19/08/2019 | 07:37
Les urbs són un espai fetitxe per a molts cineastes. A través d’ells he descobert llocs que no sabia que existien: carrers, patis, cases, cafès, habitants peculiars…, l’ànima d’una ciutat. De tots els que n’han retratat, a mi m’agraden els que ho han fet amb un toc personal, han prioritzat les persones i les seves històries i han deixat la ciutat com un teló de fons. Són els que m’han fet enamorar de carrers i de moments que no he viscut però que acaben formant part del meu background. Després, quan he estat en una ciutat que primer he descobert a través de les pel·lícules, la visc dues vegades, al moment i a través del cineasta que l’ha retratada amb escenes, punts de vista, converses.
Tòquio, una ciutat cinematogràfica
Fins que no hi vas, no entens perquè aquesta ciutat ha enamorat tants autors de cinema; però, un cop la trepitges, no pots deixar d’imaginar els milers de plans cinematogràfics que té. La ciutat, de nit, et captiva, especialment amb els centenars de llums que et criden l’atenció, la gent que sembla caminar sense destí, els bars amagats, les cases minúscules… Pura inspiració per al cineasta. S’hi han rodat moltes pel·lícules i de gèneres molt diferents, però jo vull destacar-ne la visió del cineasta japonès Yasujirō Ozu, molts dels films del qual passen a Tòquio, ciutat que coneix com ningú. Si el voleu conèixer bé, recupereu el documental de Wim Wenders sobre ell, Tokyo-Ga (1985).
París, entre Agnès Varda i Maurice Pialat
París és una ciutat que s’ha retratat des de molts punts de vista, però a mi sempre m’ha fascinat la visió que en dóna Agnès Varda a Cléo de 5 a 7 (1962). Una dona espera els resultats d’unes anàlisis i, mentrestant, deambula per la ciutat. Està filmada amb una intel·ligència brutal, seguint la protagonista i coneixent el seu entorn, amb uns plans juganers i experimentals, marca 100% Varda. També trobo que Maurice Pialat ha sabut usar molt bé París com a teló de fons a Pels nostres amors (1983), una pel·lícula que retrata relacions diverses a la ciutat de l’amor per excel•lència.
Nova York, de Jim Jarmush a John Cassavetes
Jo em vaig enamorar de Nova York i dels seus carrers a través de la primera pel·lícula de Jim Jarmush, Vacances permanents (1981). Un jove que no treballa i es dedica a passejar per la ciutat als anys vuitanta, amb tota la fauna d’aquella dècada que hi queda retratada de manera magistral. Però també John Cassavetes m’ha fet estimar Nova York amb la seva opera prima Ombres (1959), un retrat incontestable dels baixos fons a través d’uns nois afrodescendents i amenitzada per la música jazz dels bars i dels pubs que visiten.
De la Roma de De Sica al Madrid de Vajda
El Lladre de bicicletes (1948), de Vittorio de Sica, és una de les pel·lícules que més m’emocionen de totes. Un pare i un fill, a Roma, buscant una bicicleta robada, són el leitmotiv perfecte per conèixer Roma a través d’uns dels exponents més brillants del neorealisme italià. El seu estil fílmic em recorda molt Mi tío Jacinto (1956), el film que el director hongarès Ladislao Vajda va rodar al Madrid de postguerra. Hi va captar com ningú l’essència de la ciutat, l’ambient dels carrers i dels oficis de la gent. Tant amb De Sica com amb Vajda, respires la ciutat i el temps històric en què estan filmades.
Lucrecia Martel i la ciutat argentina de Salta
Per mi, Lucrecia Martel és una de les cineastes actuals de referència. Precisament d’ella, el que més m’agrada és la vinculació que té amb la seva ciutat, Salta, una de les urbs més importants de l’Argentina. Les seves pel·lícules volen ser un retrat fidedigne fins al mínim detall d’allò que passa a la ciutat i al seu entorn. Per això busca actors i actrius que tinguin l’accent específic de la zona, que coneguin els seus codis culturals i que s’hi moguin amb naturalitat. És una idea que jo també vaig buscar amb Estiu 1993: la versemblança perquè sigui real. Voleu conèixer la gent i les històries de Salta? Mireu-vos La ciénaga (2001), La niña santa (2004) o La mujer sin cabeza (2008) i us teletransportareu allà.
