Crític Cerca
Opinió
Brigitte Vasallo

Brigitte Vasallo

Activista feminista i escriptora.

La cosa aquesta del feminisme

El feminisme com a tema és el que té més possibilitats de trobar altaveus, perquè és el més interessant per als poders establerts. Parla de coses, però no qüestiona com es fan les coses

05/03/2020 | 19:00

Fa uns dies algú em va demanar quan escriuria jo un llibre feminista. M’ho va dir amb tota la bona intenció, però a mi gairebé em provoca un cobriment de cor. M’he passat dies donant-l’hi a la bola, centrifugadora com sóc, perquè entenc que tot allò que escric vol ser feminista, i si no és més feminista és perquè no ho sé fer millor. Però al final crec que ho he entès. La pregunta era quan escriuria un llibre que parlés (només) de feminisme, on el feminisme fos el tema.

La Maria Ruido té un treball audiovisual anomenat ‘Plan Rosebud‘ que, si no l’heu vist encara, deixeu-ho tot, inclòs aquest article, i poseu-vos-hi, perquè allà hi és tot. Agafo unes declaracions d’en Joan Ramón Resina, professor a la Universitat de Standford, sobre el moment que “aquests discursos són apropiats per aquells mateixos poders que en principi eren qüestionats pels discursos. Una forma que tenen aquests poders per tal de dissoldre l’element càustic que pot tenir un discurs marginal és, per descomptat, l’apropiació, i també la banalització, la trivialització del discurs”.

Es pot parlar infinitament sobre feminisme amb mètodes molt poc feministes: Twitter n’és un gran exemple

En el feminisme passen moltes coses, però ara que sembla que a Catalunya ha esdevingut un moviment central, una de les coses que li passen és aquesta: la trivialització en forma de bibliografia, de continguts, de currículum. La part més disruptiva del feminisme és el mètode. Que no és un, no és singular, ni és únic, però que tots ells apunten als processos, a la manera de fer les coses. Això és un revulsiu total, perquè ho mou tot, de soca-rel. Amb resultats dispars, perquè aquí no hi ha vareta màgica. Però canvia la configuració del resultant. La manera de desactivar això és convertir el feminisme en una cosa, en una assignatura, en un tema. I, desafortunadament, es pot parlar infinitament sobre feminisme amb mètodes molt poc feministes (Twitter n’és un gran exemple).

La cosa feminista, el feminisme com a tema, és el que té més possibilitats de trobar altaveus, perquè utilitza la metodologia de sempre, la metodologia guerrera, i perquè és el feminisme més interessant per als poders establerts, ara que ja no poden seguir mirant cap a un altre costat, perquè dóna informació, parla de coses, però no qüestiona com es fan les coses.

Fa uns mesos (avui la cosa va de batalletes) em va contactar una editorial per demanar-me un pròleg en tant que feminista. El llibre que traduïen va sobre la dificultat de les dones per parlar en una llengua que no estigui intervinguda pels homes, o pel llenguatge dels homes i del poder. Els editors són homes i el traductor també. Em va sobtar la qüestió però vaig suposar que darrere hi havia raons de pes, i els ho vaig preguntar per entendre bé el context de l’edició. Les raons que em van donar van ser pobres, per dir-ho així. Està bé, tot és un camí, així que vaig accedir a fer el pròleg amb la condició de poder reflexionar sobre això… però ja no el van acceptar. Ells volien un pròleg d’una feminista d’identitat sobre la cosa feminista, però no volien que es fes feminisme en aquell text. Volien feminisme sense tensió, feminisme sense moviment, com a cosa inanimada, desconnectada del terreny. El feminisme com a abstracció.

És un exemple com n’hi ha milions. Posar la mirada en la manera de fer no és un abisme, no ens ha de dur a allò que en ciències s’anomena la “paràlisi per anàlisi”. Però entre el zero i el cent hi ha un munt de passes a fer, i cal fer-les. I cal equivocar-se i aprendre i tornar a caminar. Que no hi hagi un mètode perfecte és una bona notícia. La perfecció, les veritats, són part dels dogmes. I si les formes crítiques d’existència tenen cap possibilitat de salvar-nos del desastre que habitem, no serà pas capturades en dogma.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària anual, rebreu el llibre 'No diguis res' i el dossier 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies