23/10/2019 | 19:00
Aquests dies tinc ficada al cap la cançoneta aquella de l’Esplai “som gent pacífica i no ens agrada cridar“, que cantàvem apujant el to fins que, efectivament, la dèiem a crits. Érem canalla però ja enteníem que ser gent pacífica i cridar és perfectament compatible. Fins i tot és compatible cridar i que no t’agradi fer-ho. I enteníem que hi havia una diferència entre ser pacífica i estar indefensa. O entre ser pacífica i ser dòcil o quedar-te callada. Uns matisos que, vet aquí, sembla que perdem quan arribem a l’edat adulta.
Cada cop que diem que “el poble català és pacífic de mena” moren 3.000 gatets. Feministes, a més. D’una banda, perquè, si afirmen que un poble qualsevol és pacífic, devem tenir guardat en algun calaixet mental la idea que hi ha pobles violents. I la següent imatge que ens ve segur, segur que és racista. Però, a part de ser una idea perillosa, aquesta de l’essencialisme dels pobles, l’imaginari d’una Catalunya de flors i violes és un invent recent i interessat, bastant hereu de la Transició, que ha anat esborrant la memòria obrera i la memòria anarquista de l’imaginari col·lectiu. A Catalunya hem tingut de tot: bombes al Liceu, l’assassí de Trotski, la Setmana Tràgica, com m’apuntava fa uns dies el periodista Joao França, i s’han fet vagues històriques, com les de Siemens i Elsa, al Baix Llobregat durant els anys 60 i 70 del segle XX, encapçalades per xarnegos, permeteu-me l’apunt, que de vegades sembla que només hem aportat al país esses mal pronunciades.
El feminisme ens ha ensenyat que la violència no és només el cop de puny, sinó un munt de coses que se situen en plànols diferents i simultanis
Catalunya, doncs, ha estat bastant indòmita sempre, i això ens hauria d’omplir d’orgull. D’altra banda, el feminisme -que anomenem molt però coneixem poc- ens ha ensenyat que la violència no és només el cop de puny, sinó un munt de coses que se situen en plànols diferents i simultanis, i, sobretot, que no és el mateix agredir que defensar-se, i que tenim dret a defensar-nos.
Així, les barricades no es poden llegir de manera aïllada ni acomplexada. No ens cal que vingui gent de fora a calar foc, si us plau, els i les catalanes sabem fer-ho perfectament. Hi ha una violència de l’Estat brutal en les càrregues policials, i hi ha una violència simbòlica afegida en el fet que els Mossos d’Esquadra també carreguin contra la gent. La “seva” gent. Hi ha violència a la premsa, simbòlica i estructural, quan es criminalitzen les manifestacions d’una banda, els aldarulls d’una altra, el jovent per part dels expresidents i un llistat enorme de greuges, que inclou, crec, un desencís cap al sistema que no es pot obviar així tan a la lleugera.
La gent a Catalunya s’ha portat molt bé, ha fet molt de cas als grans estrategs del país i la decepció ha estat grossa
No sé si la crema de contenidors és una bona cosa estratègicament. Però també crec que la gent a Catalunya s’ha portat molt bé, ha fet molt de cas als grans estrategs del país i la decepció ha estat grossa. També crec que estem cansades, jo almenys, de la comunicació cutxicutxi, que juguin amb les identitats essencials, amb la cosa romàntica, en lloc de parlar clar i dir: mireu, estratègicament això ens va fatal. Personalment, no puc veure més crides a la mobilització ple d’emojis i de frases del tipus “comença l’aventura!”. Potser sóc jo, però no puc.
La meva sensació aquests dies, o una d’elles, és que la Catalunya de la Renaixença, amb els seus Jocs Florals i la seva burgesia espanyolista de tota la vida, i el seu català normalitzat, el seu supremacisme i el seu europeisme s’ha trobat de cara amb la Catalunya ferotge del moviment obrer i de les senyores, de les tietes, que quan diuen prou, és prou. Aquesta Catalunya me l’estimo molt. I em pensava que havien acabat amb ella, però no: jo també l’havia subestimada.