27/07/2016 | 00:05
Ara que se celebra el setè centenari de la mort del genial autor mallorquí, Ramon Llull, recordo el que han significat les muntanyes, en general, per entreveure les personalitats sensibles i els “paisatges de l’esperit”. En les meves habituals ascensions a les muntanyes de Montjuïc i el Tibidabo, tornen els meus pensaments formant un delicat i suggerent murmuri que balla oscil·lant, elevant-se cap al cel de la gran Barcelona que contemplo sense fi. En dies de climatologia una mica despietada, m’ha semblat sentir esbufegar un vent especial que em recita alguns proverbis del gran Ramon Llull. Sentències senzilles de la cultura popular mediterrània que continua més vigent per als que vulguin sentir-les.
“Contra gran orgull, gran gumilitat” – Ramon Llull (1302), ‘Llibre dels mil proverbis’
Han aparegut últimament els núvols que la societat catalana no ha volgut percebre fins ara. Als núvols s’han emmagatzemat bacteris, virus i materials tòxics. Unes evaporacions que ascendeixen des del més profund de l’essència d’una part del poble català. D’aquells personatges disposats que els altres ens sotmetem als seus dictats, que es creïn legitimats per demanar-nos comptes a qui no som o pensem com ells. Em refereixo, és clar, al manifest Koiné sobre la llengua catalana i a altres expressions que segueixen la seva doctrina, contaminant l’ambient amb el mateix tipus d’essències tòxiques.
Parlem de la lògica que hi havia darrere del manifest Koiné en defensa de la llengua catalana. Aquesta és la que perdura més enllà de l’anècdota o el succés del moment. És la que segons la meva opinió, obre una rasa ampla i profunda a l’interior de la societat catalana. Posant de parapet o ham la defensa de la llengua catalana, promouen una cultura de l’odi, una mirada tèrbola de tornada a les essències, tancada, caduca i castrant. L’estratègia és interessant, sens dubte, perquè provoca confusió, servint-se d’una causa noble: la salut social de la llengua catalana. Qui s’oposaria a tan lloable causa? Només les ments obtuses, els nostàlgics del tancament franquista, els d’allò del “Hable usted en cristiano para que nos podamos entender”.
La llengua, la llengua… la llengua és molt important. Un punt de confluència… I tant! Jo mateix m’he unit a aquesta causa des de 1969 allà on he estat present i des de diferents estadis: barri, escola, món laboral, lluita clandestina, activisme social i camps relacionats amb la cultura i l’educació musical. Ni vaig acceptar quedar-me com un acoblat al franquisme, ni ara acceptaré que ningú em digui com he de parlar i com he d’escriure. Tampoc demanaré permís a cap sacrosanta institució, per expressar-me per escrit seguint els cànons que exigeixen la recuperació progressiva de la llengua genuïna. Per a aquest menester disposem d’uns magnífics experts. La meva llengua genuïna, la meva pròpia, es rega amb saliva perquè no s’assequi i l’acull l’orifici bucal amb subtil delicadesa. Vaig saber que disposava d’una llarga llengua quan a primers de novembre de 1972, uns policies grisos en sortir d’un zeta, em van lligar de mans i van prémer amb força el meu coll. Aquest dia vaig veure la meva llengua sencera i vaig saber que era catalana.
La meva llengua em pertany a mi. El meu bilingüisme és natural, no va contra ningú, no pretén destruir ni substituir el català, no vaig ser, ni sóc, ni seré un colonitzador lingüístic involuntari. Estic fart de perdonavides, classistes i paternalistes. Reafirmo que visc la meva pròpia realitat com un actiu i no com un atac a la llengua catalana. Admiro, respecte i estimo la llengua catalana, tant com a la que vaig aprendre a la falda familiar.
La meva família va ser expulsada de la seva terra per haver resultat perdedora de la Guerra Civil. Sense mitjans de vida, o com dèiem aleshores “te liabas la manta a la cabeza”, és a dir, connectaves amb el “maquis” o t’exiliaves a Catalunya. Els meus pares van decidir agafar les armes del treball i l’esperança que una ciutat com Barcelona els podia oferir.
No seré jo qui col·labori a cavar una altra rasa tan ampla i profunda com la que obre la doctrina Koiné. Però sí que són necessaris uns apunts per recordar com vam arribar a Catalunya entre 1950 i 1970 la immensa majoria d’andalusos i altres d’altres regions de l’Estat: barraques, prestadors, pensions pastera, blocs com torres construïts de pressa amb materials obtusos (aluminosi), barris sense cap tipus de serveis i zones desproveïdes d’enllumenat i clavegueres. Desarrelament i degradació. Franco i la seva dictadura, així com les complicitats que va teixir tant a Andalusia, a Catalunya i a la resta d’Espanya, va ser el responsable de tant desajust social i econòmic. Els nostres pares es van convertir, a la velocitat de la llum, de jornalers del camp (peons) a obrers industrials sense qualificar (peons). Les nostres mares van passar d’oliveres capcotes a incorporar-se al tèxtil o a ser dones de fer feines (servei domèstic), netejant cases a tort i dret. Cases i pisos on casualment, les persones que les habitaven havien renegat de la seva llengua per acollir la llengua imposada pel règim dictatorial, el qual es va portar com un genocida en relació a la llengua catalana.
