Crític Cerca
Opinió
Camil Ros

Camil Ros

Secretari general de la UGT a Catalunya

Posar fi (també) a la pandèmia de la precarietat laboral

Per sortir d’aquesta crisi econòmica, a la classe treballadora només ens valen polítiques d’esquerres, asfixiant els nous aires de feixisme ranci que respirem

01/05/2021 | 06:00

Manifestació amb motiu del dia del treballador l'1 de maig de 2016/ Foto: SANTIAGO, S – ACN

Ara que sembla que la campanya de vacunació comença a tenir l’efecte desitjat sobre la ciutadania, fóra bo que iniciéssim una campanya de vacunació contra la pandèmia de la precarietat laboral. De mica en mica tornarem a situacions possibles de reactivació econòmica, i no pot ser que només quedi la pandèmia de l’explotació i la precarietat laboral. El nostre mercat de treball depèn de decisions valentes per trobar eines que ens permetin gestionar la crisi sense que ningú quedi enrere.

En pocs anys hem après molt. El 2008 ens van dir que nosaltres, la classe treballadora, no pagaríem els plats trencats d’aquella crisi financera. Més d’una dècada i diverses reformes laborals més tard, som molt conscients que ens van fer pagar la vaixella sencera. De tot se n’aprèn, i l’experiència, doncs, és un grau. Per aquesta raó, davant la nova crisi ens trobaran on sempre hem estat, en primera línia, defensant els interessos de la classe treballadora, exigint a les administracions valentia i oferint respostes concretes. Propositius alhora que reivindicatius. Aquest Primer de Maig sortirem de nou al carrer, al nostre lloc. Amb mascareta, distància i mesures de seguretat, per descomptat; però amb la voluntat ferma de reomplir els carrers de reivindicació i de dignitat.

A l’altra banda necessitem interlocutors responsables i a l’altura de les circumstàncies, capaços d’entendre les necessitats col·lectives per damunt de les de partit. El Govern de l’Estat s’entesta a mantenir el bloqueig de la negociació del diàleg social —en especial pel que fa al mercat laboral i les reformes laborals, l’increment del salari mínim interprofessional (SMI) i la reforma de les pensions— i fa passes enrere no solament pel que fa als compromisos que podria tenir amb les organitzacions sindicals, que no són pocs ni banals, sinó fins i tot pel que fa al mateix acord d’investidura entre socis de Govern. És hora que el Govern central triï amb qui vol anar de bracet, qui vol de company de viatge.

Mentre no deroguin les reformes laborals, CaixaBank o el BBVA seguiran servint-se d’un bufet lliure de l’acomiadament

Ara toca que els compromisos del Govern d’esquerres es duguin a terme, que la derogació total o parcial de les reformes laborals, l’augment de l’SMI i la derogació de la reforma de les pensions siguin una realitat. És hora de prendre partit, perquè no fer-ho és alimentar els llops. Mentre no deroguin les reformes laborals, seguirà sent possible que empreses com Bosch, Nissan, CaixaBank, el BBVA o Bic presentin un reguitzell d’expedients de regulació d’ocupació sense condicions prèvies administratives, servint-se d’una espècie de bufet lliure de l’acomiadament i la destrucció d’ocupació, fins i tot en el pitjor escenari possible.

Si no es fan polítiques d’esquerres i valentes, continuarem mantenint el salari mínim interprofessional lluny de les recomanacions de la Carta social europea, que el situa més a prop dels 1.300 euros que no pas dels 1.000 euros que ara la patronal considera inassumible. I, mentre no es derogui la reforma de les pensions, seguirem sentint a dir allò que el sistema de pensions no és sostenible. I tant, que ho és, de sostenible. A qui volen enganyar? Ara bé, per fer-lo sostenible, calen salaris dignes i increments salarials per a la resta de treballadors i treballadores. I, sobretot, una clara aposta perquè els joves tinguin un futur en aquest mercat laboral que ara els expulsa.

La situació del jovent ja venia enquistada en situacions d’explotació i precarietat laboral de la crisi econòmica anterior. Ara ens trobem davant un risc real de mort laboral del jovent. I no ens ho podem permetre. No pot ser que una persona jove no tingui l’únic objectiu d’entregar un currículum a una empresa, sinó que només pugui optar a comprar un bitllet d’avió per anar-se’n a buscar-se la vida en un altre indret. Es fa imprescindible derogar les reformes laborals i travar un acord intergeneracional que ens permeti jubilar la gent gran del mercat laboral i incorporar-hi la gent jove. I un missatge ben clar a Europa: no hem vingut a intercanviar cromos. No ens poden dir que a canvi de rebre recursos hem de destrossar el nostre sistema de l’Estat de benestar; no ens poden dir que, per arreglar el clima, hem de destrossar el nostre sistema de pensions.

Un missatge clar a Europa: no ens poden dir que a canvi de recursos hem de destrossar el nostre Estat del benestar

A Catalunya és imprescindible i urgent la formació d’un Govern per tal de debatre els pressupostos i recuperar les retallades dels darrers anys. La situació que tenim actualment és absurda i ens està fent perdre oportunitats. Mentre a Europa es debat com es gestionen i quines són les prioritats dels programes Next Generation, aquí estem discutint altres coses. Hem de debatre quin model productiu volem i com recuperem allò que ens han manllevat en la darrera dècada. És urgent fer un debat de pressupostos per poder mirar on invertim els diners i com recuperem les retallades. Amb més diners, les UCI no s’haurien col·lapsat tan ràpidament.

El que ha passat en els darrers mesos és un exemple real de com les retallades de personal i d’infraestructures poden tenir conseqüències letals per a tota la ciutadania. I, si a algú li queda encara algun dubte, la fórmula és clara: els països que millor estan esquivant aquesta crisi són els que tenen un Estat del benestar fort, paguen més impostos i tenen més indústria. Aquest és el camí que ha d’emprendre el Govern de la Generalitat que es formi. I aquest és el camí on ens trobaran. Nosaltres el jutjarem per les seves polítiques. I, per sortir d’aquesta crisi econòmica, a la classe treballadora només ens valen polítiques d’esquerres, asfixiant els nous aires de feixisme ranci que respirem. Perquè Vox és el llop i se’l veu, però de vegades el llop es disfressa de Caputxeta, i de vegades la caputxa és taronja o blava. Sigui quin sigui el color de l’engany, toca combatre’l amb un front unitari.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies