08/07/2014 | 08:00
Ahir una amiga em va preguntar per què havia decidit fer-me soci de CRÍTIC. És curiós: fins ara només m’havien preguntat si volia ser-ho. I sospito que és més important saber respondre la primera pregunta que no pas la segona.
A banda dels motius que apunta Antoni Gutiérrez-Rubí en aquest article, que comparteixo del tot, també en tinc d’altres. Em sedueix que els promotors de CRÍTIC no et prometin beneficis i et deixin clar d’entrada que no tindràs cap control efectiu sobre els continguts de la publicació. Algú podria dir, i tindria raó, que, per participar en projectes mediàtics que no donen beneficis i sobre els quals no tens cap control, ja podria haver posat els estalvis a PRISA, que hi té molta més pràctica. Però el discurs hegemònic ja té prou còmplices.
L’experiència en projectes (remotament) similars m’ha fet prendre consciència del valor que té la independència, entesa en el seu sentit més ampli. Independència de l’empresa i independència dels continguts, com a mínim. El periodisme tutelat és molt menys periodisme. Un projecte d’aquestes característiques no pot prendre decisions pensant a no molestar, si no vol acabar convertint-se, com ens advertia Orwell, en una altra empresa de relacions públiques.
CRÍTIC ha de molestar. Ha de poder-ho fer, almenys. També a aquells que hem decidit donar-los suport. Ser-ne soci, subscriptor o lector és confiar en la maduresa dels seus periodistes però, sobretot, de nosaltres mateixos. Perquè, de fet, donar suport a CRÍTIC és comprometre’s amb una manera d’entendre el periodisme i moltes altres coses.
