Crític Cerca
Opinió
David Caño

David Caño

Poeta, mestre i activista social

El Nou Front Popular, el tripartit a Catalunya i el repte de les esquerres sobiranistes

Només podem combatre el capitalisme i l’extrema dreta amb una proposta realista que plantegi un nou horitzó, una altra vida possible

08/07/2024 | 17:00

El líder del Nou Front Popular, Jean-Luc Mélenchon, a les pantalles de televisió de la seu electoral del Reagrupament Nacional / NAZARET ROMERO – ACN

Amb la victòria del Nou Front Popular (NFP) a la segona volta de les eleccions legislatives franceses de diumenge passat, sembla que les paraules de Salvador Illa en defensa d’un front d’esquerres, amb ERC i els Comuns, per impulsar polítiques en benefici de la majoria i combatre l’auge de l’extrema dreta, en clara al·lusió al Front Popular, poden prendre més força. Mentrestant, les forces independentistes s’han reunit a Waterloo per definir una estratègia conjunta per al retorn dels exiliats.

Què ens mostren les eleccions franceses?

El Reagrupament Nacional s’ha presentat amb un programa que atiava el racisme (salvatgisme social), la por i l’odi. Incloïa propostes com la deportació dels sensepapers, la pèrdua de drets per a qui no és francès, la diferenciació en l’accés a la funció pública o posar fi a la nacionalitat francesa per als fills nascuts a França dels estrangers. Això no és nou: hem de recordar que Jair Bolsonaro [expresident del Brasil, d’extrema dreta] va arribar al poder amb una campanya contra la pobresa, els sensellar, els col·lectius LGTBI; tot, com una mena de programa per l’higienisme social. En paraules del director de cinema Ladj Ly, premi a Canes per la pel·lícula Els miserables, s’assenyalen “els indesitjables“ com a culpables de tot. Evidentment, els indesitjables són els expulsats als barris segregats, la gent pobra que ha arribat a França d’arreu, els qui han crescut a les banlieues, els diferents, els marginats, els qui no s’adapten…

El Reagrupament Nacional, però, no ha obtingut els suports que esperava, i això que la seva líder, Marine Le Pen, ha parlat fins i tot d’amor (un nou exemple de reapropiació i desviament com també va fer Díaz Ayuso, la presidenta madrilenya, amb el concepte “llibertat”): amor envers una llengua i una cultura que s’està perdent, amor per unes estructures familiars i relacionals que s’estan esfondrant, amor per un treball garantit, un benestar i una seguretat econòmica que ha desaparegut, amor per uns temps passats que ja no tornaran… I així, entremesclant aquesta sentimentalitat nostàlgica amb un programa antisistema (les dretes i les esquerres burocràtiques i vividores són les culpables d’aquesta decadència), s’ha presentat com l’única garantia per a la recuperació d’un món perdut, la prioritat nacional (noteu les fortes ressonàncies amb l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols). Un enfocament neofeixista (l’altre és el culpable), que ha aconseguit que les dretes hagin anat incorporant, i per tant validant, com pot ser la llei d’immigració de Macron (a Catalunya, això passa amb algunes posicions i demandes de Junts per Catalunya i d’Aliança Catalana).

Més enllà del titular “França ha frenat l’extrema dreta i el Front Popular ha guanyat”, caldrà veure si el Nou Front Popular governarà i, en cas que sigui possible, si podrà desplegar el seu programa. L’NFP és una coalició electoral de quatre partits i no tenen majoria absoluta. Per tant, veurem si el vot d’una classe treballadora empobrida, cansada, que ha patit retallades i que ha vist com l’edat de jubilació augmentava, serà suficient perquè el Front Popular pugui complir les seves promeses de campanya: fer revertir la llei d’immigració, la llei que augmentava l’edat de jubilació o la proposta d’augmentar el salari mínim interprofessional (SMI) fins a 1.600 euros, entre moltes altres coses.

Serà capaç l’esquerra francesa de legislar a favor de la majoria o abocarà més frustració si no pot fer res?

Així doncs, el veritable repte no és si l’NFP aconseguirà col·locar un primer ministre, sinó si serà capaç de donar les respostes i solucions a una classe treballadora a qui el Reagrupament Nacional no deixarà d’interpel·lar. Serà capaç l’NFP de legislar a favor de la majoria o abocarà més frustració en mostrar-se impotent a l’hora d’aplicar el seu programa i millorar la vida dels i les seves votants? Recordem que el Reagrupament Nacional seguirà presentant-se com l’única expressió antisistèmica i, per tant, l’única alternativa real en cas que l’esquerra francesa fracassi.

La sorpresa de la nit de diumenge, doncs, no ens hauria de fer perdre de vista el veritable repte que s’obre i, sobretot, no hauria de servir per reforçar l’argument de Salvador Illa a l’hora d’exigir el tercer tripartit. Cal recordar que. dins la coalició Nou Front Popular (NFP), el partit socialista no és el més important, sinó que ho és La França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, i, per tant, pel que fa a la correlació de forces, la proposta d’Illa és una mica tramposa.

Salvador Illa, a banda d’exigir a ERC que s’oblidi de la independència i del dret a l’autodeterminació, emula el Nou Front Popular des d’un programa que no pot estar-ne més allunyat. I, si una cosa ens han ensenyat els resultats de les eleccions franceses, és que l’extrema dreta no es frena amb propostes neoliberals que integrin alguns dels seus plantejaments racistes, sinó amb propostes inequívocament d’esquerres i a favor de les classes populars. El que demana Illa és que ERC i els Comuns s’allunyin de les propostes que han fet guanyar l’NFP i es dobleguin a les polítiques del PSC (macroprojectes, negacionisme climàtic, grans esdeveniments, pro turisme il·limitat, no regulació del preu de l’habitatge i sempre al servei de les patronals i dels interessos del lliure mercat).

El programa del PSOE no té res a veure amb el de La França Insubmisa; això ens situa en un escenari més feble

Un govern del PSOE i de Sumar a l’Estat Espanyol i del PSC i dels Comuns a Catalunya, amb el suport d’ERC, tant al Congrés dels Diputats com al Parlament, ens situa en un escenari molt més feble que el francès, ja que el programa del PSOE no té res a veure amb el de La França Insubmisa. I, per tant, davant la incapacitat previsible del PSOE/PSC per millorar les condicions de vida de la gent, el que s’estaria fent és enfortir el projecte de les dretes i de l’extrema dreta antisistema (Vox i Aliança Catalana).

El repte de les esquerres catalanes

En un moment en què el neoliberalisme actua per subordinar l’autonomia de la vida a la lògica del mercat a través de les nostres pràctiques i desitjos, i la precarietat i l’endeutament és la quotidianitat d’una classe treballadora cada vegada més empobrida, cal que l’esquerra plantegi un programa per una altra vida possible. Una vida lluny d’aquesta vida-mercat on el consum, l’acumulació sense fi i la mercantilització ho colonitzen tot i esdevenen la causa de la majoria dels nostres malestars (ansietat, depressió, frustració, cansament, malaltia, mort).

Davant d’aquest capitalisme libidinal que ho controla tot a través del mercat, cal que les esquerres plantegin una possibilitat de vida diferent, menys competitiva, menys ansiosa i consumista, amb més benestar, més divertida, i que contraposi l’individualisme capitalista a la festa/passió de la creativitat comunitària (la tendresa radical).

Cal deixar de focalitzar la nostra acció en propostes defensives i fer un reclam unitari pel dret a existir

Si el repte de les esquerres és defensar els drets de la classe treballadora, i sobretot la seva emancipació, caldrà que deixem de focalitzar la nostra acció en propostes defensives i aïllades i plantegem una proposta unitària pel dret a l’existència. Una proposta que defensi treure els drets bàsics, vitals, de la lògica del mercat. Només així, amb l’educació i la sanitat, l’habitatge, les energètiques, una renda bàsica, els drets culturals i el dret a la ciutat (regulació del turisme…) sota control públic i democràtic, ens podem imaginar una altra manera de viure. Una vida en què la jornada laboral sigui menor i puguem experimentar una altra manera de relacionar-nos, d’estimar-nos, de desitjar i compartir el temps lliure… Una vida que no és una utopia, una proposta que es plantegi amb tot el realisme de la seva possibilitat.

En definitiva, si les esquerres no s’aïllen i escolten la ferida que batega, potser seran capaces de plantejar unitàriament una impugnació d’aquesta vida-mercat que el neoliberalisme ens imposa. Aquest seria, per a mi, l’aprenentatge de les eleccions de diumenge a França i dels darrers cicles electorals: només podem combatre el capitalisme i l’extrema dreta amb una proposta realista que plantegi un nou horitzó, una altra vida possible, un desig (sempre mobilitzador, sempre motor) que encara no té nom, tal com deia Mark Fisher.

La gestació d’aquesta alternativa al realisme capitalista és el repte de les esquerres transformadores a escala global. A Catalunya, les experiències, mobilitzacions i reflexions acumulades, els espais organitzats, les alternatives ja construïdes, el moment polític actual…; tot ens ofereix un escenari més que favorable per abordar-ho seriosament… En serem capaços?

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies