No cada dia és 25-N (any 2)

El 25-N de l’any passat publicava un article en aquest digital titulat “No cada dia és 25-N” on reflexionava, bastant emprenyada tot s’ha de dir, sobre l’al·lucinant dificultat que tenim per a aturar les violències en el plànol real. Ha passat un any i jo segueixo amb l’ull posat allà i amb ganes de tornar a escriure el mateix any rere any, fins a rendir-me, fins a esgotar-me. No escriure sobre ‘La Manada’, els jutges, els ‘senyoros’ i no-sé-què. Això ja hi ha companyes que ho fan, i ho fan molt bé. Vull escriure sobre el perquè tu i jo avui estem escrivint plenes d’orgull feminista però demà no aturarem la violència quan la tinguem davant.

Què està sortint malament?

D’una banda, hem construït un estereotip a tall de paròdia que potser ens ha calat massa: els ‘senyoros®’. Sovint oblidem que venen sota tota mena de formes i sota tota mena de disfresses i que el fet problemàtic d’un ‘senyoro’ és que senyoreja. És a dir: és l’actitud, no l’ésser en termes essencialistes. Els maltractadors en abstracte no s’assemblen a la gent del nostre entorn, perquè a l’abstracció no hi ha vincle, no hi ha experiència compartida, no hi ha simpaties, no hi ha res. Mai no serà el mateix un home, o un ‘senyoro’, que Fulanito de Tal, amb noms i cognoms, amic de no-sé-qui i parella de no-sé-quantos.

Una de les esquerdes en la lluita contra les violències masclistes és pensar que això a mi no em passa

Quan la cosa s’aterra, el monstre que imaginem és aquell tio que, a veure sí, té cada cosa de vegades, però no és mala gent. Molt sovint és algú en posició de lideratge i o molt sovint tipus protegits per una dona (o vàries). Perquè una de les terribles esquerdes en la lluita contra les violències masclistes és pensar que això és una cosa que a mi no em passa. Que per alguna raó psicomàgica les lectures ens protegeixen, les assemblees ens protegeixen, l’activisme ens protegeix. També hi ha superioritat o molta petitesa en això, en creure’ns per a sobre d’això i sentir aquella vergonya i aquella amargor profunda quan ens adonem que res de tot allò ha servit perquè a nosaltres no ens passi.

Per pura practicitat, potser un exercici que ens pot ser útil quan se’ns diu que el ‘senyoro’ de torn disfressat d’una altra cosa està tenint una actitud de merda és centrar-nos en l’actitud, i no entrar en el bucle d’haver de decidir si és una bona persona o no. Perquè això ni porta gaire enlloc ni és gaire transcendent. Tant de bo un món ple de mala gent amb actituds que ‘ni-tant-mal’.

On ens encallem?

Una hipòtesi que llenço és que la manera com afrontem les violències és binària, monògama i catòlica, tots tres adjectius que no són bons ni dolents en termes morals, però sí que els hem d’entendre en l’àmbit contextual. En la violència busquem un dolent® i un culpable® que ens encaixi en el mapa mental de com ha de ser. I si no encaixa, trontollem. Perquè en la persona sempre hi ha matisos, sempre. Però si ens fixem en els fets, és més fàcil no trontollar i podem posicionar-nos més fàcilment sobre allò que ha passat. Fins i tot quan tenim vincles amb la persona agressora, perquè ser amiga també hauria de ser això. Com en el cas de ‘La Manada’, que la víctima no només havia de ser-ho sinó també semblar-ho (recordeu com se la va assenyalar per sortir de festa i no quedar-se a casa abatuda) també apliquen aquesta mirada perversa a la persona agressora: esperem que ho sembli.

El posicionament davant una violència concreta acaba depenent de qui et caigui millor

Un cop que distribuïm la qüestió en bons i dolents, creiem que hem de decidir bàndol, en una forma binària i monògama. Amb qui estem? La resposta hauria de ser que estem en contra de la violència, i no pas a favor o en contra de ningú. Així també veiem que el posicionament davant una violència concreta acaba depenent de qui et caigui millor, perquè si la persona que rep la violència et cau malament la narració de la violència entra en el plànol de la justícia divina o poètica. I no.

La part catòlica de la qüestió està en el fet que sovint busquem solucions que apunten al fet que la persona agressora se’n penedeixi. I jo no paro de demanar-me què més dóna si se’n penedeix o no? Allò que ens interessa és la reparació del dany i aturar la violència. Després, amb la seva consciència i la seva ànima que cadascú faci com vulgui.

Què fem?

Les solucions ja han estat inventades, ara cal posar-nos-hi de debò: entendre la violència com un mal a la comunitat i, per tant, com a responsabilitat de la comunitat, i crear processos de reparació. I no espantar-nos amb les respostes contundents, però buscar la proporcionalitat, que són coses diferents. Sembla un drama de dimensions bíbliques expulsar algú d’alguns espais. D’una banda no cal expulsar per sempre, sinó a tall de prevenció o reparació. La proporcionalitat també ajuda a prendre decisions sense que ens agafi l’angoixa. Apunto, però, que els espais no són el món, i el problema no s’acaba amb això.

Cal crear processos de reparació i no espantar-nos amb les respostes contundents, però buscant la proporcionalitat

Ja hem vist aquests dies amb la crema de contenidors com interessa anomenar violència tant a l’agressió com a l’autodefensa. I, de nou, en abstracte poden ser semblants, però en abstracte res no existeix. Quan s’aterra, no és el mateix tallar un penis que tallar-li el penis a algú que t’ha violat. I aspirem a una pulcritud que ratlla la santedat. Tallar penis en general em sembla una pèrdua d’energies, perquè senyorejar no va cossos, i un penis és un òrgan bastant babau en general. I aprofito per apuntar que friso per una acció de dibuixar penis reals a les parets, que tots els penis que es dibuixen estan erectes i ja sabem que això els penis ho fan un cop cada molt i només durant uns anys de la vida. Dibuixem tites arrugades, caigudes, flàccides i vulnerables, ja veureu com canvia l’imaginari.

De les accions que més feliç m’han fet en els darrers 364 dies que no han estat 25-N va venir de mans (literalment) de les feministes autònomes gallegues que li van fer un ‘passeíllo’ de clatellots a un grup de tios de l’entorn denunciats per violències. S’ha de dir que donar respostes contundents passa factura emocional. La construcció de gènere va d’això. Però també s’ha de dir que desmuntar el gènere no és tornar-nos totes ‘cuquis’. El ‘cuquisme’ és una obligació per aquells que viuen amb la legitimació de la violència, però per a la resta, apoderar-nos de la violència és desmuntar el gènere també.