17/06/2021 | 06:00
Es compleix un any de la posada en marxa de l’ingrés mínim vital (IMV), la principal política del Govern espanyol per reduir la pobresa. Segons dades del Ministeri d’Inclusió –responsable de la seva implantació–, la prestació ha arribat a 260.000 llars, encara molt lluny de l’objectiu marcat pel mateix ministre José Luis Escrivá d’arribar a les 850.000. És a dir, l’ingrés mínim ha arribat a menys de 700.000 persones a tot Espanya, mentre que Oxfam adverteix que la pobresa severa s’apropa als 5 milions de persones. És clar que les xifres no encaixen: l’ingrés mínim és insuficient per al seu objectiu de reduir la pobresa severa. Amb l’obertura del debat sobre la llei de l’IMV al Congrés fa alguns dies, s’obre una finestra d’oportunitat per ampliar i millorar la prestació.
La creació de l’IMV, accelerada per la pandèmia i la pressió d’Unidas Podemos sobre el PSOE, va ser una bona notícia, ja que trencava l’excepció espanyola en matèria de polítiques de garanties de rendes –Espanya era un dels pocs països europeus sense una política estatal d’aquest tipus, tot i que ja existien diverses rendes autonòmiques, la gran majoria insuficients. Per primera vegada, Espanya comptaria amb un sistema estatal de transferència directa de renda.
L’impacte limitat de l’ingrés mínim fa difícil evitar la paraula ‘fracàs’
Tanmateix, les bones notícies acaben aquí. L’impacte limitat de l’ingrés mínim fa difícil evitar la paraula fracàs. Des del principi, els recursos destinats (3.000 milions d’euros l’any) i l’objectiu definit pel Ministeri d’Inclusió (arribar al 80% de les llars en situació de pobresa severa) ja eren extremament limitats. Fins i tot si s’hagués implementat ràpidament, l’ingrés mínim no hauria estat capaç d’aturar el creixement de la pobresa provocat per la pandèmia. Des de l’inici va presentar importants llacunes de cobertura, la més destacada de les quals ha estat excloure les persones en situació administrativa irregular.
Però, a més, la implementació de l’ingrés mínim vital està sent desesperadament lenta, per diverses raons: un llindar de renda extremament baix, un procés burocràtic complicadíssim i sense les estructures necessàries per ajudar les persones a fer les sol·licituds, una definició complexa de les unitats de convivència… Un mar d’obstacles per a persones que estan en una situació social i econòmica límit.
L’IMV va néixer en un moment de presència mediàtica de la renda bàsica universal sense precedents. L’impacte de la pandèmia en la vida quotidiana d’una part enorme de la població assalariada va alimentar l’interès per debatre una proposta política que serà clau en els propers anys. Quan es va començar a parlar d’un nou mecanisme de garantia de rendes que dependria de la Seguretat Social, moltes persones partidàries de la renda bàsica van mostrar el seu escepticisme. Ara per ara, per a molts activistes i intel·lectuals, les limitacions en el seu desplegament demostrarien que la renda bàsica és l’única solució per posar fi a la pobresa.
La conseqüència pràctica d’aquesta postura ha estat un cert desinterès pel desenvolupament de l’ingrés mínim durant els darrers mesos. Com que es tracta d’una qüestió que només afecta les capes més empobrides de la societat, l’escrutini dels mitjans de comunicació majoritaris a la gestió del Ministeri ha sigut gairebé inexistent. L’esperable silenci mediàtic ha fet que hagin passat força desapercebudes les crítiques i les demandes de professionals dels serveis socials i de les entitats que són en la primera línia d’atenció a les llars més colpejades per la crisi.
Per falta de projecció pública o potser per la decepció esmentada anteriorment, també s’estan trobant a faltar anàlisis i comentaris crítics d’autores, d’investigadors i de col·lectius que van ser molt actius en les discussions prèvies a l’arrancada de l’IMV però que ara, constatat el fracàs de la prestació, s’han tornat a centrar en la divulgació de la necessitat d’una renda bàsica, un tema sobre el qual s’han escrit centenars d’articles i de llibres durant els darrers anys.