“Si ets retat amb el Mal, respon amb el Bé” – Ramon Llull (1302), ‘Llibre dels mil proverbis’
Les reaccions irades, com és el cas de la doctrina Koiné, gairebé sempre comporten el naixement de trinxeres. Perquè el més greu del manifest no és la lletra sinó l’esperit. La veritable normalització de la llengua en la nova República Catalana és l’ham que penja de la gàbia. Una gàbia on es donen cita a aquells que amb tota seguretat es creuen que la nació els pertany, que Catalunya és una societat anònima on ells reparteixen accions en funció de si practiques el monolingüisme o el bilingüisme.
Un grup posseïdor del dogma de fe se situa en un pòrtic i des d’allà assigna els designis que li corresponen a cadascú. Un pòrtic on fan guàrdia els que posen en dubte que el vot és l’única manera de decidir el futur de tots. I com això és una cosa tan senzilla i que està a l’abast de gent tan senzilla, consideren que han de dirigir (impulsors del manifest) el ramat i sol·licitar adhesions que brillin (signants). Perquè al ramat li és imprescindible comptar amb brillants pensadors. La massa amorfa i inculta només tocarà el Cel Ítaca quan es converteixi a la religió (doctrina Koiné). Una religió que ha de realitzar la funció salvadora de la llengua catalana, l’essència. I si salves l’essència, també salves a la nació i en l’embat col·loques els fonaments del nou estat. El misteri de la Santíssima Trinitat ha ressuscitat a Catalunya.
Algun apunt històric necessari. Stalin, un dels personatges més sinistres, al costat de Hitler, de la història europea del segle, acollint-se als ressorts ideològics que un altre “gran brillant” anomenat Lenin li va posar en safata, es va dedicar a un sinistre joc anomenat depuració. Ho va fer, això sí, sota uns valors com la bondat i la fraternitat: salvar la classe obrera implantant la dictadura del proletariat. Stalin encarnava els designis (secretari general), la veritat absoluta i les ànsies de “llibertat” del poble. Qui dissentia, fins i tot dins del seu propi cercle, amb eliminar-lo n’hi havia prou. Stalin, Suprem Redemptor, escollit per un grup reduït (comitè executiu), amb el beneplàcit d’un altre més ampli (comitè central), es va dedicar a liquidar a tot aquell que no va voler posar cara de be degollat davant la barbàrie. El foc purificador que va encendre Stalin no es va oblidar dels dissidents del camp de la cultura: escriptors, músics, compositors, pintors, artistes, poetes i intel·lectuals. Per cert, alguns d’aquells màrtirs, van trigar a detectar el que, amb antelació, s’estava coent a les entranyes de l’estalinisme. Una altra formulació salvadora ho justificava afegint un altre dogma (centralisme democràtic).
No cauré en la temptació demagògica de traslladar les anteriors referències històriques a la situació catalana actual. Gràcies a Déu, en el cas català, la història no es repeteix, contradient encertadament al refrany popular. L’escala no és comparable ni l’etapa referencial tampoc. L’alerta plantejada aquí és sobre el mètode. L’estalinisme ha impregnat el funcionament piramidal de la gran majoria d’organitzacions polítiques. Sota la bondat i l’efectivitat (centralisme democràtic) per poder aplicar en la pràctica social la ideologia a la qual es deuen, munten una estructura interna antidemocràtica i fortament centralitzada. Un grup reduït pensa, els altres executen. Mitjançant tan pervers sistema (mètode), adoptat per formacions polítiques de signe contrari, uns pocs exerceixen el poder intern sense pietat. El dissident, el crític, el que gosa pensar pel seu compte i risc, és depurat. Sempre, això sí, en nom del bé comú.
Des que començo a participar deu anys enrere, a la meva manera i al meu aire, en el que es coneix com a moviment independentista, el meu olfacte va detectar que alguns plantejaments es decantaven cap a postures excessivament redemptoristes i granítiques. Per tant, molt properes a l’establiment de jerarquies en funció de la puresa dels cognoms. Integració, assimilació, paternalisme i superioritat moral. Quatre premisses a les quals t’havies de sotmetre, filtrades per una altra de caràcter sagrat i místic: la llengua catalana en contraposició a la llengua castellana. Els meus interessos mai van coincidir amb els condicionants que imperen en aquest moviment “transversal”. En anteposar antifranquisme, política, llibertat i dignitat a les premisses abans esmentades, he hagut de fer ús de cintura i de vegades jugar-me el tipus. Purs i impurs, nosaltres i ells, axiomes que xoquen frontalment amb les meves idees llibertàries.
