07/09/2021 | 06:00
El 2022 ha de ser l’any de la sortida de la crisi, la recuperació econòmica i les grans transformacions per avançar cap a la transició ecològica gràcies als fons europeus Next Generation EU. I és evident que aquest debat sobre la sortida de la crisi i la batalla contra la desigualtat, que ja era la urgència principal a Espanya i a Catalunya abans de la pandèmia, es dona en un context d’emergència climàtica. Ho estem vivint amb les onades de calor al Canadà, on han arribat als 50 graus; les inundacions catastròfiques a Alemanya; la sequera extrema que estem vivint en zones de Catalunya, que pot provocar grans incendis en els pròxims temps com hem temut tot l’estiu, o els rècords de temperatura en capitals de província arreu de l’Estat.
La clau de la recuperació econòmica és com impulsem la transició ecològica reduint les desigualtats
Alhora, la Comissió Europea ha presentat l’estratègia Fit for 55 per rebaixar la petjada de carboni a Europa, que fixa l’objectiu de reduir les emissions de CO2 un 55% el 2030. Per tant, la clau de la recuperació econòmica és com impulsem la transició ecològica reduint les desigualtats existents i acompanyant els sectors socials que poden patir-ne les conseqüències.
Malgrat aquest context, el debat a Catalunya sembla completament allunyat de la realitat, com si es fes en un univers paral·lel. És cert que les declaracions sobre la importància de l’emergència climàtica són a l’ordre del dia, i no hi ha pin a la solapa o pla de Govern que no faci referència a l’agenda 2030. Ara bé, quan cal aterrar les decisions o dibuixar els grans projectes sobre els quals rellançar el país en la dècada futura, sembla un retorn al passat, al final de la dècada dels noranta.
Per al Govern de la Generalitat, els tres grans projectes de futur per a Catalunya són el Hard Rock, el casino més gran d’Europa; els Jocs Olímpics d’Hivern 2030 a la capital d’un país mediterrani, i ampliar la tercera pista de l’aeroport del Prat. Això últim vol dir “asfaltar 500 metres més de pista” per arribar a 100 milions de passatgers anuals, en paraules de Salvador Illa. Tots tres són projectes on coincideixen ERC, Junts i el PSC. Només els falta proposar un nou Fòrum de les Cultures.
La manca d’iniciativa, idees i ambició del Govern d’ERC i Junts i del principal partit de l’oposició causa sorpresa. És cert que són efectistes com a titulars, però són velles receptes del passat que s’han demostrat fracassades i que més de 20 anys després semblen desconnectades de tota realitat del segle XXI en emergència climàtica. Afegir l’etiqueta sostenible a qualsevol projecte no el converteix en sostenible.
Costa d’entendre, si no fos pel càlcul polític a curt termini, per la política del titular i del cop d’efecte, per què l’obsessió no és la protecció i el rellançament de la nostra indústria i l’adaptació al context d’emergència climàtica. És complicat, és evident, com s’està demostrant amb la reconversió de Nissan. Però hauria de ser la primera prioritat de país. Catalunya pot ser capdavantera en serveis energètics, Circutor n’és un exemple, o en infraestructura ferroviària a través dels trens tram estirant Alstom. I, evidentment, cal donar la batalla per la planta de les bateries elèctriques per reconvertir Nissan i blindar SEAT.
El Govern català hauria d’estar bolcat a construir un pacte territorial i nacional per les energies renovables
Alhora, també és inexplicable que entreguem la nostra sobirania energètica a Aragó, a França i a les nuclears, mentre només posem en marxa el 0,29% de la potència necessària dels objectius d’energia renovables que ens hem fixat a la Llei catalana de canvi climàtic. El Govern català hauria d’estar bolcat a construir un pacte territorial i nacional per les energies renovables que garantís que s’assoleixin els objectius necessaris amb l’acord del conjunt del país. També ens ajudaria a reduir la factura de la llum marcada per la pujada del gas i pel preu de les emissions de CO2.
Catalunya pot ser i ha de ser el país del sud d’Europa de la ciència, la recerca i la tecnologia. Ara que estan tan de moda els hubs internacionals, Catalunya té tota la potencialitat, el talent i també la infraestructura base amb els parcs científics per esdevenir el clúster científic i tecnològic del sud d’Europa.
Finalment, Catalunya ha de ser una terra amb capacitat per celebrar esdeveniments esportius internacionals. Tant per tradició com per potencial de federacions i clubs. Però haurien de ser aquells que per afició i nombre de llicències tinguin capacitat de produir un retorn a l’esport de base. El 2020-2021 a Catalunya es van inscriure 160 persones a un curs de curling i 942 persones a patinatge sobre gel. Catalunya compta amb menys de 1.000 llicències federatives estatals de neu i gel. Això demostra la poca vinculació dels Jocs Olímpics d’Hivern amb la realitat de l’esport al nostre país.
Catalunya ha de decidir si vol mirar al futur o vol seguir plantejant propostes de passat. Sempre ha estat un motor europeu i a l’Estat, i, si ara estem quedant enrere, és principalment per la manca de projecte i propostes de futur i la paralització del Govern de la Generalitat. No és menor que els darrers dos anys qui estigui liderant la licitació d’obra pública a Catalunya sigui l’Ajuntament de Barcelona i no la Generalitat.
La nostàlgia d’un passat idealitzat pot ser una emoció reconfortant, que ens doni una falsa seguretat, però tornar al passat no acostuma mai a ser una solució per projectar-te al futur. I alguns espais polítics són a dos titulars de tornar a proposar una rua amb Carlinhos Brown pel passeig de Gràcia per rellançar la marca Barcelona. Espòiler: no va funcionar aleshores i no funcionarà ara.
Catalunya pot mirar amb esperança el demà si és capaç de fer propostes de futur. Potser no són tan efectives mediàticament, però seran més útils per al canvi de model productiu i per a les transformacions que necessitem, i sobretot serviran per enfortir la nostra economia i lluitar contra l’emergència climàtica.
