17/06/2016 | 00:05
Les complicitats entre la política espanyola i la política catalana han estat prou fortes com per mantenir un statu quo que ara sembla començar a esquerdar-se. Alguns dels protagonistes d’aquesta col·laboració a tres bandes (Govern central, Corona i Generalitat) han sabut treure sucosos beneficis. Dels Pujol als Borbón. Les elits catalana i espanyola forjades al Pont Aeri. Ara, en plena campanya electoral a les eleccions espanyoles, és un bon moment per assaborir un menú format per plats tan típics —aquí i allà— com són la crema catalana o la truita espanyola.
Sovint es diu que els periodistes no han exercit la seva feina o han mirat cap a una altra banda. Tanmateix alguns periodistes sí que han escrit articles i llibres sobre molts dels escàndols que omplen les portades dels diaris d’avui. Ho van fer fa anys! És hora, doncs, de reconèixer la seva tasca. Cavem i extraiem de biblioteques i arxius de premsa la feina feta per periodistes i investigadors sobre el paper de les elits polítiques i econòmiques espanyola i catalana. Trobarem la baula que ens ajuda a entendre algunes de les trames de corrupció més destacables dels últims anys. Les troballes són d’allò més interessants. Dignes de ser exposades en vitrines. Tot i que, alhora, deixen un regust amarg en observar-les amb tota la seva cruesa.
Pilar, el paper d’una Borbó
La tieta de l’actual rei Felip VI ha saltat a les portades dels mitjans de comunicació arran de la seva aparició als papers de Panamà, l’anomenada major filtració de documents de la història del periodisme. Pilar de Borbó, però, ja va ser protagonista d’algunes informacions incòmodes fa més de quinze anys. L’aristòcrata havia creat una societat amb l’objectiu de rebaixar la càrrega impositiva de les seves inversions. Es deia Labiernag. Allò que s’anomena una sicav (societats d’inversió de capital variable que només tributen un 1 %).
L’enrenou provocat per l’aparició del seu nom als papers de Panamà ha generat força comentaris i columnes d’opinió que, malauradament, han passat per alt una informació publicada ara fa tretze anys. Informació que ens ajuda a entendre com la ideologia passa a un segon pla quan del que es tracta és de fer negocis. Així doncs, si en un principi la família Pujol i la monarquia espanyola podrien semblar tan incompatibles com l’aigua i l’oli, la realitat és molt més prosaica i ens deixa situacions d’allò més sorprenents.
“El clan Pujol Ferrusola aparecía en el año 2001 en veinte sociedades y dos de ellas estaban relacionadas con la Casa Real y la alta nobleza española. Josep Pujol Ferrusola fue consejero de la empresa Labiernag S.L., presidida por la hermana del rey Juan Carlos, Pilar de Borbón. La sociedad fundada en Madrid el 1991, pero con otro nombre (Bravo Garayalve y Santos Gestión SL), se creó con un capital inicial de 150 millones y aumentó espectacularmente hasta alcanzar los 1.256 millones fruto de la inversión en bolsa. Josep Pujol fue consejero de la empresa desde 1993 hasta el abril del año siguiente”. [1] Ho explicava, també, l’Anuari Mediacat dels Silencis Mediàtics al reportatge ‘Sis borbons i centenars de mariachis‘ el 2012.
La sorprenent notícia encara ho és més quan estirem del fil i veiem com Pilar de Borbó va estar treballant a sou del Banesto en època de Mario Conde, el banquer que ha tornat a la palestra arran de la presumpta repatriació de fons que hauria fet via Suïssa. El marit de l’aristòcrata, Luis Gómez Acebo, havia deixat en morir un deute amb el banc de set milions de pessetes. Per solucionar els pagaments, Mario Conde va decidir contractar els serveis de la vídua aristòcrata a la Fundación Banesto i, així, saldar el deute. Per cert, la directora d’aquesta institució era Araceli Pereda, dona del llavors ministre de Defensa Julián García Vargas. La duquessa de Badajoz adduïa: “No puedo pagar esto, no tengo un duro”. [2] I tot es va solucionar amb una simple trucada:
– “El caso es que el Rey llamó a Mario, hombre, tienes que arreglar esto, porque mi hermana no tiene dinero, y Mario decidió plantear el asunto en la comisión.