La renda bàsica és una política pública desitjable, però no podem permetre’ns oblidar-nos de l’ingrés mínim
Nosaltres defensem que, efectivament, la renda bàsica és una política pública desitjable, amb un potencial enorme per reduir la pobresa i la desigualtat i per limitar la nostra dependència respecte del treball assalariat. Però no podem permetre’ns oblidar-nos de l’ingrés mínim: hem de concebre els sistemes de garantia de rendes com un camí cap a una renda bàsica, i pressionar per millorar-ne el desplegament i el disseny, almenys per tres raons.
Primer, perquè som al mig d’una gravíssima crisi social i l’ingrés mínim és, ara mateix, una de les eines amb més potencial per pal·liar el patiment de milions de persones que es troben en situació de pobresa severa, conjuntament amb les rendes autonòmiques i mesures d’urgència que s’haurien de prendre en matèria d’habitatge, com ara la prohibició dels desnonaments sense alternativa residencial. Siguem realistes: les persones i els col·lectius que defensem la renda bàsica no tenim la correlació de forces necessària per imposar-la a curt termini i molta gent no pot esperar. Com ens recordava la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, hi ha vides en joc.
La segona raó per dedicar temps i energia a defensar un millor desplegament i disseny de l’ingrés mínim és que no està funcionant bé, però pot funcionar. En altres països europeus i en territoris de l’Estat espanyol com el País Basc, mecanismes de garantia de rendes –és a dir, rendes amb diferents nivells de condicionalitat i no universals, com l’ingrés mínim– són eficaços per reduir la pobresa. Els canvis més urgents serien incrementar el llindar de renda i la quantia de la prestació, simplificar la tramitació i incloure les persones en situació administrativa irregular.
I, tercer, superats els problemes burocràtics, l’obstacle principal per al desplegament i l’ampliació de la cobertura de l’IMV és la falta de recursos econòmics. I això posa de manifest que qualsevol política pública que pretengui garantir el dret a una vida digna amb independència del funcionament del mercat laboral requereix profundes reformes fiscals. Per tant, defensar la millora de l’IMV també és posar sobre la taula la necessitat que els més rics paguin més impostos, una idea que està progressant molt més ràpidament als Estats Units de Joe Biden que a Europa.
Diversos partits han presentat esmenes al decret llei que va crear l’ingrés mínim, que ara s’està tramitant al Congrés com a llei. Seria un error que els moviments socials, activistes i intel·lectuals preocupats per l’increment de la pobresa i de les desigualtats ens allunyéssim del debat, només perquè el punt de partida ens sembla insuficient. No defugim el debat: pressionar per la millora de l’IMV és avançar per deslligar la garantia de rendes de l’àmbit laboral, és posar de manifest la necessitat de prestacions universals finançades a través de sistemes tributaris més progressius. No abandonem el debat permetent que petites passes siguin explicades per alguns mitjans utilitzant el nom de renda bàsica, com va passar quan es va crear l’IMV, i tampoc no infravalorem l’impacte que aquestes passes poden tenir sobre la vida de molta gent. Aconseguir l’extensió de l’ingrés mínim és ara mateix la manera més eficaç per avançar cap a la renda bàsica i millorar immediatament la vida de milions de persones, que al final hauria de ser la principal prioritat política en un moment de greu crisi social.
Pablo Castaño és doctor en Ciència Política i ha col·laborat amb diversos mitjans de comunicació com a periodista i analista polític. Actualment és cap de gabinet de la Tinència d’Alcaldia de Drets Socials, Justícia Global, Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona.
Albert Sales és politòleg, sociòleg i doctor en Criminologia. Investigador de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, especialitzat en recerca sobre desigualtats i empobriment.
