06/08/2020 | 07:00
Fa poc vaig llegir uns articles sobre la lluita de les treballadores de la llar i la cura durant la Segona República, quan grups de dones van començar a organitzar-se per reivindicar millores en les seves condicions laborals. Incloïen històries dures, com la vaga del 1936 a Cazalla de la Sierra, a Sevilla, i la repressió atroç que van patir les seves protagonistes al començament de la Guerra Civil. Em va impactar constatar que moltes de les seves consignes, com que el treball de la llar no s’havia inclòs en la Llei de jornada màxima, són calcades a les reivindicacions actuals, en ple 2019, quan moltes organitzacions exigim posar fi a l’horari laboral de semiesclavatge autoritzat que suposa el règim d’interna. Com pot ser que, gairebé 90 anys després, el sector hagi evolucionat tan poc? Què ha passat perquè aquestes consignes siguin defensades encara per dones però provinents de països del Sud?
La situació actual s’explica per canvis socials i econòmics profunds: la incorporació de les dones al mercat de treball, l’augment de l’esperança de vida i les mancances en el sistema de dependència, especialment al sud d’Europa. Tot això fa que la demanda de treballadores per cobrir el treball de la casa i de la cura de persones dependents —un sector encara feminitzat— no podrà ser coberta per dones autòctones, i així s’estableix una relació entre la necessitat de mà d’obra i el procés de feminització de les migracions.
La sociòloga A. R. Hochschild utilitza l’expressió “cadenes globals de cures” per descriure la transferència de responsabilitat de cures des de dones del Nord fins a dones migrants, i d’aquestes a altres dones en els seus països d’origen per tenir cura dels seus propis familiars dependents. L’Organització Internacional del Treball calcula que unes 750.000 dones treballen a l’Estat espanyol com a treballadores de la llar i la cura. Es tracta d’un treball precaritzat, infravalorat i invisibilitzat. Sovint, el nivell d’explotació al qual estan sotmeses és molt greu, especialment en el cas de les cuidadores internes.
En el nostre dia a dia fem front a una múltiple opressió com a treballadores, dones, racialitzades i migrants
A l’associació en la qual participo, Mujeres Migrantes Diversas, ens arriben experiències dures que inclouen retenció de documentació, abusos i maltractaments. Les companyes acaben patint insomni, ansietat, estrès i pèrdua d’habilitats socials i comunicatives. Dediquen la vida a tenir cura d’una altra persona i a canvi deixen de cuidar-se a elles mateixes. A més, una Llei d’estrangeria injusta i racista fa més difícil la seva situació. En el nostre dia a dia fem front a una múltiple opressió com a treballadores, dones, racialitzades i migrants.
Ens ha de fer reflexionar a les feministes que l’assoliment de reptes professionals i acadèmics per part de dones autòctones és possible per la seva desvinculació gradual de les tasques de la llar, i això es produeix mitjançant l’explotació d’unes “altres dones”, en aquest cas migrants i racialitzades.
Així i tot, des de l’adversitat i la carestia de recursos, i amb gairebé tot en contra, sorgeix una onada plural i diversa de treballadores de la llar i la cura que qüestionem la situació i que tenim clar que no hi ha “alliberament de la dona” possible si no fem front també al racisme, a la xenofòbia i al colonialisme. Més de 80 anys després de la vaga de Cazalla de la Sierra, ara i aquí dones arribades de lluny i amb pell bruna som les que recollim amb orgull el testimoni d’aquelles pioneres per continuar reivindicant amb veu pròpia i des del feminisme migrant la dignificació del nostre treball.
*Aquest article va aparèixer originalment publicat a la revista en paper ‘Justícia Global’, editada per CRÍTIC i Lafede.cat – organitzacions per a la justícia global.