– Lo que podemos hacer es darle un cargo en la Fundación y lo que cobre que se aplique a la amortización de principal e intereses durante el tiempo de vida del crédito”. [3]
Bin Laden a sou d’Iberia
La mà dreta en la gestió dels negocis de Juan Carlos I fou Manuel Prado y Colón de Carvajal. Va morir l’any 2009. Tot i així, la seva ombra és, encara avui, massa allargada. De fet, va escriure unes memòries sota l’evocador títol ‘Una lealtad real’. Mai no han estat publicades. Aquest empresari i diplomàtic va despuntar per les seves relacions amb Javier de la Rosa. Fins al punt d’acabar també a la presó. Això sí, per poc temps a causa del seu estat de salut. Sigui com sigui, el seu fill Borja Prado (actual president d’Endesa) va fer amistança als Estats Units amb un jove Josep Pujol Ferrusola. Era l’època en què el fill de l’expresident de la Generalitat feia un màster en Administració d’Empreses a la Universitat de Nova York. Un postgrau que va ser possible gràcies a l’obtenció d’una de les beques que atorgava La Caixa. En concret, la número 481.01/7 de l’any 1988 (la quantitat mai no ha transcendit).
I ja que tenim els ingredients, anem a preparar el plat. Mirin com explicava aquest assumpte el mateix Manuel Prado y Colón de Carvajal, gràcies a la filtració d’un petit bocí d’aquestes memòries mai publicades (incloent-hi un personatge secundari gens innocent):
“Prado llegó a ser íntimo de Pujol (y de su empresario de confianza, Carles Vilarrubí). El president es de hecho quien le enlazó con De la Rosa —para Grand Tibidado— y cuenta en el libro que solía cenar a solas en el Palau de la Generalitat, donde el propio Pujol le sacaba las espinas de pescado o le “descuartizaba los filetes de solomillo” al ser él manco y no poder hacerlo solo. Había tanta confianza que Pujol llegó a pedirle que “moviera las posibles relaciones en EEUU” para “ayudar a abrirse camino” a un hijo que iba a iniciar un máster en este país: “Sí, a esto se le llama literalmente enchufe. Pero el que esté libre de pecado que tire la primera piedra”, escribió Prado”.[4]
Si el que acaben de llegir ho consideren una escena més pròpia d’un vodevil, preparin-se amb el que expliquem a continuació. Cordin-se els cinturons, i mai més ben dit, perquè vénen turbulències. Entre les feines desenvolupades per l’extresorer de Juan Carlos I hi havia la de president d’Iberia, durant el període que anava del 1976 al 1978. Un parell d’anys que van servir per, entre d’altres estratègies de la companyia aèria, obrir una línia directa entre Madrid i Riad, la capital de l’Aràbia Saudita (país amb molts amics, coneguts i saludats del monarca emèrit). Doncs bé, mirin qui va treballar per a la companyia en aquella època. Un nom que, en cas d’haver-se esbombat, potser hauria fet perillar la unió entre British Airways i Iberia. Una joint venture que va donar com a resultat el gegant europeu de l’aviació IAG.
“Se buscó a un miembro de una família saudí destacada, como es costumbre en ese país… Se eligió a un joven muy religioso y estricto con las leyes del Corán, de una família muy rica, como director general de ventas, que pasó a ser empleado de Iberia y cuyo nombre era Osama Bin Laden. […] Apenas aparecía por la oficina. No se metía en nada. […] Una de las pocas veces que intervino fue para exigir a Iberia que pagase el Zankat que suponía el 2,5 por ciento de los beneficiós que había obtenido. Se trata de una especie de impuesto religioso que tienen que pagar todas las empreses saudíes”.[5]
No em puc estar de recordar el viatge de comiat que va fer el rei Juan Carlos I un cop va abdicar (o el van fer abdicar). Incloïa una gira pels països del Golf. De fet, un dels periodistes que acompanyava la comitiva, coneixedor de les pressions habituals per part de la Casa Reial, va fer un dels millors titulars que jo he llegit en els darrers anys. Ple d’ironia i sobre el que no cal afegir res més. Al costat de la foto, on apareixia el monarca petonejant xeics a tort i a dret, va escriure el següent epígraf: “Los amigos del Golfo” [6]. Simplement genial.
Un cop Prado va deixar Iberia, es dedicà a crear empreses. Entre elles, Alkantara Iberian Export, amb la que va obrir un nou nínxol de mercat: el comerç d’armes. Comptava amb l’ajut del multimilionari Adnan Kashogui, un altre dels noms que han aparegut aquests darrers dies als papers de Panamà. Gairebé el mateix dia que també ho feia l’empresari de confiança de Jordi Pujol i Soley, Carles Vilarrubí (vicepresident del F. C. Barcelona i soci en alguns dels negocis endegats pel fill gran de l’expresident).
Mr. Cacaolat, Miss Coca-Cola i el Sr. Freixenet
La famosa beguda de cacau ha passat per diferents mans, abans de tornar a recuperar part del bon nom amb què comptava. Per això ha estat necessari allunyar-se de la família Ruiz Mateos i apropar-se, en canvi, a les del màxim accionista de la cervesera Estrella Damm: Demetrio Carceller. Clar que també ha ajudat l’empresària Sol Daurella, qui porta les regnes de les plantes embotelladores de Coca-Cola a Espanya (a banda de ser la dona de Carles Vilarrubí). Per cert, un dels bancs que va participar en l’operació de concentració de les plantes va ser la Banca Rothschild, de la que Vilarrubí n’és vicepresident.
En qualsevol cas, i quan semblava que el soroll s’havia apaivagat entorn als canvis accionarials dels propietaris de Cacaolat, ens assabentàvem de l’aparició del nom de Demetrio Carceller en els papers de Panamà. També del de Carles Vilarrubí. Aquest últim ja havia participat fa anys en la venda de les Caves Montesquius a la família Ruiz Mateos. Ho va fer a través d’una societat pantalla oberta a les Bahames, actuant com a directiu de Trébol Condal. I, a qui pertanyia aquest hòlding? Doncs ni més ni menys que a Manuel Prado y Colón de Carvajal.
Clar que parlant del món del cava, val la pena recordar el nom del camaleònic excap d’inspecció d’Hisenda a Catalunya, Josep Maria Huguet, condemnat arran del cas que porta el mateix nom de l’organisme estatal. Doncs bé, un cop expropiada Rumasa, mirin qui en va sortir beneficiat d’aquest terrabastall empresarial:
“Freixenet adquirió por 350.000 pesetas tres de las bodegas de cava del grupo Rumasa: Segura Viudas, Castellblanch y Canals i Nubiola. El precio de esas empreses en el mercado era de 15.000 millones de pesetas (90 millones de euros)”.[7]
L’actual cara visible de Freixenet, Josep Lluís Bonet Ferrer (nebot del president d’honor de la firma, Josep Ferrer), s’ha singularitzat pel seu ferm suport a les causes de “l’unionisme” en ple procés sobiranista català. Algun escriptor ha aprofitat per recordar el paper dels Ferrer en èpoques pretèrites:
“D’ençà de la mort del fundador, en el vendaval de la violència que es va desfermar a la rereguarda republicana, a la família Ferrer es va covar el ressentiment, després traduït en el suport incondicional a la causa franquista, en unes relacions privilegiades amb el règim i amb una progressiva anticatalanitat que s’estén fins als nostres dies i que sempre els fa aparèixer al costat de totes aquelles iniciatives que es presenten al món des de l’espanyolitat”.[8]
El curiós es veure com, un mesos després que Josep Lluís Bonet donés suport incondicional a les teories del president Mariano Rajoy —i el seu partit— en relació al procés sobiranista català, l’home fort de Freixenet era nomenat conseller independent d’un dels bucs insígnia d’allò que s’anomena la Marca Espanya: l’ens públic AENA.
Cafè, copa i puro
Un dels pilars mediàtics de l’Estat espanyol ha estat el Grupo Prisa. L’editor del diari El País ha vist com els deutes que anava acumulant provocaven una major docilitat tant en la línia editorial com en el seguiment de segons quins temes. El president executiu, Juan Luís Cebrián, també ha vist esquitxat el seu nom per relacions indirectes amb els papers de Panamà. El que resulta d’allò més irònic és recordar com en la venda dels edificis que Prisa té a Madrid i a Barcelona hi va participar el fill petit del clan Pujol, l’Oleguer. Però no només. Anem uns anys enrere. Arran de l’esclat del cas Banca Catalana Jordi Pujol va donar l’esquena al diari de Cebrián, negant-li qualsevol entrevista durant un bon grapat d’anys. L’expresident no perdonava al mitjà haver estat el primer en publicar la intervenció de l’entitat bancària, amb el conseqüent efecte dominó provocat pels seus impositors. El que no explicava l’expresident era aquest petit detall:
“Jordi Pujol s’havia convertit en l’accionista número 53 de El País el 14 d’abril de 1973, tres anys abans que el diari sortís al carrer i 42 després que fos proclamada la II República. Va subscriure deu accions amb un valor nominal de 100.000 pessetes cadascuna. En total, va desemborsar un milió. […] Quan es va desprendre del seu paquet, el 12 de juny de 1992, tenia una cartera de 13.200 accions d’un valor nominal de 275 pessetes, quantitat a la qual havien estat unificades en 1991. […] Pujol va rebre per aquell milió que va invertir en 1973 un total de 47.190.000 pessetes.”[9]
Una doble personalitat, la de l’expresident, que tenia en Rodrigo Rato un alumne avantatjat. La família de l’exministre d’Economia i expresident del FMI ja va tenir problemes per temes relacionats amb l’evasió de capitals en plena època franquista. Mirin, sinó, el que molts de nosaltres no vam saber veure i sí, en canvi, anunciaven alguns escriptors. I d’això fa tretze anys!
“El marrón de Rebecasa [empresa propietat de la família Rato que va presentar suspensió de pagaments l’any 1998] se silenció mediáticamente, muy pocos medios de comunicación informaron de este episodio de mangancia financiera que protagonizaban los Rato. Como tampoco se informó de la misteriosa sociedad Rafi S. L., una inmobiliaria de la cual Rodrigo Rato es accionista único y su cuñado José de la Rosa administrador, y que tiene el domicilio fiscal en el propio domicilio particular del vicepresidente económico”.[10]
I no els vull atabalar més, però tancarem el menú exactament amb la mateixa protagonista amb el que l’hem començat. I és que la filla de l’empresari Javier de la Rosa va flirtejar durant una temporada amb el fill de Pilar de Borbó: Juan Gómez Acebo. De fet, van assistir plegats al casament de l’actual parella reial Felip i Letícia. Fins aquí tot bé. I perdonin aquest darrer recés més propi de la crònica rosa. Molt il·lustrador, tot sigui dit, de com funcionen les coses tant al país de la crema catalana com al de la truita espanyola. Malauradament, encara hi ha més.
Així, la germana de Rodrigo Rato, María Ángeles, es va acabar casant amb un germà de Javier de la Rosa. Ho va fer, però, en segones núpcies. El seu primer marit havia estat, atenció als cognoms, Emilio García Botín. Exacte! Fill d’una germana d’Emilio Botín. Curiosament, va ser durant el banquet celebrat arran d’aquest primer matrimoni, l’any 1965, que es va detenir part de la família Rato per delictes relacionats amb l’evasió de capitals cap a Suïssa. I ja sí que acabem. Un germà de Javier de la Rosa, Antonio, va ser nomenat per designació directa, i sense concurs, responsable de la Unitat Tècnica de Seguiment del Règim Econòmic dels Ens Locals a l’Ajuntament de Barcelona. Després va passar al Departament de Governació, entre 1998 i 2004, per recomanació de l’exalcalde Xavier Trias.
De moment, ja està bé per avui. Els recomano que facin un volt per mirar de pair el menú. No fos cas que ens embafem amb uns plats tan copiosos com aquests. Recordin, però, que són notícies que s’han publicat fa molts anys. Prou sucoses com per no passar inadvertides tan de temps. Els seus protagonistes, de fet, tornen a estar en primera línia informativa. És per això que CRÍTIC ha cregut convenient recuperar-les, a fi de practicar allò que el periodisme —professió sovint massa esclava de la immediatesa— no sempre pot fer: contextualitzar. Això només és un tastet.
Rafa Burgos és investigador i ha publicat llibres com ‘Crema Catalana. Amiguismo, corrupción y otras miserias’ (Icaria) o ‘La Casta. Quiéns son y cómo actuan’ (El Viejo Topo). Als seus llibres podreu trobar aquestes i moltes més informacions sobre les elits catalana i espanyola.
—
[1] Novoa Novoa, Josep. Las mil caras de Jordi Pujol. Vida y milagros. Tres Tigres. Barcelona, 2003. Pàg. 160.
[2] Cacho, Jesús. M.C. Un intruso en el laberinto de los elegidos. Ediciones Temas de Hoy. Madrid, 1994 (2ª edició: setembre de 1994). Pàg. 234.
[3] Cacho, Jesús. Op. cit. Pàg. 234.
[4] Mongolia. Año II. Número 24. Pàg. 57.
[5] Guindal, Mariano. El declive de los dioses. Secretos de la transición económica española desvelados por un testigo de excepción. Editorial Planeta. Barcelona, 2011. Pàg. 388.
[6] El Siglo (28 de maig del 2014). Número 1.061. Pàg. 10.
[7] Martínez, Félix. Estevill y el clan de los mentirosos. Mondadori. Barcelona, 2002. Pàg. 156.
[8] López Bofill, Hèctor. La trama contra Catalunya. Poders catalans que frenen la independència. Angle Editorial. Barcelona, 2013. Pàg. 129.
[9] Antich, José. El virrei. Planeta. Barcelona, 1994 (4ª edició, maig 1994). Pàg. 94.
[10] Novoa Novoa, Josep Manuel. El botín de Botín. Foca Ediciones. Madrid, 2003. Pàg. 157.
