20/01/2021 | 07:00
La fi del món
ja ha passat
La fi del món
ja ha passat
uns quants cops
Molts
de fet
Aquí
no l’esperem
que la necrofília
no ens interessa
i la distopia
programada
tampoc
L’amenaça
de l’apocalipsi
no ens distreu
ni ens garratiba
L’amenaça constant
de la fi del món
no ens engalipa
ni ens fa oblidar
les nostres responsabilitats
que el món no es fa
ni es desfà
solet
Ja que som aquí
en aquest món que no s’acaba
volem aprofitar-ho
per enredar la troca
com feien
l’holandès errant
el camaleó català
el gos cosmopolita
i l’enemic del poble
Volem pair què passa
i mastegar-ho plegats
Arribem caminant, tranquil·lament, potser xiulant, el sol als ulls i les mans a les butxaques. El Gos encara no hi és. Aquí hi ha gallines, i heures que s’enfilen per les parets, i testos, i taules i tauletes… Seiem a la que queda just al davant de la porta de la masia. S’hi està bé a l’ombra, tot és calma en aquest racó entre naus industrials, en aquesta zona poligonal a tocar del creuament de les carreteres i les autopistes, al costat de les vies de l’AVE i del Mercabarna.
El Gos ens ha cridat i nosaltres acudim. El Gos deambula i coneix i es fa moltes més preguntes de les que és capaç de respondre’s. El Gos és curiós. Esmorzem com cal: truita de bacallà, escarxofes arrebossades, peus de porc i un got de vi solemne. La vella litúrgia, l’arrel de l’ara, el centre de la perifèria: Alda Merini, Joana Gomila o MFK Fisher.
Sobrevolant-nos, la fi del món, una fi del món de pa sucat amb oli que s’ha posat de moda perquè és més fàcil abraçar la distopia que pencar per fer un món més habitable, és més fàcil aferrar-se amb ungles i dents als titulars i rendir-se a un món en col·lapse on tota la maldat aflori que recordar les col·lectivitzacions del 1936 o com a l’Argentina els treballadors van prendre les fàbriques després de la crisi econòmica i les van convertir en cooperatives i exemples de democràcia directa: ja n’hi ha prou, que s’etivoquin sempre els mateixos!
“Vivim en una crisi permanent però no volem resignar-nos a l’obediència d’unes vides en crisi”
Entrelluquem la cua del Gos a l’altra banda de la carretera i el seguim camp a través, entre descampats i ferralla, per la riba del Llobregat. Els límits entre l’Hospitalet i Barcelona són borrosos: on comencen, finalment? Passem per sota d’un pont de formigó on hi posa BAUDELAIRE i RIMBAUD i riem d’aquest món que no s’acaba.
La por no mata, perpetua l’agonia. No fa tant que cridàvem destrucció perquè frisàvem per començar de nou i ara tot sembla una maleïda repetició, un dogma. Si és dur com una pedra, com esmicolar-lo, com fer-lo pols? Si és femta, com enterrar-la i reciclar-la perquè sigui teca pels cucs? Volem més tubercles i flors, volem la ufana, l’encomanadissa. El Gos esternuda. Què tenen en comú Cecilia Ce i Cecílio G? Juxtaposar, descompartimentar.
Veure què passa si no mirem cap a una altra banda, no cap a la que ens sabem de memòria, veure qui hi ha, què hi ha. A la dreta l’hotel, a l’esquerra el pàrquing de camions. Els avions passen rabent sobre el mar i el cementiri s’alça com una onada gegant. Vivim en una crisi permanent però no volem resignar-nos a l’obediència d’unes vides en crisi. Estem massa encauats. Què perds quan et perds? Sortim a trobar. A la intempèrie.
Hem saltat la via del tren i la darrera tanca, i ara tornem a ser a l’inici del camí, al començament de tot, i tot és una mica diferent, com sempre. La propera vegada serem més, i en un altre lloc, i aviam què trobem. Què dinarem? El gos cosmopolita remena la cua.
