Crític Cerca
Opinió

24/11/2018 | 23:55

Una cosa bona que tenen dates com el 25-N és que durant unes hores tothom està contra la violència envers les dones. La cosa dolenta és que és un dia fantàstic de neteja d’imatge de totes les persones maltractadores que treuen la bandera dels armaris i criden més fort que ningú que prou de violència, mentre moltes persones violentades s’han de quedar a casa o fan teràpia per recuperar-se de la violència rebuda. Perquè abans i després del dia assenyalat hi ha un munt de dates anònimes on la realitat s’imposa i fixar les pràctiques que aturin i reparin la violència demana molt d’esforç. Un esforç que depassa qualsevol eslògan.

La realitat de la violència és que és fàcil denunciar-la en l’abstracte però molt difícil fer-ho en el fet concret, i és molt fàcil donar-li resposta des del discurs però molt difícil fer-ho des de la vida. Perquè el sistema està molt ben muntat i tant la denúncia com el posicionament tenen conseqüències. I quan parlo de denúncia depasso de lluny el marc jurídic d’una denúncia.

El feminisme és una pràctica d’alt risc perquè t’obliga emocionalment a poscionar-te en llocs incòmodes

El feminisme no és una broma, no és una careta, no és un discurs. És una pràctica contra-sistèmica d’alt risc perquè t’obliga emocionalment a posicionar-te en llocs incòmodes. Perquè et fa perdre amistats i contactes, et fa perdre oportunitats laborals, et fa esdevenir allò que la Sara Ahmed anomena la “feminist killjoy”, l’aixafaguitarres de la festa de la violència quotidiana.

Les persones que hem viscut situacions de violència tenim un sostre de vidre que ens obliga a estar sempre pendents de quins espais podem ocupar sense exposar-nos a la persona maltractadora, o sense netejar-li la cara amb la nostra presència. La víctima no només ha de ser-ho, sinó que també ha de semblar-ho. El cas de la Manada va ser la representació extrema de tots aquests mecanismes. Si la víctima surt de festa, vol dir que no és tant víctima. Si la víctima pot sostenir els espais amb la persona maltractadora, potser no hi havia per tant. I si no els pot sostenir, assumpte resolt: un problema menys per qui s’ha de posicionar, perquè una de les parts ja no hi és. I la víctima es va retirant, i la violència va quedant sota la catifa, acumulada. Aquest sostre de vidre fa desaparèixer la víctima dels espais laborals, de reunions, de festes, d’actes públics… amb conseqüències reals en la seva vida professional i personal.

Com és possible que tot això succeeixi, ens demanem avui, 25-N? Doncs és possible perquè la persona agressora mai no és una entelèquia, mai no és una abstracció, mai no és una xifra. Són persones amb noms i cognoms, amb entorn, amb amics, amb feines, persones molt sovint de l’entorn de la víctima, i posicionar-se en el #joetcrec i en el #prouviolència vol dir fer fora dels espais a algú que coneixes i amb qui tens interessos de tota mena, des d’emocionals fins a econòmics i és, sempre, posicionar-te contra una persona en posició contextual de poder. Què vol dir contextual? Vol dir que tenim una persona agressora que va pel món com si res, i una persona que és víctima de violència, que està passant per un procés molt complicat, que li ha fet perdre moltes forces, que és qui queda malament perquè, en denunciar, fa del malestar privat una qüestió col·lectiva, que és qui molesta, és a qui ningú no vol mirar perquè aquesta mirada ens confronta al conflicte mateix i ens obliga a decidir. Decidir si veiem o si només mirem sense veure. Aquest és el poder de la persona agressora.

Hem d’aturar-nos a pensar quantes vegades hem perdut l’oportunitat d’aturar de debò la violència

L’única manera real i realista d’aturar les violències és entendre que aturar-les suposa un risc. Suposa sortir del privilegi de la inòpia, del privilegi de mirar cap a un altre costat, i entrar en el merder del posicionament. Entendre que això suposa perdre diners, perquè perdràs contactes, oportunitats laborals, perquè quedaràs marcada com a problemàtica, suposa perdre amistats, suposa deixar de caure bé a tothom.

Hem de seguir fent manifestacions, hem de seguir tenint dies assenyalats. Però també hem d’aturar-nos una estona a pensar quantes vegades no hem fet cas de la denúncia, quantes vegades no hem cregut a la companya, quantes vegades ho hem deixat passar i hem pensat que ja s’arreglarà sol, quantes vegades hem perdut l’oportunitat d’aturar de debò la violència que està passant davant dels nostres ulls.

Avui, doncs, celebrem el 25-N. Qui pugui celebrar-ho, que ho celebri. Però també celebrem demà tota la gent que es posa en risc cada dia denunciant, tota la gent que es posa en risc posicionant-se amb la víctima, tota la gent que s’embruta, que perd prestigi, que s'”emmarrona”, que no sap què fer però que fa tot el que pot, tota la gent que la caga i repara la cagada, tota la gent que de debò accepta el no, que es preocupa, que acompanya, que es commou. Celebrem, a partir de demà, els 364 dies en què tota aquesta gent està aturant de debò la violència.

Brigitte Vasallo és activista feminista i escriptora.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies