El salt d’escala de l’habitatge cooperatiu que el país necessita

El debat públic i social sobre polítiques d’habitatge gira habitualment al voltant de qüestions com la regulació dels preus del lloguer o l’impacte negatiu en aquests del turisme i dels lloguers de temporada. Imprescindible, però no suficient. Pocs cops ho fa sobre polítiques d’increment del parc d’habitatge públic i social del país i, quan ho fa, és per marcar en contextos electorals objectius numèrics de nou habitatge social que no s’acostumen a complir. Manca, normalment, el “com” es farà, és a dir, una política pública sòlida que proveeixi de sòl, ajuts i finançament de manera estable i a la vegada que garanteixi de manera indefinida l’ús social i no especulatiu de l’habitatge.

Són molt els referents internacionals on aprendre’n, des del Quebec fins a Suïssa passant per Àustria o l’Uruguai. En aquest darrer país, amb menys de la meitat de població que a Catalunya, l’habitatge cooperatiu va passar durant la dècada 2011-2020 (amb governs del Frente Amplio) del 2,62% a més del 4,30% de les llars del país. Un creixement d’uns 1.000 habitatges cooperatius anuals que, a Catalunya, correspondrien a més de 3.000 nous habitatges l’any. Mentrestant, el total d’habitatge social a Catalunya amb prou feines arriba al 3% de les llars. Una xifra, per cert, que en els pròxims anys es veurà reduïda a causa de la desqualificació de milers d’habitatges socials, fruit d’una política pública erràtica centrada a limitar la renda només per la via de l’habitatge de protecció oficial sense prestar atenció a la propietat de l’habitatge. La mercantilització de l’habitatge social és la cirereta del pastís que demostra la necessitat d’un canvi profund de polítiques.

“La mercantilització de l’habitatge social és la cirereta del pastís que demostra la necessitat d’un canvi profund de polítiques”

L’habitatge cooperatiu en cessió d’ús s’està configurant com un model en creixement, i complementari de l’habitatge de gestió pública, en què la propietat cooperativa i col·lectiva n’assegura la funció social. I s’ha desenvolupat a Catalunya més gràcies a un sector que hi ha insistit i persistit, amb entitats de referència com Sostre Cívic o La Dinamo, que no pas a un lideratge des de l’Administració amb un programa polític potent i integral, com ha succeït en altres països. Tot i això, també cal reconèixer que no hauria estat possible sense algunes polítiques públiques que —tot i que sovint són inconnexes entre elles— han estat indispensables per fer créixer el model:

— La normativa en l’àmbit de l’habitatge, a partir de la Llei 18/2007, assimila l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, si es compleixen els requisits, a l’habitatge protegit en règim de lloguer, fet que ha permès rebre ajuts i finançament en les mateixes condicions que altres operadors d’habitatge social.

— Les polítiques de foment del cooperativisme per part del Govern de la Generalitat (i en aquest cas sí, amb bona coordinació durant els anys 2017 i 2023 amb les mateixes polítiques de l’Ajuntament de Barcelona), que han fet créixer un ecosistema d’economia social i solidària capaç de desenvolupar el model i fomentar la intercooperació amb altres sectors.

— L’impuls de proves pilot de cessió de sòl en dret de superfície per part d’alguns ajuntaments, especialment el de Barcelona, en què en una segona fase ha iniciat una política pública més integral des de l’àmbit municipal (el conveni ESAL) incorporant subvencions municipals i facilitats per a l’accés al finançament, entre d’altres.

“L’habitatge cooperatiu en cessió d’ús s’ha desenvolupat a Catalunya gràcies a un sector que hi ha insistit i persistit”

Tot i això, els reptes pendents són, encara ara, molt majors:

— Aprovar urgentment un marc legal clar que eviti encara més possibles fuites que el model pot tenir, prohibint un canvi de les regles del joc de forma permanent per a aquest tipus de cooperatives.

— Rebaixar el nivell de riscos dels projectes d’habitatge cooperatiu, amb un sistema d’ajuts i finançament estable, que no canviï any rere any, se n’asseguri el finançament públic per llei i inclogui tota la diversitat del model, incloent per exemple projectes per a gent gran o projectes rurals.

— Una estratègia pròpia a Barcelona, que, més enllà de la cessió de sòl públic (que s’ha de mantenir i reforçar), estigui orientada a l’adquisició de patrimoni privat, mitjançant la col·laboració publicocooperativa.

— Un sistema d’adjudicació de sòl ordenat i transparent en què, definitivament, abandoni dinàmiques competitives que no ajuden a augmentar l’habitatge social i assequible.

— Un major suport al sector i les entitats representatives per articular el moviment, oferir un bon assessorament tècnic a nous projectes, detectar i combatre falses cooperatives, assegurar la solvència d’equips tècnics gestors o enfortir la tasca —encara més— d’incidència política, entre d’altres.

“És necessari que el sector deixi de col·leccionar peces d’un trencaclosques incomplet i que l’Administració lideri i tingui la foto sencera”

És necessari, doncs, que el sector deixi de col·leccionar peces d’un trencaclosques incomplet i que l’Administració lideri i tingui la foto sencera.

Cal un programa públic integral i coherent de foment de l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, reflex d’entendre que no es tracta d’una iniciativa privada d’accés a l’habitatge que és mereixedor d’algun tipus de suport públic, sinó d’un model de gestió de l’habitatge públic i de l’habitatge social. En definitiva, reconèixer-lo com un model basat en la gestió democràtica i l’absència de lucre, compromès amb l’economia social i solidària i la transició energètica i que permet fer créixer l’habitatge social i assequible de forma ràpida i sostinguda en el temps.

* Una versió d’aquest text apareix publicada a la revista ‘Habitar’, editada per CRÍTIC i Pol·len Edicions i disponible a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.