24/05/2018 | 18:00
Totes i cadascuna de nosaltres tenim almenys una història a explicar, algun fet que hem viscut en la nostra pròpia pell. Un relat que pot començar en un carreró fosc, en la pista de ball d’una discoteca, en una sala de reunions o, fins i tot, dins les parets de l’espai que anomenem casa. Això ens dóna a entendre que, com a dones, no tenim un espai segur. Sempre notem l’alè que alguna cosa ens pot arribar a passar, sobretot en sortir de casa quan ja és fosc i ens diuen “vigila” en lloc de “gaudeix”.
Se m’escapen de les mans les incomptables vegades que he estat víctima d’un abús o intimidació pel fet de ser dona en un món encara dominat pel patriarcat. Ocasions en les quals un estrany s’ha cregut amb el dret de valorar i tocar el meu cos en l’espai públic, fent-me sentir un objecte a mercè de la seva voluntat. Comentaris que, no només han vingut de persones alienes, sinó també de caps d’empreses que juguen amb la seva posició de poder fent-te sentir incòmoda i relegant-te un paper de vulnerabilitat. Arribant fins a l’extrem de respirar amb alleujament en descobrir que la teva superior serà una dona i no un home quan comences en un nou lloc de treball. Notar la crispació i la poca tolerància d’alguns nois quan els hi dius que no vols res amb ells, com si el rebuig a la seva proposta qüestionés la seva masculinitat. I llavors t’ataquen amb insults de malfollada, malcarada, no vals per a tant i uns quants renecs més mentre s’allunyen, encara que no sempre marxen.
Aquests són només alguns exemples de situacions que vivim constantment i que ens enfaden, ens fan ràbia i que intentem lluitar amb els nostres propis medis. Però llavors hi ha les històries que ens han aturat el cor en algun moment. Aquí us en deixo una de les meves.
Estàvem amb un grup d’amics en una festa durant la meva estada d’Erasmus a Dinamarca quan un noi alt va arribar. Es va posar a ballar de manera frenètica, donant cops a la gent que tenia al seu costat. En aquestes, que ell em dóna un cop fort al braç i li dic que vigili més, ell segueix a la seva. De mica en mica va marxant la gent i arriba un moment que la sala està bastant buida, jo estic sola en una de les cantonades mirant l’ordinador i escollint la propera cançó. Ell llavors, decideix venir-me per l’esquena i dir-me a cau d’orella “I’ll hurt you” – et faré mal-. S’allunya per seguir ballant i jo em quedo tremolant en un cantó de l’habitació. Ràpidament decideixo buscar ajuda i trobo dos nois que després d’explicar què ha passat decideixen fer-lo fora de la festa. Aquella nit em vaig assegurar de tancar bé la porta de la meva habitació.
Explico això i sento que és res comparat amb les nombroses històries d’altres dones que circulen per la xarxa o que coneixes perquè a una amiga li ha passat de primera mà. Com si encara m’hagués de sentir “afortunada” que els meus agressors no hagin decidit portar les seves accions més enllà. Però, tot i això, necessitava aportar la meva vivència. Perquè aquest moviment ja no va d’explicar històries puntuals, sinó que va de construir el relat col·lectiu sobre què representa ser dona en aquesta societat i trencar el silenci. Sobretot trencar el silenci.
