Xavi o com canviar l’estat d’ànim d’un club sense jugar

“El futbol és un estat d’ànim”. Aquesta frase de Jorge Valdano és tan vàlida per al futbol com per a la vida. El Barça fins a l’arribada de Xavi era un club deprimit. No tenia rumb ni esma. L’equip necessitava una descàrrega urgent d’energia que el sacsegés per tractar de treure’l de la deriva en la qual transitava. L’anunci de la destitució com a entrenador de Ronald Koeman i el fitxatge de Xavi Hernández va fer que la depressió es convertís de sobte en il·lusió, en esperança i en motivació. El president era el mateix, els jugadors també… Només movent una peça, semblava que tot hagués canviat sense ni tan sols haver jugat ni un sol partit. Per què?

La importància de l’ethos

Els lideratges dels entrenadors, com el de qualsevol comandament d’una empresa o organització, poden ser determinants per canviar les dinàmiques internes dels equips de treball. Com més profunds siguin els seus coneixements, més sòlida sigui la seva reputació i més treballada la seva comunicació, més opcions hi haurà que això succeeixi. En la vida mai no acostuma a passar res per casualitat. Aquest fervor que ha despertat Xavi n’és un exemple. Té uns perquès.

Aristòtil va escriure, ja fa uns quants segles, Retòrica, una obra clau pel que fa a l’oratòria on explicava que hi havia tres tipus d’arguments persuasius o maneres d’interpel·lar els interlocutors en un discurs: l’ethos, el pathos i el logos. Els arguments de l’ethos són aquells que apel·len a l’honestedat i la credibilitat de l’orador i a la seva relació amb l’audiència. En definitiva, a la seva reputació. Sortien del mateix punt de partida Koeman i Xavi davant de l’afició blaugrana? L’arribada de Koeman fa un any i mig no va despertar l’entusiasme de la de Xavi, tot i que els contextos eren força semblants: un equip en crisi i una necessitat imperiosa de generar un canvi de dinàmica.

Koeman és Koeman i Xavi és molt més que Xavi

Koeman representa un moment clau en la història del Barça; Xavi representa l’essència i els valors del millor Barça de la història. Koeman és Koeman i Xavi no només és Xavi: és la continuació d’un relat iniciat per Cruyff i continuat per Guardiola, principalment. Koeman tractava de justificar les derrotes; Xavi va deixar molt clar que al Barça se li exigeix guanyar sempre, però que és imprescindible que els seguidors se sentin orgullosos de l’equip en les derrotes. Amb Koeman passava tot el contrari, però no solament amb Koeman.

Dos punts de partida molt diferents i dues maneres de visualitzar i d’entendre la derrota. Koeman pensava a defensar-se (s’ha de reconèixer que vivia en un camp de mines) i Xavi pretén que sigui l’estil de joc i l’esforç dels jugadors el que els protegeixi a tots quan la pilota no entri.

Frases que caven tombes

A més, hi ha frases que poden marcar l’etapa d’un entrenador en un equip. Koeman en va dir una, que, tot i que per a molts pogués ser certa, segurament va ser el principi definitiu del seu final. Les sentències públiques dels entrenadors cap als jugadors només els estan permeses a personatges amb una ascendència molt considerable en un vestidor. I, tot i així, acostumen a tenir efectes negatius. Si no ets dins d’aquest grup selecte, els jugadors no solen perdonar, i l’afició, tampoc.

Després de perdre 0 a 3, el 14 de setembre al Camp Nou, contra el Bayern de Munic, Koeman va deixar anar en roda de premsa el famós: “Això és el que hi ha ara mateix”. I hi va afegir: “Cal ser realistes en la vida”. Missatge conformista, derrotista i sense esperança ni esperit de superació. Focalitzat en les mancances. Un equip sense ànima no pot sortir d’on es troba amb un entrenador deprimit, que no creu en la possibilitat de canviar la dinàmica actual.

Un directiu eventual de l’Administració pública va dirigir-se als funcionaris en la primera reunió que va tenir amb tot l’equip del seu departament: “M’han dit que aquí sou molta gent i que podeu treballar molt més del que ho feu. Espero un canvi d’actitud en els propers mesos. Si no, farem canvis i externalitzarem algunes tasques”. En sortir de la reunió, un treballador veterà amb el qual tenia confiança em va confessar: “Aquest s’ha cavat la seva pròpia tomba. No sap amb qui juga. Ells passen i nosaltres ens quedem. Durarà quatre dies”. En tres mesos va ser destituït del càrrec.

Aquests missatges, els digui Koeman o un directiu, fan que qualsevol equip humà actuï amb menfotisme o desmotivació. La importància de mesurar bé les paraules, de saber llegir els tempos i de mesurar encara millor les forces, és bàsica per no generar-se enemics innecessaris. La bona comunicació evita conflictes i la mala comunicació en genera. Koeman sabia que, si forçava la màquina amb els jugadors, la directiva apostaria pels jugadors. Amb Xavi, els jugadors saben que és més que probable que passi el contrari, com ja va succeir amb Guardiola, a qui no li va tremolar el pols per sacrificar jugadors que havien estat institucions al club.

Guanyar-se el respecte des del primer dia

Xavi ha deixat anar moltes frases aquests dies per mostrar quin és el seu relat i la seva manera de gestionar l’equip. A diferència de Koeman, tenia clar que, per molt sòlida que fos la seva reputació, començava de zero i s’havia de guanyar el respecte de la plantilla tant de portes endins del vestidor com de portes enfora. En ser preguntat en una roda de premsa sobre què és el que més l’havia sorprès va dir: “El talent de la plantilla”. Fins i tot va defensar jugadors que desesperen una gran part de l’afició com és el cas de Coutinho. Koeman havia fet el contrari: assenyalar-los, com va fer amb Riqui Puig en alguna ocasió. 

Xavi va dir que el Barça, tot i no estar en el seu millor moment, havia de lluitar-ho tot fins al final. “Som el Barça” és una frase recurrent del nou entrenador del Barça. Ser del Barça vol dir intentar-ho, lluitar-ho tot sempre. Davant del mateix got, per Xavi és mig ple i per Koeman mig buit.

Guanyar crèdit a les rodes de premsa

Xavi i Guardiola en les seves primeres rodes de premsa amb els seus discursos respectius van guanyar crèdit per mesos. Els partits i el respecte no tan sols es guanyen al terreny de joc, sinó també a les rodes de premsa. Alguns entrenadors ho tenen clar i d’altres potser no tant o directament decideixen no donar a aquests moments ni la preparació ni la dedicació que mereixerien.

Davant d’una crisi de resultats, un entrenador que comuniqui bé pot sostenir més temps la mala ratxa que el que no té missatge. El poder de la comunicació en l’esport té un potencial enorme i massa sovint no se’n treu el rendiment que tocaria. Hi ha molt camí per recórrer encara i sempre val la pena aprofitar-ho.