04/11/2020 | 16:10
Encara recordo l’endemà de les eleccions del 2016. Em vaig despertar d’hora i, sense sortir del llit, vaig mirar el mòbil. No vaig dir res, però vaig sentir com se’m retorçava la cara del fàstic mentre mirava el mapa electoral. De tant negar amb el cap, estava movent el llit sense adonar-me’n, prou per despertar la meva parella.
Avui m’he despertat, també molt d’hora, amb una sensació similar. Mentre veig arribar els últims resultats, comparteixo quatre impressions que segurament canviaran quan tinguem més informació.
De la postveritat a la postrealitat
La inauguració de l’Era Trump va anar acompanyada de diversos canvis en el llenguatge polític. No és metàfora ni hipèrbole: els corresponsals de la Casa Blanca van haver de canviar els seus mètodes de transcripció per reproduir fidelment les divagacions i els pensaments truncats i incoherents del president amb precisió. Però potser el canvi més famós va ser la incorporació al lèxic del terme “postveritat” per referir-se al marc discursiu en el qual s’encaixen les mentides i invencions constants que caracteritzen les intervencions públiques del president i de la seva Administració.
La dreta nord-americana porta dècades conreant en els seus espais mediàtics una realitat alternativa
El típic és atribuir aquests “errors” a la mediocritat manifesta del seu equip, a la seva falta de curiositat intel·lectual, a la seva psicopatologia individual o al seu menyspreu cap al coneixement tècnic. Però tractar-ho com a error o com una simple compulsió per la mentida és un parany. La dreta nord-americana porta dècades conreant en els seus espais mediàtics una realitat alternativa basada en supòsits radicalment i vulgarment postmoderns que converteixen qualsevol fet en una mera qüestió d’opinió.
En molts sentits, la confusió i la incertesa que envolten (i envoltaran) la interpretació dels resultats electorals són la culminació de la postrealitat engendrada per Trump. “Anàvem guanyant en tot i de sobte es va cancel·lar [l’escrutini]”, va dir el president en les primeres declaracions de la nit, per tot seguit referir-se al recompte de vots com “un frau” i acusar el Partit Demòcrata d’intentar “robar” les eleccions. Així, en cas de perdre, Trump obre la possibilitat de disputar els resultats no sols en els tribunals, sinó també al carrer.
La demografia no és el destí
El Partit Demòcrata no ha après la lliçó del 2016. Per enèsima vegada, ha donat per fet que el vot de les persones racialitzades li pertany. Tot el vot, de totes les persones racialitzades. En veure que el vot no blanc va ser la seva feblesa principal el 2016, Trump va augmentar els seus esforços per festejar els votants negres i llatins més conservadors. No va obtenir una majoria entre ells, però sí que va aconseguir augmentar prou els seus suports en territoris estratègics per assegurar-se els estats de Florida i de Texas.
En canvi, Biden va dedicar una gran part dels seus esforços a captar el vot dels blancs que viuen als afores de les grans ciutats, tot dirigint-s’hi amb un discurs que transmetia responsabilitat, sentit d’Estat, capacitat de gestió, molt poc programa i molt poca ideologia. Als votants negres els va dir que, si no el votaven, no eren negres. Els votants llatins, pràcticament els va ignorar.
Els votants negres i llatins tenen preferències polítiques pròpies que van més enllà de l’estrictament identitari
Suposo que, després dels aldarulls provocats per l’assassinat de George Floyd, l’equip de Biden considerava que la reacció clarament racista del president li valdria a l’ex-icepresident per posicionar-se com una alternativa més raonable al deliri supremacista del president. El nomenament de Kamala Harris com a vicepresidenta serviria per afermar aquest suport. Però resulta que els votants negres i llatins tenen preferències polítiques pròpies que van més enllà de l’estrictament identitari. I saben, per exemple, que l’Administració d’Obama i de Biden va ser extremament agressiva amb les deportacions. O que, a Miami, la població llatina és principalment cubana, veneçolana i profundament anticomunista. O que, com a fiscal general de Califòrnia, Kamala Harris va contribuir de manera molt considerable a l’empresonament massiu de la població negra.
A Texas portem dècades sentint que el canvi demogràfic ens convertirà en el nou bastió del progressisme, ja que la població s’està fent cada vegada més diversa. No obstant això, malgrat que els marges de victòria del Partit Republicà són cada vegada més estrets (gràcies en part a l’auge d’una nova generació de polítics progressistes llatins a Austin, a Houston i a San Antonio), Texas continua sense haver votat un president demòcrata des del 1976. Al final, resulta que l’identitarisme apolític del Partit Demòcrata no és suficient per aprofitar les inèrcies tectòniques de l’estructura poblacional. En política, la demografia no és el destí.
El drama dels sondejos
Una de les històries més conegudes de les eleccions del 2016 va ser la fallada dels sondejos a l’hora de predir els resultats. Totes les enquestes apuntaven a una victòria sòlida de Hillary Clinton, però el resultat ja el coneixem. El problema més conegut va ser que, a l’hora de dissenyar les mostres, no es va tenir en compte la representativitat en termes del nivell educatiu de les persones entrevistades. Va haver-hi una gran infrarepresentació de les persones sense estudis universitaris, que van acabar votant Trump de manera molt desproporcionada.
Una bona part de les enquestes s’han centrat en el vot general i no han tingut en compte la distribució territorial
Aquesta vegada, les enquestes han comptat amb el nivell educatiu per no repetir l’error. No obstant això, sembla que han tornat a fallar. Ara el problema s’atribueix al possible vot ocult. Es tracta d’un fenomen que coneixem molt bé a Espanya: en comparació amb els votants d’esquerres, els de dretes tenen major tendència a no declarar les seves preferències electorals en les enquestes. Això sovint s’atribueix a un tabú que existeix aquí a causa de l’associació amb el feixisme. Als Estats Units, el tema del vot ocult no se sol tractar en els debats mainstream, en part perquè el tabú s’aplica a l’ús del terme “feixista”, ja que es considera excessiu en un país que, per molt que hagi imposat o donat suport a règims d’aquest tipus en altres parts del món, no ha viscut sota una dictadura. No obstant això, durant els últims quatre anys, l’antifeixisme ha guanyat moltíssima visibilitat i el terme s’ha emprat molt més per descriure el Govern de Trump i els qui li donen suport, de manera que és perfectament possible que s’hagi generat aquest tabú o una reticència semblant.
En tot cas, la veritat és que una bona part de la cobertura de les enquestes s’ha centrat en el vot general, que no té en compte la distribució territorial, generant potser cert excés de confiança entre l’electorat demòcrata. Es tracta d’una dada gairebé irrellevant, ja que en el sistema electoral dels EUA el que més importa és guanyar estat per estat, sobretot en un grapat d’estats com Ohio o Florida. Teòricament, en una elecció amb dos candidats principals, un d’ells podria guanyar les eleccions amb tan sols el 27% del vot general.
Política sense polítiques
Les campanyes nord-americanes solen ser un espectacle insofriblement sentimental i identitari. Així i tot, no en recordo cap en què s’hagi parlat menys de polítiques que aquesta. No parlo només de polítiques concretes; em refereixo fins i tot a les grans qüestions polítiques: economia, treball, medi ambient, política exterior, visió democràtica, drets socials i drets civils, etc. Tant en la campanya com en la cobertura mediàtica, el debat s’ha centrat sobretot en la personalitat de Trump. Mentre Biden parlava de la seva “batalla per l’ànima de la nació”, el president, com és habitual, va aprofitar els seus actes per parlar d’ell mateix, presentant-se com a víctima, gairebé sempre en clau d’humor.
Els debats van generar més deliberació pública sobre les condicions en les quals es van organitzar que sobre els continguts. Això és degut no solament a les mesures relacionades amb la pandèmia, sinó al suposat desastre que va significar el primer debat per a Trump, les interrupcions constants del qual van convertir la discussió en un espectacle lamentable. Dic “suposat” desastre perquè crec que, per molt impopular que fos, Trump va aconseguir negar a Biden l’oportunitat de fixar una agenda. Al seu torn, va generar suficient escàndol perquè es canviessin les regles del debat, permetent-li presentar-se, de nou, com a víctima del sistema.
En un sondeig de Fox News, el 72% dels entrevistats dona suport a la sanitat universal, la qual cosa suggereix amplis consensos per trencar la polarització actual
El resultat és que ningú no recorda els temes que es van abordar en el segon debat; només el fet que va ser més tranquil i que va haver-hi un intercanvi una mica més fluid. Quant als continguts, durant les últimes setmanes de la campanya els mitjans van citar diversos sondejos que suggerien que les dues preocupacions principals dels votants eren la pandèmia i l’economia, en aquest ordre. Segons els estudis, els votants de Biden tendeixen a donar prioritat a la pandèmia, mentre que els de Trump emfatitzen l’economia. Poc més es va comentar.
No obstant això, les enquestes ofereixen unes dades interessants. Penso concretament en un sondeig a peu d’urna de Fox News, en el qual van preguntar per les preferències polítiques dels votants. En poques paraules, l’estudi li va sortir carabassa a la cadena conservadora. Tot i que el llenguatge emprat pel qüestionari les planteja com a mesures pràcticament soviètiques, resulta que el 72% dels entrevistats dona suport a la sanitat universal, que el 70% vol més inversió pública en energies verdes i renovables, que més del 70% prefereix no modificar les lleis d’avortament i que el 60% creu que el Govern ha de fer més per millorar les condicions de vida en general. Per tant, els resultats suggereixen que hi ha amplis consensos que permetrien trencar la polarització actual en una direcció netament progressista, i que la insistència de tots dos candidats en el caràcter de l’altre no ha fet més que alimentar una política de blocs paralitzant.
