16/10/2015 | 00:15
Impunitat. El conjunt de mecanismes que faciliten que les persones responsables de cometre vulneracions de drets humans no assumeixin les conseqüències jurídiques i socials de realitzar-les, imposant silencis i retraumatitzant les víctimes.
En els últims anys, el treball conjunt entre organitzacions de defensa dels drets humans, moviments socials i les persones que han patit vulneracions dels drets humans en el marc del sistema penal ha aconseguit agafar una força que es feia impensable pocs anys enrere.
Un important punt d’inflexió el podem ubicar el 27 de maig de 2011. El Govern de CiU va decidir posar fi a l’acampada del 15-M de Barcelona i els responsables polítics del Departament d’Interior, Felip Puig i Manel Prat, van donar les ordres oportunes. Centenars d’agents antidisturbis van aparèixer de matinada, i van estar durant hores colpejant amb les seves porres i disparant amb les escopeteres els centenars de manifestants que s’anaven acostant per donar suport a una de les majors mobilitzacions socials dels últims anys.
La plaça s’havia convertit en un punt de trobada per teixir complicitats des de les quals treballar per la transformació de la societat. Davant d’això el missatge era clar: “O generem pànic o no els traurem d’aquí”, com va afirmar —cridant— un agent dels Mossos d’Esquadra en les seves comunicacions internes d’aquell dia. Error de càlcul. Aquesta vegada una actuació com aquella no va quedar silenciada, sinó que es va retransmetre en directe. Les imatges de la brutalitat i la desproporció van donar la volta al món.
L’empatia i el suport vers les persones agredides, també. Sens dubte, aquesta vulneració massiva de drets fonamentals i, sobretot, la resposta que la ciutadania va oferir en els mesos següents, van suposar un abans i un després en la dura tasca de defensar els drets humans. Es va arribar a la conclusió que el treball comunicatiu en la causa és tan important com un treball jurídic excel·lent; l’impacte psicosocial que va tenir en les persones afectades i en aquella col·lectivitat que va sentir que també podrien haver estat allà va començar a tenir-se en compte, junt amb les lesions físiques; un litigi col·lectiu va aconseguir asseure al banc la cúpula d’Interior en qualitat d’imputats, incloent-hi Manel Prat i els principals responsables policials. Malgrat que aquell procés judicial va quedar congelat, va obrir camí de molts altres que malauradament vindrien després.
D’Ester Quintana a ‘Ciutat Morta’
Des d’aleshores s’ha donat resposta a un gran nombre de situacions de vulneracions de drets. L’amputació ocular a Ester Quintana per una bala de goma, la mort de Juan Andrés Benítez al Raval durant una detenció, o les morts i vulneracions de drets que s’han produït al Centre d’Internament d’Estrangers a Barcelona són algunes de les que més han transcendit. I, fa només alguns mesos, un dels casos més dolorosos que hem viscut en la història recent va aconseguir mostrar-se davant més de 600.000 espectadors gràcies a la projecció a TV3 del documental ‘Ciutat Morta’, fruit de la pressió popular i política.
No obstant això, encara avui moltes situacions romanen invisibles i es viuen des de la soledat. Com les agressions que pateixen els ‘manters’ quan surten a vendre; com la forta violència institucional contra les persones preses en règim d’aïllament (fins a 21 hores aïllades a la cel·la); com les situacions de maltractament que es produeixen, en no poques ocasions, quan una persona és deportada, o com les violències que pateixen menors d’edat en Centres de Justícia Juvenil. I així un llarg etcètera. Un llarg etcètera que com a societat no ens podem permetre.
Exemples d’injustícies silenciades
Situacions que en moltes ocasions són ignorades per part dels responsables polítics i funcionarials, ja sigui mirant cap a una altra banda o fins i tot fent intents de silenciament o de censura. Alguns exemples són la negativa del Departament de Justícia que integrants de la Coordinadora per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura visitin persones preses o la manca de resposta del conseller d’Interior a les organitzacions de drets humans que van sol·licitar-li una reunió davant l’anunci d’adquisició de pistoles Taser per part del Cos de Mossos d’Esquadra. O el fet que no es realitzin investigacions internes ni processos sancionadors quan és evident que un agent ha tingut una actuació irregular, com, per exemple, l’agent de la Brigada Mòbil que va colpejar directament al cap —a l’orella— un ciutadà en les immediacions d’una manifestació de protesta pel desallotjament de Can Vies.
En aquests anys hem après molt, hem avançat notablement i fins i tot hem pogut celebrar importants conquestes com la prohibició de les bales de goma o el posicionament del Parlament de Catalunya a favor del tancament del Centre d’Internament d’Estrangers de Barcelona.
Tanmateix, queda moltíssim per fer tant en allò que respecta a la intervenció directa davant situacions concretes com en la incidència política. Intervenció directa que permeti a les víctimes i als seus entorns integrar la situació viscuda i que doni, quan sigui necessari, una resposta legal adequada. Incidència política per aconseguir posar fre, primer, i donar la volta, després, a pràctiques i polítiques públiques vulneradores.
Irídia, centre per la defensa dels drets humans
Partint d’aquesta anàlisi, un grup d’advocades, psicòlogues, comunicadores, altres professionals i víctimes hem decidit crear un centre independent per la defensa dels drets humans a Catalunya anomenat Irídia. Un dels nostres principals objectius és poder posar en marxa el Servei d’Atenció i Denúncia davant situacions de Violència Institucional en el Sistema Penal (SAIDAVI) a partir del gener. Aquest servei serà un mecanisme independent i obert a la ciutadania, en què s’oferirà suport jurídic i psicològic a les víctimes i familiars d’aquest tipus de situacions. Entenem que com a societat tenim la responsabilitat de generar estructures que donin suport a les víctimes que ho són com a resultat d’una actuació de la mateixa administració, treballant sempre amb l’objectiu de generar processos de reparació i de no-repetició.
Volem sumar la nostra aportació a la xarxa ja preexistent, volem sentir-nos menys soles en les batalles que hem estat emprenent, volem trencar silencis i dreçar les orelles, volem que de veritat la gent no se senti sola després de patir una vulneració de drets. I, sobretot, volem posar realitats sobre la taula per tal que no es tornin a repetir. Li agradi a qui li agradi i li pesi a qui li pesi.
