Crític Cerca
Opinió
Brigitte Vasallo

Brigitte Vasallo

Activista feminista i escriptora.

Per què fem un Festival de Cultura Txarnega?

02/04/2019 | 13:23

El passat dia 1 d’abril – ahir, en el moment de publicar-se aquest article – a les 12.30 del migdia, vam presentar en roda de premsa el I Festival de Cultura Txarnega de Barcelona, comissariat per l’Emboscada Col·lectiva i per mi mateixa, i inscrit dins del programa de la Primavera Republicana.

Mai no hauria pensat que un festival de cultura, amb una proposta modesta d’exposicions, taules rodones i performance pogués provocar una allau d’insults tan gran ni que, passades dues hores, m’hagués de retirar de les xarxes socials per tal de poder fer la meva feina amb una mica de salut mental i amb una mica de llibertat, sense caure en l’angoixa i l’autocensura que provoquen els assetjaments a les xarxes.

“Xarnego” sempre ha estat un insult i, malgrat que se’ns diu un i altre cop que “això ja no existeix”, l’experiència de moltes de nosaltres és que l’insult segueix vigent i molt. Seguint estratègies de reapropiació de l’insult que hem après d’altres comunitats, hem volgut re-significar la paraula, fer-la nostra, reivindicar-la i dir en veu alta: sí, som “xarnegues”, i ens agrada ser-ho i tenim coses a explicar sobre com és i com ha estat la nostra vivència.

Amb els catalans pobres que migraven a les ciutats compartim experiències, però a ells no els diuen:’torna al teu país’

Quan poses el tema “xarnego” sobre la taula també hi ha una urgència de definir-lo tirant pilotes fora. Que si filla de pare francès, que si totes som xarnegues a Catalunya… qüestions que poc tenen a veure amb la nostra experiència real si no amb el pànic que té aquest país tan classista que si li vegi la classe. També apareix de seguida l’advertència dels catalans pobres que ens diuen: a nosaltres també ens ha passat això. I sí, en els anys de la migració xarnega, que podem situar entre els 50 i els 70 del segle passat, també va haver-hi migracions de catalans i catalanes pobres cap a les ciutats. Sí que vam compartir moltes experiències, però a ells no els hi diuen “torna-te’n al teu país” quan hi ha un desacord, ni els diuen colons com ens passa a nosaltres. Perquè ser “xarnega” és una intersecció entre origen i classe. No va només de cognoms, encara que també va de cognoms, ni va de pobresa, encara que també va d’això. Va de les dues coses no pas sumades, sinó interseccionades.

D’altra banda, igual que hi ha una experiència compartida amb els catalans pobres que van migrar a la mateixa època, també compartim amb els “xarnegos” gitanos, però, de nou, la seva experiència està creuada també de racisme, una qüestió important també a atendre.

Per mirar de recollir totes aquestes línies obertes, hem volgut fer un joc amb la llengua i escriure “cultura xarnega” amb tx: “txarnega”. Era una manera de visibilitzar una nova manera d’explicar-nos, un nou espai narratiu, una forma de parlar per nosaltres mateixes que no és ni des de la narració catalana oficialista i des de l’apropiació espanyola, sinó amb una nova variant, una estranyesa enriquidora.

Nosaltres vam fundar l’escola catalana justament per poder aprendre i conservar la llengua

La qüestió de la llengua és una qüestió central en l’experiència xarnega, i aquesta aposta poètica n’ha estat, un cop més, la demostració. De seguida infinitat de missatges, alguns de gent ben coneguda en aquest país, ens corregien el nostre català. Donaven per fet que no sabem o que no ens hem assabentat encara de com s’escriu la paraula en català, amb el fantasma constant que som nosaltres la principal amenaça del català. Nosaltres que, recordo, vam fundar l’escola catalana justament per poder aprendre i conservar la llengua. Em pregunto si jo fos un home, o si tingués altres cognoms, si tanta gent i tants homes s’haguessin atrevit a enviar-me aquests missatges sense plantejar-se ni un moment que potser hi havia raons darrere la grafia.

D’altra banda, patim una por infinita a descatalanitzar-nos si anomenem el fet “xarnego”. He rebut un munt de missatges emprenyats de gent que diu ser filla de migrants i sentir-se catalana. I qui ho nega? D’on ens ha quedat incrustada la idea que és incompatible ser xarnega i catalana? Aquesta reacció tan visceral és un gran indicador de fins on tenim assimilada l’exclusió mútua d’ambdós conceptes, la idea que per ser catalans de mena hem de renunciar als orígens, a la nostra història. O que, per conservar la nostra història, hem de renunciar a ser catalans, una línia que explica bona part del fenomen Tabàrnia.

Creure que per ser catalanes de ple dret hem de ser totes nétes de Guifre el Pilós és un dels errors de base de la construcció nacional

Aquesta por assenyala coses transcendents per nosaltres i assenyala coses que seran i són transcendents per altres comunitats que van arribar a Catalunya d’arreu del món. Creure que per ser catalanes de ple dret hem de ser totes nétes de Guifre el Pilós és un dels errors de base de la construcció nacional. Una por que obvia el fet que els i les xarnegues només existim a Catalunya, no podem ser d’enlloc més perquè només existim aquí. Som, doncs, una realitat catalana. Però potser hi ha altres formes d’existència que no impliquin dissimular-nos i negar-nos constantment a nosaltres mateixes. Que no passi per l’autoodi i la vergonya interioritzada.

Tot aquest soroll, a la fi, només reafirma en la necessitat urgent d’accions com aquesta. D’obrir espais on poder parlar i parlar-nos, de poder explicar totes aquestes coses que no es poden ni anomenar en veu alta. I la necessitat, també, de posar plegades la paraula cultura i xarnega, per tal de visibilitzar què vam aportar i què aportem nosaltres, les que no existim, les invisibles, les silenciades, a la cultura i la història d’aquest país.

Finalment, de les propostes del festival, us en volem destacar una que necessita la vostra col·laboració. Els museus d’història narren la nostra existència fins a l’arribada dels trens a l’estació de França. I, després, ens diluïm. Volem construir una exposició fotogràfica efímera, tan efímera com van ser les nostres barraques, i tan construïda amb els materials que trobem pel camí com ho van ser els nostres barris originaris. Per això us demanem fotografies (porteu còpies perquè no es manllevin) de moment que considereu significatius de la vostra vida a Catalunya. Vosaltres decidiu què és significatiu: si una costellada, si la graduació de la filla, si la inauguració de la vostra empresa o la publicació del vostre primer llibre. Allò que vosaltres, com a xarnegues, decidiu que és important per a la nostra memòria. Per aquesta memòria col·lectiva que volem construir.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Mama desobedient' d'Esther Vivas

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació