Crític Cerca
Opinió

14/08/2014 | 08:30

Avui publiquem al blog de Sentit Crític un article del periodista Oriol Güell motivat per un debat a Twitter sobre el sistema públic de pensions amb el catedràtic de la Universitat de Columbia Xavier Sala-i-Martín. Arran de la conversa en aquesta xarxa social, Sala-i-Martín ha publicat aquest article al seu blog comentant diversos aspectes de la discussió. Güell, soci col·laborador de la cooperativa Críticà a partir del setembre un blog personal en la nostra comunitat. Tot i que aquest no estarà actiu fins al llançament del web de Crític, per l’interès que ha generat el debat li hem proposat que publiqui aquest text en el nostre blog de campanya.

Capti l’atenció de l’oient amb un tema d’interès. Expliqui-l’hi de forma amena. Faci’l somriure amb algun gir irònic. I, quan ja se l’hagi guanyat, llanci el missatge que desitja imprimir al seu cervell. Els experts en comunicació van entendre fa més d’un segle l’eficàcia d’una estratègia que avui es repeteix al món de la política, l’empresa i l’acadèmia. Un exemple és el vídeo del catedràtic de la Universitat de Columbia Xavier Sala-i-Martín en el qual explica com funcionen les estafes piramidals i les equipara amb els sistemes públics de pensions. Per fer-ho, detalla les suposades coincidències i ignora les diferències substancials entre un delicte i un pilar de l’Estat del benestar.

No ha estat ell l’únic català que ha regat el jardí neoliberal. Boi Ruiz, conseller de Sanitat del Govern de la Generalitat, va afirmar en el seu dia que “la salut és un bé privat” i animà els ciutadans a contractar una assegurança mèdica. Andreu Mas-Colell, un altre reputat economista actualment al capdavant de la conselleria d’Economia i Coneixement, va dir referint-se així als estudis universitaris: “No té sentit que el català de renda mitjana subvencioni la meva filla”. Com si ell no contribuís més (com més ingressos, més impostos) a sostenir una educació superior que té en les taxes universals i les beques la base de la igualtat d’oportunitats que l’Estat ha d’oferir. I en un estiu de malson per a desenes de milers de famílies, Francesc Xavier Mena, exconseller d’Empresa i professor d’Esade, va generar una crisi social en reformar en ple agost la renda mínima d’inserció (RMI). Després de deixar que ajuntaments i bancs d’aliments arreglessin el despropòsit, Mena es va justificar acusant  (sense proves) els beneficiaris de l’RMI d’usar els diners dels contribuents per portar les seves mascotes al veterinari o gaudir d’una plàcida vida en altres països.

La quota catalana de l’ofensiva neoliberal és rica en anècdotes. Però és fidel al guió traçat a l’Escola de Chicago fa més de mig segle i que líders com Ronald Reagan i Margaret Thatcher portaren al primer pla de la política: obsessió contra tot el sector públic, supèrbia sense límits, menyspreu pels més vulnerables i una agenda política que “devasta les classes mitjanes”, segons el balanç fet pel premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz.

Un altre premi Nobel, Paul Krugman, mostra al seu llibre The Conscience of a Liberal que el procés que va portar el moviment a convertir les seves idees en hegemòniques va tenir més a veure amb les ingents quantitats de diners rebuts de grans corporacions i milionaris que amb el mèrit propi. Aquests recursos van alimentar una constel·lació de think tanks, lobbys i mitjans de comunicació que a l’òrbita del Partit Republicà formaren un exèrcit d’acadèmics, líders d’opinió i polítics amb una missió: articular i aplicar una ideologia neoconservadora que després va engendrar el neoliberalisme. Es tractava, segons escriu Krugman, d’un grup d’individus “joves, insolents i mediàtics” que van crear un perfil d’“intel·lectual […] professional, la trajectòria del qual s’ha desenvolupat per complet en un entramat d’institucions de caràcter fonamentalment partidista. O, dit més clarament, fer-se intel·lectual conservador es va convertir en una bona perspectiva professional”.

L’objectiu d’aquesta gran operació era aconseguir un repte difícil: que una majoria de la societat donés suport a unes polítiques contràries als seus propis interessos. Una forma d’aconseguir-ho era la presència massiva en mitjans de comunicació i fòrums afins. Una altra, segons Krugman, crear i parlar en un “llenguatge xifrat […] dirigint missatges a certs grups de forma que només aquests es donessin per al·ludits i evitant així fer evident l’extremisme que s’amaga en les seves propostes”. En certa manera, l’ideòleg neoliberal té alguna cosa en comú amb l’espia: sempre negarà la finalitat última del seu treball. Com assenyala Krugman, “es proclama campió de la llibertat i de la lliure capacitat d’elecció”, ideals que serveixen a determinats polítics i acadèmics per defensar polítiques que desballesten l’Estat del benestar.

La integritat tampoc no és una característica del moviment, que no ha dubtat a recórrer a la mentida quan ha estat necessari. El millor exemple és la famosa Reina de la Beneficència, inventada per l’equip de campanya de Reagan i que a Catalunya va tenir la seva versió local en els milers de marroquins que, segons Mena, vivien com reis al seu país a costa de l’esforçat contribuent català.

Al llibre What’s the Matter with Kansas? How the Conservatives won the Heart of America (2004), Thomas Frank estudia a fons les incomprensibles i contundents majories que el Partit Republicà aconseguia en un estat que a principis del segle XX va tenir l’únic alcalde i diari  comunista de la Unió. Un estat empobrit i necessitat de l’Estat per pal·liar les desigualtats del mercat i que s’entossudia a votar George Bush fill, que aprovava rebaixes d’impostos i retallades socials. Frank comprovà l’èxit d’algunes estratègies de comunicació política. Parli a la gent de l’amor a la pàtria i de tot allò que remogui les seves entranyes i aconseguirà que s’oblidi d’aplicar la raó a les urnes. Afortunadament, Catalunya no és Kansas, però àmplies capes de la població (un 29,5% de catalans eren pobres el 2012) necessiten un govern fort i uns líders que els parlin sense les cartes trucades.

El paper del món acadèmic en l’auge neoliberal ha estat ben estudiat. El professor de l’Escola de Negocis de la Universitat de Chicago Booth Luigi Zingales resumeix en un recent article la complicitat que s’estableix entre acadèmics i reguladors amb els sectors econòmics que han d’estudiar i controlar, cosa que, per cert, també passa sovint al periodisme. Les raons que ho expliquen van des de la necessitat de tenir accés a determinada informació, treballar-se una reputació o obrir-se futures oportunitats professionals, entre d’altres.

El documental Inside Job (2010), dirigit per Charles Ferguson i guanyador de l’Oscar el 2011, ofereix una imatge molt més fosca dels acadèmics neoliberals. Un article publicat a El País amb el títol Académicos tras la especulación detalla el paper al film de Glenn Hubbard, degà de l’Escola de Negocis de Columbia, company de Sala-i-Martín i coautor amb ell de treballs econòmics. Hubbard, cap del consell econòmic de Bush fill, va cobrar 100.000 dòlars per testificar a favor de gestors de Bear Stearns acusats de frau; va redactar un informe per a Goldman Sachs en el qual lloava la titulització hipotecària que va causar la crisi que encara ens colpeja i acapara càrrecs en el sector privat. Encara que una mica astorat, Hubbard no dubta a defensar que aquestes activitats no condicionen la seva neutralitat en l’activitat docent i investigadora. Llegeixi’s l’article i es veuran molts altres exemples semblants.

Dit tot això, seria absurd negar que el que queda d’Estat del benestar es troba davant de seriosos reptes. Té bosses d’ineficiència, tendències demogràfiques desfavorables i un hàbit a omplir la motxilla amb més pes del que pot carregar, entre altres problemes. Davant d’això, els líders polítics i l’elit acadèmica poden escollir entre dues opcions. La primera és fer política en majúscules: innovar i crear un nou marc que ajudi a recuperar els valors que després de la II Guerra Mundial van inspirar unes societats amb una major justícia i cohesió social.

