ho expliquen amb tant de dolor com jo, però bastant més bonic.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies