Arbres, ossos i homes

De vegades, el gos agafa camins imprevisibles, de vegades ni ell sap on va; per això abans d’arribar a Sant Vicenç de Castellet passem per Sallent per no fer-hi res: per girar cua. També és un art, fer marrada —que ho diguin a l’Sterne! En Marc Recha diu que li passa el mateix, que això de posar noms el confon. El trobem fent una birra a la terrassa del Pirineus amb la Irene Solà. Fa un solet que enamora. Hi ha unes casetes baixes, amb alguna reixa rovellada, i gent que hi viu tancant la porta amb un cadenat per dins. Diuen que en aquest poble del Bages els preus són més assequibles (què vol dir això en època de pandèmies i de precarietats?) però l’especulació també hi ha arribat. La gentrificació encara no.

En Marc ve de buscar localitzacions i ens parla del Pou III de Súria. Comentem la posada en funcionament de les mines en contrast amb l’agricultura, la vinya o el tèxtil a què estaven acostumats, parlem dels anys vint del segle passat i de com als cinquanta, amb l’obertura dels pous II i III, van arribar les primeres onades migratòries i la ciutat obrera. La força del sindicalisme i de l’anarquisme, l’obertura del pou IV als setanta, la producció de potassa, Solvay, INI, Iberpotash. La mineria encara és, a dia d’avui, la principal activitat econòmica de Súria, però en Marc se centra en els paisatges, l’extracció, la profunditat. Diu que té filmat tot el procés de construcció del túnel de Bracons, i ens preguntem sobre les circumstàncies que envolten la mort d’un capellà en plena obra mentre els obrers perforaven. Què hi feia, allà? De vegades la mort ve a trobar-te en els llocs més insòlits: en recordem uns quants, i arriba la paella.

La Irene Solà, abans de Canto jo i la muntanya balla, havia publicat Els dics i el poemari Bèstia, però gairebé ningú no parla de la seva obra audiovisual, de Louis Garrel, Blue Car, Jerks Game, per exemple. Arribem a la conclusió que potser és escriptora gràcies a la precarietat de recursos materials que es va trobar quan va anar a estudiar a Sussex: això la va obligar a experimentar en altres gèneres i formats —o potser no, vés a saber, potser tot havia d’anar així. El que és indubtable és que duu moltes hores de filmacions a l’esquena i que mai no ha abandonat aquesta voluntat interdisciplinària i les ganes de seguir experimentant amb l’audiovisual. Repetició de seqüències amb actors que no són l’actor; converses íntimes on el so desapareix i només queda el gest; càmeres fixes que graven rutines des de la llunyania d’una mirada que no pot captar tots els detalls, on el so ambient es barreja amb els subtítols… El cinema de la Irene Solà va una mica per aquí, amb aquesta voluntat de caçar la quotidianitat i generar estranyesa.

I parlant de quotidianitat i estranyesa: fa estona que no veiem el gos. Hi ha tres taules a fora i fa la sensació que tothom es coneix, converses encreuades, rialles, algun crit. De tant en tant algú s’acosta i la conversa canvia, agafa un altre to. Ningú mesura gaire les paraules. En Martí serveix l’arròs a tothom, però en Marc se’l menjarà a la valenciana, directament de la paella. Descartem el vi.

Retrocedim per intentar recuperar alguna cosa, surten anècdotes, deixem que la conversa avanci, s’emboliqui i s’estripi, es calmi, s’acomodi i s’enlairi sense entrebancar-la, sense imposar-nos-hi. El nervio óptico de la María Gainza es troba amb Dog Day Afternoon, o amb Vento del Sud protagonitzada per Renato Salvatori i Claudia Cardinale, sensualitat i gamberrisme, la Loren d’Una giornata particolare amb l’auge de l’extrema dreta i del feixisme. El feixisme desfilant en qualsevol poble remot o el feixisme entrant a les institucions polítiques, escampant el seu discurs d’odi pels carrers i pels mitjans de comunicació. El feixisme ficant-se’t a dins, com un desig neoliberal. I aquí, com si fos una premonició del que ha passat després de l’empresonament de Pablo Hasél, surt La síndrome de Sherwood 2 de la Núria Güell.

Parlem d’exposicions cancel·lades el dia abans de la inauguració per culpa d’una trucada de la Direcció General dels Mossos d’Esquadra. De la seva intenció d’obrir un debat públic al voltant de la tesina de David Piqué (número 2 dels Mossos durant el 2012) on s’establien uns protocols d’actuació i d’intervenció basats en tàctiques policials il·legals. Posteriorment, la Núria va exposar piles de còpies d’aquesta tesina i un advocat especialitzat hi va subratllar totes les estratègies que implicaven delicte. Avui n’han dit error tàctic. L’any passat, la Núria va comprar semen de ruc català pura raça en un centre militar del Ministerio de Defensa i el va regalar a la màxima autoritat del Govern de Girona, que per protocol —arran d’un cas de corrupció— ho ha de declarar públicament i de facto esdevé propietat de la ciutadania. A la ciutat de Girona, aquests regals, els inventaria el Museu d’Història i passen a formar part de la seva col·lecció que, evidentment, pot exposar. És a dir, que la Núria va inseminar el Museu d’Història de Girona.

En Marc, fa una pila d’anys, quan vivia a París, va picar tantes vegades el timbre d’en Bresson que el va haver de canviar i tot. En canvi, la Irene només va trucar una vegada el timbre de DeLillo, per deixar-li un paquet, però no era a casa i no va tornar a provar-ho més. El cambrer ens porta un tàper amb l’arròs que ha sobrat. Compartim les postres i passem de Last and First Men a Dong Fang Hong i d’aquí a Romania. En Marc hi volarà d’aquí a poc, a la província de Maramures, frontera amb Ucraïna; fa anys que vol rodar-hi i no hi ha manera. La meravellosa La vida lliure la va rodar en disset dies, i Un dia perfecte per volar en cinc; potser aquesta serà una sèrie i tot, o una pel·lícula d’aventures, qui sap. El que té clar és que hi sortiran homes, arbres i ossos. Llavors la Irene recorda la seva Transsilvània sense vampirs però amb trens, boscos i molta boira i ens assegura que a la novel·la que està escrivint també hi surten homes i arbres però que, d’ossos, de moment, encara no. I, amb això, escurem els cafès: les restriccions ens tanquen el bar i el gos dubta si continuar o tocar el dos. En Marc coneix gent al poble i ens acullen a passar la tarda: ara les clandestinitats són d’estar per casa. I què millor per fer una llarga sobretaula i arribar on no esperàvem, prendre notes, fer plans, fer pinya? El gos, amb la llengua fora, saliva.