29/08/2018 | 14:24
Prop de tres milions de catalans reivindiquen el dret d’autodeterminació, és a dir, la sobirania sobre les relacions amb l’Estat espanyol. Més del 60% dels vots es defineixen com a ‘sobiranistes’. La força radicalment democràtica del concepte ‘sobirania’ fa que sovint es plantegi, tant per part de diferents forces polítiques com per part de les entitats socials sobiranistes, la voluntat i l’exigència de decidir-ho tot.
Alhora, diferents moviments socials reivindiquen la ‘sobirania’ en els seus respectius àmbits d’actuació. Des de fa pràcticament 25 anys, el concepte de ‘sobirania alimentària’ va ser plantejat per la Via Camperola. Des de llavors, aquesta organització que coordina el moviment social més important del món, tot agrupant més de 200 milions de camperols, ha transformat aquest concepte, aquesta reivindicació, en tota una estratègia de lluita que ha anat enriquint i completant en aquestes dues dècades i mitja.
Paral·lelament, altres moviments socials han anat apropiant-se la idea de ‘sobirania’ estenent-la al seu camp d’actuació: sobirania energètica, econòmica, habitacional, productiva… A l’últim, diferents col·lectius han pres l’opció de gestionar democràticament, això és, exercir la seva sobirania, sobre determinats béns que han valorat com a comuns. Tres dinàmiques que poden convergir? Anem a pams.
Volem el pa sencer
L’amplitud de moviments que reivindiquen la sobirania en el seu àmbit d’actuació, la voluntat expressa de molts sectors sobiranistes d’estendre aquesta visió a ‘tot’, fa pertinent que ens preguntem: quin és l’abast sobre el que reclamem i volem exercir la nostra sobirania? Quin és aquest ‘tot’?
La mobilització massiva i sostinguda de milions de persones a Catalunya, la resposta autoritària de l’Estat espanyol, han fet que la sobirania política de Catalunya, entesa com el trencament amb l’Estat espanyol, amb el règim del 78, sigui en primer pla. Tanmateix, en la mesura que els autèntics poders que condicionen la nostra societat són fora del Parlament, en l’àmbit de l’economia, es fa necessari estendre la sobirania a aquest àmbit si volem que el poder de decisió sigui real. D’aquí ve l’exigència de la ‘sobirania econòmica’ com a complement de la sobirania política. Molts aspectes d’aquesta sobirania estan sent desenvolupats per part de diferents activistes, teòrics i moviments socials. El “Laboratori republicà d’economia”, realitzat el passat 14 d’abril a la Lleialtat Santsenca de Barcelona, va proposar 155 mesures en aquesta direcció.
Per important que sigui estendre la sobirania als àmbits que comunament es consideren econòmics, cal tenir en compte que l’economia dominant ha reduït la seva visió a la producció de mercaderies i a les activitats que es realitzen mitjançant els diners. Tanmateix, aquesta visió reduccionista de l’activitat humana ha estat posada en qüestió per diversos corrents de pensament crític, en especial pel feminisme, que amplien i complementen el concepte de ‘producció’ amb el de ‘reproducció’, plantejant una visió més global i integral de les activitats humanes, incloent-hi els treballs habitualment invisibilitzats i que recauen normalment en les dones.
Així podem llegir: “El modelo económico dominante, además de esconder la dependencia de la naturaleza, invisibiliza una buena parte de los trabajos necesarios para sostener el metabolismo social. El trabajo, desde esa lógica, es sólo lo que se hace en la esfera mercantil a cambio de un salario. La producción de bienes y servicios que permiten regenerar cotidianamente la vida en los hogares es explotada pero no nombrada, ni valorada, ni asumida por el conjunto de la sociedad. Se establece una escisión entre lo que se denomina producción (lo que hace crecer la economía) y la reproducción (lo que sostiene cotidianamente la vida). El metabolismo social se fragmenta y se pierde la percepción de que, en realidad, todo (producción y reproducción) es lo que permite reproducir la sociedad” [Yayo Herrero al llibre ‘Economía de escalera, finanzas de patio‘, editat per ‘El Salmón Contracorriente’].
El centre de la sobirania: la vida
Partint d’aquesta crítica, s’ha construït una visió molt més global: “La valorización del cuidado lleva a la economía feminista a acuñar la idea de sostenibilidad de la vida humana bajo un concepto que representa un proceso histórico complejo, dinámico y multidimensional de satisfacción de necesidades que debe ser continuamente reconstruido, que requiere de recursos materiales pero también de contextos y relaciones de cuidado, proporcionados éstos en gran medida por el trabajo no remunerado realizado en los hogares” [Yayo Herrero en el mateix llibre esmentat].
Una visió semblant de l’abast de les activitats humanes és recollida per l’equip que ha treballat el llibre ‘Sobiranies. Una proposta contra el capitalisme‘ (Diversos autors. Espai Fàbrica). Hi podem llegir: “L’objectiu bàsic del sistema productiu ha de ser la reproducció ampliada de les persones. La producció de tot allò necessari per cobrir les necessitats estarà en sintonia amb els processos de reproducció de la vida, fins ara reclosos en l’àmbit domèstic i assumits majoritàriament per les dones. La socialització del treball domèstic i de les tasques reproductives s’imposa […]. És el conjunt constituït per la producció de béns i serveis i les relacions socials que se’n deriven, tant en l’àmbit públic com en el privat, i que, finalment, tenen com a resultat també la producció d’una determinada forma de persones i de societat, el que ens interessa transformar”.
Aprofundint en aquesta concepció global de l’activitat humana, situen l’individu com un ésser social (la interdependència de tots i totes, que en diria l’ecofeminisme) i el conjunt de l’activitat humana com a la base de la reproducció social: “[…] els individus es produeixen en societat i alhora la producció d’individus està condicionada socialment. És a través de la nostra activitat pràctica concreta a l’interior de la societat en què vivim com ens produïm com a persones, i ho fem a través d’un procés de producció que no només és material (béns i serveis), sinó que també es basa en unes formes de relacions socials, de cures, afectives i culturals determinades, a la vegada que serveix per donar-li sentit. D’aquesta manera, entenem que les activitats productives no són tan sols allò que ens permet obtenir mercaderies, amb un valor d’ús que satisfà les necessitats socials. Són també processos socials en què es desenvolupen les persones. La producció, per tant, en la mesura que és social, produeix també éssers socials”.
Una visió integradora des de la diversitat
La seva proposta, que anomenen ‘sobirania reproductiva’, és aplicar el concepte de sobirania, la voluntat i la capacitat de decidir, sobre aquesta visió global de l’activitat humana: “Entenem la producció en termes econòmics de forma àmplia, no només pel que fa als béns i serveis, sinó també en allò que té a veure amb la producció de noves subjectivitats. Per això situarem al bell mig del desplegament teòric de la nostra proposta la sobirania reproductiva entesa com un procés de transformació basat en un conjunt de relacions que donin centralitat a la vida” [‘Sobiranies. Una proposta contra el capitalisme‘. Diversos autors. Espai Fàbrica].
Entesa així, la proposta de ‘sobirania reproductiva’ no solament amplia al màxim l’abast del concepte de ‘sobirania’, sinó que, abastant les diferents sobiranies, els subministra una visió global i interrelacionada que situa en el centre les activitats humanes, totes, amb l’objectiu de satisfer les necessitats que permetin i reprodueixin una vida que valgui la pena ser viscuda.
Aquesta ampliació de la visió, en lloc de reduir la força dels sobiranismes, permet recollir les diferents motivacions, la diversitat de lluites i processos. Entesa com a suport a processos múltiples que es complementen i possibiliten confluències (que requereixen ser treballades conscientment), és un procés de suma. S’obren al fet que, sobre cada tema o aspecte, se sumin el màxim de forces sense limitar-les. Respecten les aliances i ritmes de cada procés sense castrar-les amb supeditacions, prioritats i/o calendaritzacions, amb les quals sovint s’ha intentat hegemonitzar diferents moviments. En tenim exemples variats, des de totes les bandes, dels intents de supeditar uns processos a d’altres: “la independència primer i després ja en parlarem”, “el primer són les necessitats socials, el que preocupa la gent”, “introduir el tema de la independència divideix”… són només alguns dels arguments interessats que se senten sovint. Contraposant moviments i motivacions diverses, es debiliten mútuament i, sobretot, es debilita el procés conjunt de prendre el futur en les nostres pròpies mans, avançar al màxim en la conquesta de la sobirania plena.
Definit l’àmbit sobre el qual es vol exercir la sobirania, caldria definir, també, el marc on es desenvolupa. La societat humana i totes les seves activitats són totalment dependents de la natura de la qual formem part. És un fet que el planeta té uns límits pel que fa a proveir-nos de materials i a la capacitat d’absorbir els residus que generem amb la nostra activitat. Tanmateix, la nostra relació amb la natura no es limita a proporcionar-nos materials i absorbir els nostres residus. Nosaltres en formem part, i el conjunt de les nostres activitats s’hi interrelaciona. Les activitats humanes han de tenir un condicionant bàsic: mantenir els equilibris de la natura que possibiliten la seva reproducció. Això afecta el conjunt de l’activitat humana: la utilització de recursos i la generació de residus, però també la planificació territorial, l’urbanisme, les quantitats, els ‘tempos’, les tecnologies, les dimensions… Una visió de la sobirania sobre el conjunt de l’activitat humana ha d’incloure que aquesta s’ha d’entendre com formant part de la natura. De fet, l’objectiu de posar en el centre la vida no s’hauria de reduir a la vida humana, sinó a la del conjunt del planeta del qual formem part i al qual tenim lligat el nostre futur.
Pensar globalment, actuar localment
Quan mirem els combats actuals, els petits espais de sobiranies conquerits, les contradiccions i les dificultats per mantenir-los, ens pot semblar que aquesta visió global de la sobirania és avui molt lluny de la realitat i fins i tot dubtar que algun dia ens puguem aproximar al seu exercici. Tanmateix, el fet de constatar aquestes distàncies no treu importància ni utilitat a aquesta visió global. Parafrasejant un vell lema ecologista, “hem d’actuar localment pensant globalment”.
Sigui una reivindicació parcial de sobirania, sigui una experiència de creació d’un espai on exercir-la, mantenir una visió global de quin àmbit i amb quins condicionants volem exercir la sobirania ens permetrà analitzar aquestes experiències per veure si ens apropen als objectius que tenim i, sobretot, ens donarà perspectiva per desenvolupar totes les possibilitats i interrelacions que donin a aquesta experiència, encara que parcial i limitada, la màxima potencialitat.
Per posar un petit exemple: la reivindicació dels menjadors escolars agroecològics i gestionats per la comunitat educativa significa, en si mateixa, una demanda de democratització de la gestió d’un espai públic i, en aquest sentit, ja té un component de sobirania. El caràcter agroecològic del menjador significa aplicar en la compra, en la relació amb les productores, a la cuina… aspectes de la ‘sobirania alimentària’ que el converteixen en un espai de desenvolupament d’aquesta sobirania. La solució que donen els menjadors escolars a l’activitat humana bàsica d’alimentar-se és una solució col·lectiva, que combina treballs remunerats i treballs no remunerats, que poden ser distribuïts de forma equitativa entre el mateix alumnat. Una visió global de la ‘sobirania reproductiva’ i de la dependència de la natura facilita posar en valor i fer-se conscient de tots aquests aspectes pràctics que poden ser presents en un menjador escolar. Amb això aconseguim una tasca educativa molt important que està creant valors, hàbits i relacions que prefiguren les persones i la societat del futur.
Si ampliem el focus a lluites més àmplies, com ara un possible procés constituent d’una volguda República Catalana, la importància i la utilitat de tenir una visió global de la sobirania és molt més evident encara.
Quotidianitat o dies històrics
En el dia a dia és possible la construcció de petits espais de sobiranies i, fins i tot, d’institucionalitzar algunes d’aquestes petites victòries, tant en el seu vessant de poder popular com en el vessant d’institucions de l’Estat. La seva pervivència i continuïtat dependrà no tant de la seva institucionalització, que sens dubte ajudarà, sinó de la consciència d’aquelles que l’exerceixin. Per això les institucionalitzacions populars, en tant que sustentades en la consciència i mobilització, tenen més impacte i possibilitat de conquerir espais sobirans i de perviure.
Aquesta realitat quotidiana ha portat alguns a pensar que l’acumulació de petites conquestes és el camí per aconseguir la sobirania plena. Sense negar la importància bàsica d’aquestes petites lluites quotidianes i sense caure en la banalització periodística del concepte de ‘dia històric’, és cert que hi ha dies que valen com anys i que impliquen canvis qualitatius de la situació general. I aquests dies que marquen un abans i un després, encara que són preparats per moltes petites accions i conquestes, no són simplement una acumulació d’aquestes.
L’1 d’octubre de 2017 és un exemple paradigmàtic d’aquests dies que valen per anys. L’important exercici de sobirania de prop de tres milions de catalans, exercit de forma conscient i defensada amb el cos davant de la brutalitat de l’Estat, ha cristal·litzat una nova consciència en una part fonamental del poble català. Consciència dels seus drets i de la possibilitat d’exercir-los. Consciència que ha teixit una xarxa de complicitats veïnals d’una profunditat i extensió que mai havíem vist i que es va expressant institucionalment en els CDR, però també en el posicionament d’entitats com l’ANC i en els moviments de base d’entitats com ERC i Junts per Catalunya, en l’evolució dels diferents sectors dels Comuns, en la distància amb les institucions de l’Estat espanyol, especialment amb la monarquia…; en definitiva, en tota la societat catalana i les seves institucions. Consciència que s’expressa, també, en una major sensibilitat i disposició a participar en experiències de les anomenades ‘sobiranies socials’ i a impulsar-les.
L’1 d’octubre i la resposta ciutadana a la repressió d’aquells dies han obert un espai de solidaritat internacional envers el poble de Catalunya i els seus drets democràtics, que serà també un agent actiu en la lluita. És aquesta nova consciència massiva, expressada de múltiples formes, el que més d’hora que tard s’anirà reflectint en tota la realitat catalana i marcarà la nova fase de lluita oberta aquell dia d’ara fa gairebé un any.
La virulenta reacció de l’Estat espanyol pot fer semblar que la repressió sobre els espais conquerits i el seu retrocés, sobretot pel que fa a la sobirania nacional, sigui un retrocés definitiu, repetint el ‘mantra’ que el camí de la lluita porta a un carreró sense sortida Així ens ho volen fer creure els corifeus de l”statu quo’ o els buròcrates que menysvaloren, si no temen, qualsevol acció que es desenvolupi més enllà dels seus despatxos, al carrer. Antics sindicalistes o lluitadors veïnals, davant la repressió, volen donar la batalla per perduda, validant així els efectes que busca la repressió. Tanmateix, com deia Jordi Cuixart en la carta dirigida a Jaume Asens, “estem més forts que mai”. Com sempre, les respostes repressives de les lluites només se les pot vèncer insistint en el camí de la dignitat, la fermesa, la perseverança i la disposició a confrontar la repressió fins que es faci insostenible continuar amb aquesta per part del repressor. És aquesta força sorgida a partir de l’1 d’octubre i mantinguda i enfortida davant la repressió i els retrocessos momentanis que pot provocar, la que va condicionant, i ho farà cada vegada més, el futur. Farà que s’ampliïn les escletxes del règim del 78 i que apareguin noves oportunitats d’exercir la nostra sobirania de formes parcials i també més globals fins a aconseguir trencar amb aquest règim.
El dia a dia prepara els dies excepcionals
Que apareixeran nous moments en què cristal·litzi aquesta consciència, i siguin moments en què puguem avançar el que normalment costa anys, és quelcom que avui reconeixen tots els dirigents del moviment sobiranista. Que en un d’aquests moments hi hagi un trencament definitiu amb el règim del 78 és una possibilitat per la qual lluitar. No està aquí, doncs, el debat. El debat avui és com preparar aquests moments, aquestes oportunitats i, sobretot, com preparar-se per treure’n el màxim de profit.
Alguns defensen que governant en l’estret marge d’una autonomia retallada i tutelada és la forma de preparar aquestes noves oportunitats. Per important que pugui ser aturar les destrosses fetes pel 155, per molt que s’acompanyin de declaracions retòriques, quin atractiu pot tenir aquesta pràctica incapaç de decidir sobre res? Perquè pensem que farà créixer el suport a un independentisme si es mostra incapaç de resoldre res ni denunciar ni confrontar els obstacles que ho impedeixen?
Albert Noguera, jurista i politòleg, professor de Dret Constitucional a la Universitat de València, en una carta dirigida a ERC i al PDeCAT publicada a ‘Jornada’, donava complida resposta a aquestes preguntes: “Si el que es vol és crear una ideologia que qüestioni l’autonomisme, no s’han d’afavorir escenaris que normalitzin l’autonomia, sinó que hi problematitzin. Mentre per una banda la pràctica dels aparells ideològics institucionals (Govern, Parlament, compliment de les sentències judicials, etc.) renormalitza l’autonomisme, sembla absurd pensar que, a la vegada i per altra banda, la societat evolucionarà subjectivament en sentit contrari. La pràctica naturalitzada pels aparells ideològics institucionals i la consciència majoritària de la població tenen, sempre, una relació directament proporcional, mai inversament proporcional. Per entendre com s’amplia la majoria social, és útil la diferència entre els conceptes de ‘propietat’ i d’’apropiació’. El procés de construcció de majories no es pot entendre com una propietat que adquirirà la població dins d’una cultura de l’autonomisme, que un cop la posseeixi superarà l’autonomia. El procés d’ampliació cap a nous sectors socials és un fenomen d’apropiació de la realitat. En el marc d’esdeveniments que trenquin, problematitzin i transformin un ordre nacional i social autonomista injust, i en què es doni una forta participació dels ciutadans, les persones es produeixen a si mateixes, s’apropien el moment i es creen com a noves subjectivitats”.
Sobirania nacional i sobiranies socials
Descartat el camí autonomista, no solament per la seva ineficiència en allò immediat, sinó per la seva incapacitat d’anar més enllà, quins camins ens poden apropar a aconseguir la sobirania nacional i les sobiranies socials més plenes? Quins camins faciliten i ens prepararen, a la pràctica, per aprofitar al màxim els nous moments que, com l’1 d’octubre passat i els dies següents, estarà en joc fer passes de gegant cap a les nostres sobiranies més plenes i de retruc aconseguir conquestes parcials?
Crec que, si parlem d’experiències d’apropiació de realitats amb processos d’àmplia participació que faci que “les persones es produeixen a si mateixes, s’apropien el moment i es creen com a noves subjectivitats” i pensem en el tema de la sobirania, haurem de buscar ampliar els espais d’experiències pràctiques de sobiranies. Tant les exercides en l’àmbit social com els aspectes parcials de la mateixa sobirania nacional.