La segona opció és sumar-se al corrent neoliberal i beneficiar-se’n encara que sigui a costa d’unes societats més desiguals. Perquè no s’ha d’oblidar que la crisi de l’Estat del benestar te dues cares: la de la despesa i la dels ingressos. I l’anèmia d’aquests últims és deguda, a més a més de la crisi, a les rebaixes d’impostos imposades per les tesis neoliberals i a l’evasió i elusió fiscal de grans corporacions i fortunes.

El gran fracàs de l’esquerra ha estat no anticipar-se ni posar fre a l’onada neoliberal que s’acostava amb polítiques innovadores que apostessin per la cohesió i la construcció de societats més igualitàries. Sala-i-Martín, com Boi Ruiz, Mena, Mas-Colell i tants altres, en canvi, no han dubtat a sumar-se a una segona opció que ha acabat afeblint l’Estat i la seva funció social. Els uns i els altres són responsables del sentiment de desafecció de molts ciutadans cap a un sistema polític que perceben que ja no els representa i una economia de la qual se senten esclaus.

Es innegable que a Catalunya s’està articulant una hegemonia on el debat nacional és present: una majoria de ciutadans vol votar sobre el seu futur dins o fora d’Espanya. Un pot compartir o rebutjar les seves iniciatives. Pot qüestionar les xifres del suposat espoli fiscal o la hipotètica impossibilitat constitucional de celebrar una consulta. Però s’ha d’admetre que bona part de la societat catalana s’ha sumat a una aposta independentista que és transversal i creix des de posicions genuïnament democràtiques.

De ben segur que a la pel·lícula L’Endemà, d’Isona Passola, hi apareixeran economistes d’escoles molt diverses, però resulta preocupant veure una icona de les més dures propostes neoliberals com Sala-i-Martín convertida en un dels símbols del procés. Si no… per què se l’escull a ell per parlar de pensions al tràiler del documental? La societat catalana, a més d’apostar majoritàriament pel dret a decidir, és clarament d’esquerres: al darrer baròmetre del CEO –1a onada 2014– l’autoubicació ideològica dels catalans se situa en un 3,62 en una escala del 0 (esquerra) al 10 (dreta). I resulta difícil creure que, amb les cartes sobre la taula, molts dels qui se sumen amb il·lusió al procés comparteixin les receptes de Sala-i-Martín.

No tot val en el camí cap a Ítaca. A risc que un dia els catalans es despertin i descobreixin que han arribat a alguna cosa semblant a Kansas.

Oriol Güell és periodista i cap de secció a l’edició de Catalunya del diari El País

PS: Espero haver aclarit amb aquest article algun dels aspectes derivats de la conversa que hem mantingut amb en Xavier Sala-i-Martin per Twitter. Voldria aprofitar per dir que considero tan desafortunat el seu primer tuit acusant-me de “chupacabrisme patològic i patètic”, com la meva resposta en calent acusant “d’untada” a la seva escola económica (no a ell). I el mateix val per alguns dels tuits que van seguir en tots dos sentits. No crec que el que ha passat els darrers dies beneficiï a ningú. Voldria dir que m’ha sorprès la quantitat de tuits amb insults i atacs personals rebuts per part d’alguns usuaris. El paper d’alguns economistes en els últims anys ha estat, com intento mostrar en aquest article, molt qüestionat. I aquest em sembla un tema de gran interès sobre el que escriure. Igual que, qui vulgui, pot fer-ho sobre els mitjans de comunicació, el periodisme i els periodistes. En Xavier té tan dret a criticar el diari on treballo como jo les posicions que ell defensa. Per últim, ell em va demanar disculpes al seu blog per l’expressió “chupacabrisme”, no per les altres (entre elles ignorant). Jo faig el mateix per qualsevol de les meves que l’hagin pogut molestar.

 

 

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu a finals d'any el pròxim Dossier CRÍTIC.

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació