Crític Cerca
Opinió

‘Bullying’, dol i contes que curen: ‘Un monstre em ve a veure’ i el seu original literari

07/10/2016 | 00:05

/ UNIVERSAL
/ UNIVERSAL

L’angoixa per la mort possible de la mare i l’assetjament escolar són dos dels temes principals d”Un monstruo viene a verme’, la nova pel·lícula de J. A. Bayona (‘El orfanato’, ‘Lo imposible’). La proposta manté diverses constants en les obres prèvies del realitzador català, com el tractament dels lligams familiars i la vocació de connectar amb l’audiència a través de la sentimentalitat. Abans d’arribar a la pantalla gran, però, la trama explicada al film va tenir una primera vida en forma de llibre, d’un llibre que reivindica que els contes tenen el poder d’aterrir, de desconcertar i també de guarir. La novel·la il·lustrada ‘Un monstre em ve a veure‘ (Sembra Llibres) va néixer amb la seva pròpia història real de malaltia: la va concebre l’escriptora Siobhan Dowd, que va morir a causa d’un càncer abans de poder dur a terme el projecte. Patrick Ness, autor d”El cuchillo en la mano’, va prendre el relleu. El text resultant, i les atractives il·lustracions de Jim Kay, van merèixer els premis a millor llibre juvenil i millors dibuixos atorgat pels llibreters anglesos, entre altres distincions.

Llibre i film relaten, a grans trets, la mateixa història. El seu protagonista és Conor, un noi que suporta amb poques paraules i molta angoixa la greu malaltia de la seva mare. A més, pateix els maltractaments de tres companys d’escola. En plena crisi personal, un monstre apareix davant la seva finestra i li promet que li explicarà tres històries. Hi apareixeran figures del conte clàssic, com prínceps hereus, bruixes i sanadors, però no sempre jugaran el paper que se’ls hi reserva tradicionalment. Però els relats estan concebuts per capgirar les aparences i el pensament convencional. Les intervencions del monstre són irrupcions de fantasia literària amb quelcom de socràtic, de psicoanalític, i també connecten amb la literatura d’autoajuda orientada a la sanació de l’individu. Ness parla de l’expressió dels sentiments malgrat que siguin contradictoris o, en algunes ocasions, terribles. I sembla defensar que els individus no han de sentir-se culpables del que senten o desitgen. No ho fa des del relativisme, sinó des de la distinció entre el garbuix de sentiments d’una persona i les accions concretes que du a terme: “La vida no s’escriu amb paraules, s’escriu amb fets. El que penses no és important. L’únic important és el que fas”, afirma el monstre.

AMC_9781406339345_PC_UK 2.inddObres germanes amb variants subtils

Comptant amb un guió del mateix Ness, Bayona ha preparat una adaptació molt fidel de la novel·la original. La història està dissenyada amb molta astúcia, i inclou una iconografia poderosa de monstres, foscor, somnis i por a la mort de les persones estimades. L’objectiu és remoure les emocions del públic. Els missatges són ben explícits tant al llibre com al film, encara que s’hi incloguin petits jocs d’ambigüitat sobre la naturalesa (sobrenatural o al·lucinatòria) de les aparicions del monstre. Però la novel·la inclou un marge major d’autonomia imaginativa, intrínseca al mitjà encara que les imatges elaborades per Kay orientin la lectura. El realitzador català, en canvi, ha de posar dotar al monstre d’una aparença concreta i d’una veu, ha d’escenificar com aquest interactua amb el protagonista, i això pot trencar part del misteri. Tampoc hi ajuda que la banda sonora subratlli i dirigeixi, a vegades de manera asfixiant, la intencionalitat sentimental dels seus responsables.

Aquells que vulguin acostar-se al llibre després de veure la pel·lícula, hi descobriran petites diferències de contingut. Als cinemes, per exemple, no hi ha cabuda per a un parell d’al·lusions polítiques a Margaret Thatcher i al classisme. També perd importància una figura femenina, una nena que pretén evitar el ‘bullying’ a Connor, potser per prioritzar la relació del noi amb els personatges adults i adequar la proposta a una audiència intergeneracional. A més, desapareixen els vòmits de la mare malalta: al film, el patiment d’una malalta terminal es representa d’una manera neta i melancòlica. Aquesta elecció pot considerar-se sensible i pudorosa, però també ocultadora. Si els personatges adults de la ficció volen protegir el nen de la contemplació del dolor, Bayona gairebé esborra aquest dolor de la pantalla. I no es permet algunes al·lusions que apareixen a un llibre destinat a un públic juvenil. Peatges possibles de les superproduccions, o de la sensibilitat spielbergiana del realitzador.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'El director' de David Jiménez (en català)

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació