Per què hem de canviar el model energètic a Catalunya?

En un context internacional de grans desafiaments humans i de civilització, el tema energètic és un dels eixos centrals dels canvis radicals que necessitem com a espècie i com a civilització humana. No obstant això, els governs no estan mostrant prou capacitat, força o voluntat política per recollir i escoltar les diverses veus de la societat civil i dels moviments socials. Els moviments són els qui han sostingut i acompanyat tot l’estrès psicològic, social i econòmic de les famílies i comunitats vulnerabilitzades, així com els efectes de la degradació ambiental arreu.

Moviments socials i científics compromesos porten dècades denunciant la degradació ambiental i advertint-nos de les conseqüències catastròfiques del caos climàtic per als ecosistemes que sostenen la vida tal com la coneixem. També ens adverteixen que no és el planeta a qui hem de salvar, ja que seguirà existint d’alguna manera. Serem nosaltres, humans, els qui ja no tindrem les condicions necessàries per sobreviure, i com nosaltres, moltes més espècies animals i vegetals. Tot i així, científics, activistes, pobles originaris i camperols arreu del món són criminalitzats, silenciats i assassinats quan exposen aquests fets criminals i en denuncien els responsables.

Des del món empresarial i des de les portes giratòries de la política es presenta el desafiament climàtic i energètic com un assumpte bàsicament tecnològic: n’hi ha prou a canviar les fonts de generació d’energia i passar a les renovables, i tot podrà seguir com fins ara. Des de la nostra mirada com a Xarxa per la sobirania energètica, aquesta creença és un dels obstacles principals per a la transició energètica.

Fa quasi tres generacions que es promouen les energies renovables com a part de la solució. No obstant això, els grans projectes de tecnologies eòliques, fotovoltaiques, hidràuliques, geotèrmiques, entre d’altres, ja s’han convertit en un altre gran negoci per a les grans transnacionals. Es beneficien d’incentius públics per desenvolupar els seus projectes, signen contractes de compravenda d’electricitat que els garanteixen beneficis altíssims i els seus interessos estan blindats sovint per acords internacionals opacs com el Tractat de la Carta de l’energia. En mantenir el control de les renovables, les seguiran projectant no a benefici de la població i dels ecosistemes, sinó dels seus propis accionistes.

De fet, un estudi publicat recentment (Temper, Leah, et al. “Movements shaping climate futures: A systematic mapping of protests against fossil fuel and low-carbon energy projects“. Environmental Research Letters 15.12 (2020): 123004) mostra com els megaprojectes de renovables arreu presenten nivells semblants de conflictivitat social i de violència als d’energies fòssils, que, per cert, mai no han acabat d’explotar i obrir noves fronteres extractives (vegeu Vaca Muerta a l’Argentina, o les mines de carbó a Alemanya). L’estudi esmentat també apunta que els opositors als megaprojectes de renovables no neguen la necessitat d’un canvi tecnològic i de fonts energètiques, però volen tenir un paper vinculant en la presa de decisions respecte a això.

Volem un model que consideri l’energia, els aliments, l’aigua… drets sota control ciutadà i no pas béns mercantilitzables

Catalunya també es troba immersa en aquest debat a causa de l’allau de propostes de projectes d’instal·lació de renovables que s’ha succeït a tot el territori en el marc del Decret 16/2019 per a l’impuls de les energies renovables. Des de la Terra Alta fins al Pallars, passant per l’Empordà, s’estan consolidant plataformes de defensa del territori que, tot i donar suport a la necessitat de generar més energia d’origen renovable, sostenen que cal urgentment una moratòria de tots aquests projectes i una planificació territorial, ambiental i socialment justa.

Paral·lelament, en barris com Sant Roc (Badalona), la Font de la Pólvora (Girona), el Culubret (Figueres) o Torre Baró (Barcelona), les veïnes pateixen talls de llum indiscriminats i massius que dificulten les seves activitats diàries i que responen a un manteniment deficient de les xarxes de distribució. Més del 10% de la població catalana es troba en situació de pobresa energètica, vivint amb temperatures inadequades i acumulant deute en les seves factures de llum, d’aigua i de gas.

Aquest abril del 2021, quan portem un any de pandèmia, el preu de l’electricitat batrà rècords novament mentre les companyies elèctriques seguiran declarant beneficis milionaris i optant a una gran part dels fons Next Generation, públics, previstos per la Unió Europea per a la reconstrucció post-Covid-19. Diners públics per protegir beneficis privats que operen en un mercat energètic majoritàriament fòssil, opac, en absolut democràtic i generador de greus impactes ambientals i socials.

Davant un mercat elèctric radicalment injust, la transició energètica hauria de ser una oportunitat per no solament aconseguir una matriu energètica renovable, sinó també construir un nou model tant energètic com productiu que es recolzi en principis com la democràcia, la universalitat i la justícia ambiental. El sector energètic ha de canviar però també la manera com produïm aliments, gestionem béns comuns com l’aigua, etc. El canvi ha de ser integrat i integral. Un model que consideri, en definitiva, l’energia, els aliments, l’aigua… drets sota control ciutadà i no pas béns mercantilitzables.

El debat actual és complex; amb l’autoconsum energètic no n’hi ha prou i caldrà destinar territori (prioritàriament antropomorfitzat com els polígons industrials) a la generació d’energia renovable. Però caldrà també fer decréixer la demanda i auditar les xarxes elèctriques des d’una perspectiva tècnica, econòmica, ambiental i social. Caldrà prioritzar un sistema de generació distribuïda que fugi de la concepció de grans camps eòlics assignats de manera opaca a determinats territoris sense ni tan sols comptar amb el seu vistiplau.

I caldrà també gestió democràtica i ciutadana i sobirania local. Propostes com l’Associació de Municipis i Entitats per l’Energia Pública han de fer valer la importància d’allò local i públic —de totes— en la gestió de l’energia. És imprescindible escoltar el territori i respectar-lo, i ser capaces de generar un diàleg que possibiliti una planificació justa de la transició energètica.

Ara és un moment clau. Tant per a la urgència climàtica, social i econòmica com per a la quantitat de diners i d’inversions que s’estan mobilitzant. No estem proposant una utopia irrealitzable. Els impactes i les externalitats negatives del model energètic actual estan suficientment provats i és imperatiu un canvi. Els recursos hi són i cal una voluntat política clara per prioritzar-los i destinar-los a un model que posi la democràcia, el bé comú, la salut i la ciutadania i els seus drets al centre.