11/02/2020 | 10:21
El president actual d’El Salvador, el polèmic Nayib Bukele, escollit quan tenia només 38 anys, es va quedar prop de ser un dels presidents més joves del món. Allò en què sí que ocupa el primer lloc, de manera indiscutible, és en el fet de ser el governant més millennial de tots. Des que va assumir el poder, la seva eina de govern més visible ha estat la xarxa social Twitter, on més d’un milió de seguidors s’assabenta de coses tan diverses com la destitució de funcionaris o la dissolució de ministeris del Govern. De fet, allà es va autodenominar com “el president més guapo i cool del món”. Bukele tuiteja tot el dia fins a la nit i, a vegades, de matinada. Un diumenge va arribar a nomenar un influencer de les xarxes, @auronplay, “ministre de YouTube”. I així, cada dia, en el que sembla una estratègia per distreure la ciutadania respecte a allò que hauria de ser el més important al país i a la regió de l’Amèrica Central.
Desconcerta que, en un país petit i problematitzat com El Salvador, on la meitat de la població viu en la pobresa i on hi ha de mitjana gairebé una desena d’homicidis cada dia, el president cregui que la seva és una estratègia de comunicació efectiva. Tot just un de cada deu salvadorencs té Twitter. Però així, portes endins i portes enfora, Bukele genera la il·lusió que ell, com mai ningú abans, està treballant totes les hores del dia pel país. Però què és el que està passant a El Salvador i a l’Amèrica Central fora de les xarxes socials? Cal —i molt— preguntar per tot allò que oficialment no passa enlloc. Més enllà de bandes i de narcos, hi passen moltes més coses que la gent hauria de saber sobre nosaltres, i que s’expliquen molt poc als grans mitjans de comunicació del Nord.
A El Salvador, la meitat de la població viu en la pobresa i es pateix una mitjana de 10 homicidis cada dia
Per exemple, ni Bukele ni cap membre del seu Govern no han demanat als totpoderosos Estats Units sobre les condicions infrahumanes amb què l’executiu de Donald Trump “administra” la immigració de milers de centreamericans que fugen anualment de la pobresa i de la violència. I, al contrari, Bukele ha publicat a les xarxes totes les fotos que ha pogut amb l’ambaixadora dels Estats Units a El Salvador. “La dependència dels Estats Units és tan gran que els nostres governs semblen creure que la seva única opció és acotar el cap i estirar la mà”, deia un editorial recent del mitjà de comunicació salvadorenc El Faro.
Actualment hi ha ja molts dubtes del full de ruta que té Bukele per governar un país dolaritzat, de sis milions d’habitants, i amb un dels creixements econòmics més baixos del món. El Salvador semblava, fins ara, una de les nacions més estables de l’Amèrica Central. Aquest va ser, com a mínim, una part del llegat del govern de l’FMLN (Front Farabundo Martí d’Alliberament Nacional, l’antiga guerrilla convertida en partit polític de Govern). Tot i això, una part dels votants creien que el seu Govern va ser ineficaç, amb poca innovació i zero audàcia, i va quedar fora del poder. Tanmateix, ara, l’arribada de Bukele planteja el contrari: el dubte.
Però ni El Salvador ni l’Amèrica Central no estan per a gaires experiments. Guatemala va haver de triar com a president, en segona volta, el candidat “menys dolent” però que, invariablement, estava vinculat a un “pacte de corruptes” que, segons es diu, impulsaran noves reformes antidemocràtiques. A Hondures, massives vagues d’educadors, de metges i de policies han posat en escac el president actual, reelegit il·legalment el 2017 i amb un germà jutjat per narcotràfic. Nicaragua, per acabar de dibuixar aquesta regió castigada, porta més d’un any sumida en protestes que exigeixen la renúncia del president, Daniel Ortega, i que han provocat la mort de, com a mínim, 500 ciutadans. Cap on van El Salvador i la resta dels països de l’Amèrica Central? La improvisació mai no porta res de bo, i menys en aquest racó del planeta.
Gabriel Labrador és periodista del mitjà de comunicació salvadoreny El Faro, Premi a l’Excel·lència de la Fundació per al Nou Periodisme Iberoamericà.
Aquest article es va publicar originalment a la revista ‘Justícia Global’, editada per CRÍTIC i La Fede.cat. Podeu comprar el dossier en paper aquí i us l’enviem a casa.