“El pensament mou la paraula i la paraula mou els peus i les mans” – Ramon Llull (1302), ‘Llibre dels mil proverbis’
El foc estava preparat amb antelació. Els llenyataires van anar creant estratagemes per extreure les branques dels arbres més selectes. Mentre duien a terme aquesta tasca, altres ens dedicàvem, esperançats per un possible consens, a viatjar pel territori intentant exposar punts de vista divergents als de la colla de la foia. Els altres, els possibles evangelitzats, amb no presentar-se a les xerrades, debats i conferències, tenien prou.
La meva experiència personal realitzant aquesta tasca ha resultat ingrata ja que em dirigia a convençuts de la independència de Catalunya, però el meu discurs, com que no coincidia amb el que els assistents volien escoltar, produïa acaloraments, discussions estèrils i pèrdua de temps. Un il·lús predicant en una sala davant de persones que quan feia èmfasi que això de la independència era una oportunitat per interpel·lar-nos a tots i que ens permetria millorar les condicions de vida, és a dir, un estat català (“el nostre”), que vetllés per construir un país més just i on les qüestions socials fossin preferents, el que no dormia, roncava. Durant el torn de preguntes es notava que, o no havien escoltat o estaven al marge del que m’esforçava per argumentar.
En més de cent actes, la preocupació per la llengua de Catalunya va ser sempre la mateixa. En sentir un relat on no es posava l’accent en la veritable normalització lingüística, el respectable s’enutjava o amb els seus gestos de desaprovació, m’indicava que agafés la porta com més aviat millor.
“Amb prudència et coneixes a tu mateix” – Ramon Llull (1302), ‘Llibre dels mil proverbis’
El que la meva experiència, en qualitat de missioner independentista palpava i percebia, al cap de deu anys ha explotat. Agraeixo moltíssim al grup Koiné la seva sortida a borsa: el que nosaltres preconitzem és sagrat, canònic i intocable. El nostre esquema és el que ha de cotitzar en el camí cap a la creació d’un estat propi. Els que no combreguin amb el cànon de la nostra religió, seran expulsats del tan preuat i “transversal” moviment. Us posarem al grup dels maldestres perquè els brillants us espavilin i ensinistrin.
Estic satisfet i content perquè ara conec nom i cognoms dels ideòlegs i els seus acompanyants. L’aparició ha permès posar cares al misteri: Pare, Fill i Esperit Sant, tres persones diferents i un sol Déu veritable. Descobreix la clau de la lluita: o llengua catalana com a element aglutinador o el vedat es tanca. Almenys ara sabem al que ens hem d’atenir.
“Cap consell és més fidel que el que dóna consciència” – Ramon Llull (1302), ‘Llibre dels mil proverbis’
El veritable misteri rau en els que estan d’acord amb la doctrina Koiné i no han signat. I l’inquietant misteri és el que no permet assossec: aquells que no comparteixen el text Koiné i no han dit aquesta boca és meva. El silenci aterridor dels que s’acoblen a la direcció de qualsevol ventada. L’encongiment d’espatlles dels que neden i guarden la roba. (“Estic d’acord amb tu / Doncs escriu i envia una carta al director d’algun mitjà / No cal fer res perquè això de Koiné no té importància”).
Què amaguen els silenciosos que et donen cops a l’esquena i mostren la seva solidaritat verbal? Un país de tenebres i núvols on posicionar et pot costar l’estança a què t’has enganxat? Es pot un sentir lliure si és incapaç de mostrar públicament disconformitat?
“La veritat no té por; la mentida i la falsedat no tenen coratge” – Ramon Llull (1302), ‘Llibre dels mil proverbis’
Estem guardant en el bagul dels records els afalagadors presagis: un país en construcció, un trajecte traçat per tots, una pàtria inacabada, una terra que serveixi als interessos de la majoria, un poble que no estarà fet a mida d’uns pocs. Fal·làcies i mentides arrugades com succeeix en prémer amb el puny un paper que va en direcció a les escombraries. Si els doctrinaris necessiten micos de fira, elements decoratius i il·lusos útils per recórrer territoris (habitats pels nostres conciutadans) d’extrema duresa i difícil penetració, que els busquin entre ells i es reparteixin la feina. Amb les seves aspiracions de puresa i submissió impulsen, signen i presenten la defunció de la independència de Catalunya.
I com són tan superbs pretenen que els “immigrants” siguem com el paper higiènic, per usar i llençar. El seu projecte d’eliminació de la diferència s’amaga darrere de la defensa de la llengua. Que siguin valents i que preconitzin que per tenir dret a vot a la futura República Catalana serà necessari acreditar el nivell C de català. Aquest és el concepte de ciutadania que adoren i, si m’equivoco, ho veurem d’aquí un temps.