El caràcter depredador que està tenint l’actual fase del capitalisme fa que la defensa d’interessos immediats sovint plantegi a diferents col·lectius reprendre el control sobre una activitat o una altra; en definitiva, ser sobirans. Es generen pràctiques parcials en les quals un grup o una comunitat decideix viure i gestionar conjuntament alguna dimensió concreta de la seva vida quotidiana o d’un conjunt de béns materials o immaterials que prèviament han estat definits com a comuns: un espai urbà, un equipament, un menjador escolar… A més d’aquests espais de vida on el grup o comunitat corresponent exerceix la sobirania decidint sobre el que es fa i el que cal fer en aquest espai, també trobem casos en què moviments socials que treballen continuadament sobre una temàtica generen pràctiques col·lectives que prefiguren com hauria de ser el tema tractat en el conjunt de la societat: experiències de ‘sobirania alimentària’, ‘sobirania energètica’, etc.
Totes aquestes experiències generen consciència sobre la necessitat i la possibilitat d’exercir el nostre poder de decisió. També sobre la necessitat d’estendre aquest poder de decisió per donar continuïtat i estabilitat a aquests processos parcials. Des d’aquest doble vessant és possible enfortir la consciència de la necessitat d‘ampliar la sobirania, també en el tema nacional si aquest és un tema d’actualitat, com és el cas de Catalunya.
Existeixen altres experiències de sobirania. Aquestes neixen quan el Parlament català, o qualsevol altra institució representativa, decideixen exercir la seva sobirania sobre determinats aspectes o polítiques públiques. Aquesta voluntat del Parlament català d’exercir la seva sobirania ha estat permanentment castrada per l’acció del Tribunal Constitucional i de l’Estat espanyol, que ha arribat a condicionar qui i que es pot votar i qui pot ser president de la Generalitat. La resposta decidida per mantenir aquestes decisions el màxim d’operatives possibles recorrent a la més àmplia participació (ajuntaments, entitats de la societat civil, mobilitzacions populars…) és el que pot fer que aquestes experiències siguin realment de sobirania i generin i enforteixin la consciència, i, per tant, la força capaç d’aprofitar noves oportunitats. Aquest enfortiment, fruit de l’apropiació massiva de la decisió d’exercir la sobirania, es produeix tant si s’aconsegueix exercir-la com si només es queda en l’intent. Aquesta apropiació de la voluntat de ser sobirans serà el que, utilitzant el llenguatge paternalista que alguns estan posant de moda, pot ampliar la base de l’independentisme i/0 del sobiranisme.
Atès l’autoritarisme i la repressió de l’Estat espanyol, per exercir aquesta sobirania encara que sigui parcial, caldrà desobeir-lo, trencar amb les seves ordres. Amagar les dificultats que té la lluita ens fa més febles per encarar-la. Tanmateix, el més important, el que farà que això signifiqui realment una apropiació per part de la gent, és que aquests actes no siguin quelcom d’individual, ni només ni fonamentalment una activitat institucional, sinó que signifiquin una activitat massiva. Activitat que inclogui l’acció de les diverses institucions (Generalitat, Parlament, ajuntaments), d’entitats de la societat civil i, sobretot, la mobilització popular. L’exemple paradigmàtic d’aquest exercici de sobirania que combinava desobediència parlamentària i governamental als dictats de l’Estat espanyol, l’acció dels municipis, de la comunitat educativa de les escoles catalanes, de múltiples entitats de la societat civil i l’acció popular de més de dos milions de catalans, va ser el referèndum de l’1 d’octubre i la vaga del 3 d’octubre. Quin millor exemple de com es va “ampliar la base” de suport al dret a ser sobirans. En aquest context, la repressió de l’Estat espanyol, en lligar la lluita ‘pel dret a l’autodeterminació’ amb la lluita per les llibertats i drets bàsics, encara ha concitat més suport i més solidaritat a Catalunya i fora de Catalunya. Reprendre la pràctica popular de l’1 d’octubre en les lluites per les diferents sobiranies, per parcials que siguin, mostra el camí. Al seu servei haurien d’estar les institucions.
