07/09/2014 | 09:00
L’estrena del film L’endemà ha despertat unes expectatives justificades. El signa la productora de Pa negre i presidenta de l’Acadèmia Catalana de Cinema, Isona Passola, que, a més, té experiència en el món del documental militant (va dirigir Cataluña-Espanya). La pel·lícula arriba a les pantalles comercials després que més de 8.000 internautes contribuïssin, amb uns 350.000 euros recaptats a Verkami, a la seva producció. Neix, doncs, per arribar a un públic ampli. I això pot implicar alguns peatges creatius. Per exemple, alternar declaracions d’especialistes amb el recurs de les dramatitzacions, molt qüestionat en el món del documentalisme. Repetidament, s’hi inclouen escenes on un noi i una noia encarnen una Espanya controladora i una Catalunya que vol ser sobirana. El final d’aquesta narració simbòlica és esperançador (la parella pot seguir apreciant-se després de trencar), però pel camí barreja el debat nacional amb el flagell masclista. També resulta discutible una altra dramatització que fa un ràpid repàs històric de l’encaix catalanoespanyol, representat amb titelles. La forma escollida comporta una acceptació que el resum serà esquemàtic. Però l’audiència pot preguntar-se si, essent tan concís i reduccionista, aquest microrelat aporta quelcom o només banalitza la història en clau humorística.
El film d’Isona Passola aborda la consecució de la sobirania sense ocupar-se gaire de com s’exercirà
Com ja avançaven les línies mestres del projecte, revelades durant el procés de finançament, el film vol “reforçar els arguments del sí”. Això implica convocar-hi veus convençudes d’aquesta opció. Un dels entrevistats recorda que en una Catalunya independent s’haurà de comptar també amb els qui hi van ser contraris i amb els no alineats, però els productors no escenifiquen aquesta necessitat d’inclusió al llarg del metratge de la pel·lícula. Això sí, no s’hi cau en essencialismes. S’hi dóna veu a entitats de vocació integradora com Súmate, i hi destaca l’esforç per defugir partidismes, ja que apareixen en pantalla polítics de CDC (Ramon Tremosa), d’ERC (Joan Manuel Tresserras) i també d’ICV (Raül Romeva, Jordi San José), a més de crítics del PSC (Antoni Comín, Maria Badia).
En canvi, sí s’hi detecta un sedàs ideològic. És cert que L’endemà, a la recerca de complicitats àmplies, dóna espai a causes com la defensa de la sanitat i del patrimoni ecològic. I s’hi inclouen apunts reformistes com la necessitat de reforçar la lluita contra el frau fiscal o de millorar l’Administració de justícia. Però, malgrat aquest esforç, el film sembla partir d’un discurs construït des de dalt, el d’un liberalisme socioeconòmicament continuista. No s’hi debaten grans línies polítiques, més enllà de l’atac a una eufòria constructora, i a una oferta de béns i serveis low cost… que s’associen estrictament amb el model espanyol, sense gaires pinzellades d’autocrítica i com si des de Catalunya no s’hagués apostat també per aquest model en nombroses ocasions. En un moment del film, Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis, defensa una “Administració petita” en la línia neoliberal. És només un apunt, però no se’n recullen d’oposats des de la socialdemocràcia progressista o l’esquerra més transformadora. S’hi podrien haver inclòs economistes crítics amb presència mediàtica com Vicenç Navarro o Arcadi Oliveres, ambdós partidaris de la consulta i, per tant, candidats obvis per proporcionar aquests contrapunts, però no hi apareixen. La inclusivitat, a L’endemà, té en aparença algunes limitacions fins i tot si es tracta de veus favorables al sobiranisme o obertament independentistes. Un altre aspecte revelador d’aquest biaix ideològic el trobem en la manera com s’aborda la qüestió de la pertinença d’un hipotètic Estat català a la Unió Europea. Les negociacions amb Europa sí formen part del dia després, però sembla que els responsables del film assumissin que hom vol formar part de la UE, i dediquen molts minuts a tranquil·litzar els qui temen que la Unió exclogui una Catalunya independent.
Preocupacions sobre l’encaix comunitari a banda, l’obra tracta més de l’ahir (com a memorial de greuges mobilitzadors del secessionisme) i de l’avui (la viabilitat i les dificultats amb què es troba el procés) que no pas del futur. Aborda la consecució de la sobirania, sense ocupar-se gaire de com s’exercirà. L’opció és legítima, però no es correspon amb el títol. Potser la intenció principal no és explorar futurs possibles, sinó neutralitzar els neguits de l’independentisme més conservador. Perquè, si fem cas de Passola i companyia, la Catalunya de l’endemà serà pràcticament la mateixa que la d’avui. Això sí, sense dèficit fiscal. La destinació que rebran aquests recursos pressupostaris afegits no s’hi debat. Però la priorització d’un discurs partidari d’administracions petites i de sectors públics de mínims complementats per l’empresa privada marca un camí possible. No l’únic, i no necessàriament el més desitjable.
