Messi: l’adéu més infeliç

Un 2020 com aquest que vivim només podia tenir un epíleg d’estiu atípic. Amb bona part de la població neguitosa per possibles rebrots i un retorn incert a les escoles, un element aliè a tot plegat ha acaparat l’atenció arreu del món: la marxa de Leo Messi del FC Barcelona. Tractar de minimitzar o, fins i tot, de ridiculitzar a partir d’una supèrbia prepotent, la dimensió a nivell social que comporta el burofax enviat per l’argentí és no voler reconèixer (o desconèixer) la realitat que ens envolta.

El futbol actual, més ben dit, la indústria del futbol te milions d’adeptes arreu del món. Lluny de la visió menyspreativa que equipara els seguidors amb primats que es colpegen el pit pelut cada vegada que el seu equip marca un gol i que continua reiterant, a mode de mantra, allò tant manit que el futbol és l’opi del poble i aliena les consciències —recurrent perquè ja ho deia el laborisme anglès o l’anarquisme argentí a les acaballes del segle XIX— el futbol, malgrat les contradiccions que ens pot generar, transcendeix aquesta borda caricaturització. S’oblida sovint el seu component social, la seva vessant reivindicativa, el fet d’esdevenir altaveu de proclames polítiques de signe divers. En definitiva, s’obvia el seu rerefons social, perquè malgrat que avui en dia el futbol modern sigui un dels màxims exponents d’aquest neocapitalisme que prioritza el lucre per damunt de tot, encara manté aquest substrat que és el que veritablement el fa l’esport més popular.

El futbol modern és un dels màxims exponents del neocapitalisme, però manté un substrat que el fa popular

Aquests dies s’ha aprofitat (i s’aprofitarà) la sobreexposició mediàtica de què gaudeix Messi per denigrar aquells que es mostren enrabiats, decebuts o satisfets (que també n’hi ha, d’aquests) per l’adéu del davanter. Com si el fet que milers de persones expressin en aquests moments el seu patiment pel futur d’un futbolista els convertís en zombis alienats, sobretot tenint present la situació actual, en plena pandèmia, amb conflictes, revoltes socials i guerres diverses arreu del món (Bielorússia, Caixmir, Iemen, Bolívia, Síria…), amb episodis de violència policial contra la població afroamericana als Estats Units, amb Israel bombardejant el poble palestí, la crisi derivada del canvi climàtic, la recessió econòmica que afecta a les classes populars, els continus desnonaments… Com pot ser que amb aquest panorama la gent perdi el cul per un milionari que corre en calça curta darrera una pilota i que, a més a més, va defraudar Hisenda? Per aquests detractors, això demostra que poc ens passa, que som una societat fallida, tot i que molts dels que aquests dies es preocupen per la més que possible marxa de Messi també mostren desassossec pels fets esmentats atès que no son excloents i hom pot patir per motius ben diversos.

El talent no es compra

Per què, doncs, part de la ciutadania esta copant les xarxes socials o les converses amb comentaris sobre el fet que un menut futbolista argentí abandoni el seu club? Doncs per tots els rèdits emocionals que aquest petitó ha transmès a milers, o de ben segur a milions de persones arreu del món. El futbol, si t’agrada, ho pot fer per la seva estètica, pel seu rerefons sociopolític, pel que implica de comunió i identificació amb una identitat (singular, múltiple i/o mutable), pel simple gaudi que implica jugar, per la seva dimensió competitiva, per la rivalitat que comporta… al futbol hi pots arribar de moltes maneres, sovint, però, la que es troba en origen o es va concretant amb el pas del temps és l’emocional, que sovint també és irracional.

La directiva i el president, encara que ells ho creguin, no són el club. El Barça són els seus seguidors i Messi no ho hauria d’haver obviat

Un espectador pot restar embadalit en contemplar un dribling en sec, admirar l’estètica a càmera lenta d’una sotana inesperada, alegrar-se d’aquell gol marcat a les acaballes d’un partit, plorar pel triomf més anhelat o la derrota més amarga… el futbol són emocions i Messi era el motor creatiu d’aquesta vessant màgica d’un esport altament professionalitzat on res resta a l’atzar de preparadors físics, estrategues tàctics, psicòlegs de l’esport i entrenadors… només hi ha una cosa que sobresurti d’aquesta voluntat d’encapsular el futbol, uniformitzar-lo i empaquetar-lo com a producte àvid pel consum de masses: el talent. Allò innat que no es compra, ni es ven malgrat que alguns ho creguin. El talent amb el qual Messi ha fet felices, perquè així aquestes ho estan explicitant aquests dies, milions de persones. Una felicitat absurda per als seus crítics, però plena per als seus seguidors malgrat ser sovint efímera. Molta gent ha afirmat que Messi és la persona que els ha atorgat, més enllà de l’àmbit familiar, majors dosis de felicitat a la seva vida. Només s’hi s’entén això es pot comprendre la dimensió social del seu comiat.

Aquest, però, no ha estat el que molts barcelonistes haurien desitjat. Les formes emprades pel jugador, que ha crescut a l’entitat blaugrana, tampoc han estat les més idònies. Per molt malament que s’hagi sentit tractat per part d’aquesta nefasta junta directiva, calia que tingués present que els socis i seguidors mereixien, com ell, un comiat diferent. Perquè la directiva i el president, encara que ells ho creguin, no són el club. El Barça són els seus seguidors i Messi no ho hauria d’haver obviat.

La parròquia barcelonista fa temps que hauria d’estar vacunada davant la marxa de l’astre argentí, ja que per llei de vida, un dia o un altre aquesta s’hauria produït. Les formes i els tempos de la mateixa, però, són els que han deixat estupefactes als culers. És evident que l’adéu esportiu de Messi cada any era més a prop, però molts inconscientment, havien imaginat un final diferent. Si tenim present, però, la història del club veurem com, malauradament, aquests comiats maldestres han estat marca de la casa. Zamora, Samitier, Luis Suárez, Maradona, Schuster, Laudrup, l’innombrable 7… els cracs, tret de puntuals excepcions, mai han tingut bons finals. Confiem que no passi el mateix amb Messi, no hauria de ser així. Tot i que el creuament de burofaxs, els moviments d’advocats i les demandes d’un sucós traspàs que deixi la caixa de club sanejada no auguren res de bo.

El Barça se’n sortirà, però, no pas pels nous rectors del club sinó sobretot per la força de la seva massa social

Com va passar amb la marxa d’aquests jugadors, el club va continuar endavant sense ells. Més de 120 anys després d’ençà de la seva fundació, el FC Barcelona ha superat tota mena d’entrebancs, s’ha sobreposat a gestions directives nefastes i repressions dictatorials i s’ha refet cada vegada que alguna d’aquestes estrelles del futbol internacional ha abandonat l’entitat. Les directives i els jugadors passen, el club roman. És possible un Barça post Messi? Evidentment, com ho va ser un Barça post Gamper, Samitier o Cruyff. Trigarà més o menys temps, però el club es refarà, sempre ho ha fet i en condicions molt pitjors. O és que ja no es recorda aquella assemblea convocada per la directiva per dissoldre l’entitat als seus primers anys de vida? Se’n sortirà, però, no pas pels nous rectors del club, que potser també hi contribueixen, sinó sobretot per la força de la seva gent, de la massa social, d’allò que s’anomena el barcelonisme. Perquè van ser ells els que van continuar pagant la quota de soci durant la Guerra Civil, els que van sostenir al club durant el fosc franquisme i els que van patir l’era Gaspart, qui fins ara ostentava segons molts el títol de pitjor (fet discutible) president de la història de l’entitat. Els socis i aficionats que en els moments més delicats, lluny d’abandonar el club, el van enfortir amb la seva fidelitat.

Disputa geopolítica entre països

I Messi? Doncs si vol ser competitiu i tractar de seguir fent gran el seu palmarès, tampoc té gaire on triar, sobretot tenint en compte també la seva alta fitxa. Els mitjans han postulat aquests dies el Manchester City, el PSG o l’Inter com a futures destinacions de l’argentí. La seva marxa també tindrà, doncs, implicacions econòmiques (davallada d’ingressos, publicitat, patrocinadors), però també geopolítiques.

El fitxatge de Messi esdevindrà una nova disputa geopolítica entre la Xina, Qatar i els Emirats Àrabs

Els tres clubs esmentats compten amb uns recursos que tenen el seu origen a la Xina (Inter) i Qatar/Emirats Àrabs (PSG/City). El fitxatge de Messi, erigit en marca d’èxit i icona mundial, esdevindrà una nova disputa geopolítica per part d’aquests dos països, que des de fa anys empren l’anomenat nation branding, per restablir la seva credibilitat internacional, atorgar confiança als seus aliats i obtenir un posicionament mitjançant el soft power que els permet projectar una imatge del país aliena a les denuncies per vulneració dels drets humans i/o laborals i dels drets de les dones. La partida esta en marxa. Un cop més, l’esport en la seva dimensió global és utilitzat pels estats com una eina diplomàtica. Res de nou, vaja. El pitjor de tot plegat és que els clubs s’han avingut a aquest joc d’interessos a canvi de poder accedir a nous mercats, com l’asiàtic, i a l’arribada de nous inversors i partners.

Sigui com sigui, assumint totes les contradiccions vitals que es poden derivar del que acabem d’explicar, cal tenir memòria i rememorar tots aquests volubles instants de felicitat que hem viscut, recordar aquells moviments de cintura que deixaven plegats a la gespa als rivals, els gols impossibles que han ennuegat goles i humitejat ulls i aquells petons sentits a l’escut. Per tot plegat, només una paraula hauria de ser present en el comiat de Messi: gràcies.