La precarietat laboral al sector tèxtil de Tànger

La indústria tèxtil ocupa més de 60 milions de persones al món, de les quals més del 80% són dones joves que provenen de zones rurals, amb estudis bàsics i que arriben a la feina sense una idea clara de quins són els seus drets com a persones i com a treballadores. A més, viuen amb la responsabilitat d’haver d’enviar diners a les seves famílies, a les quals segurament no expliquen en quines condicions viuen, treballen i s’alimenten, ni tampoc hi comparteixen les humiliacions que pateixen, les amenaces constants, ni l’assetjament sexual al qual estan exposades pel simple fet de ser dones.

Fa dècades que des de SETEM i l’associació Attawassoul, radicada a Tànger (Marroc), duem a terme accions de cooperació, sensibilització i incidència política, denunciant les precarietats i els abusos de poder a la indústria tèxtil amb l’objectiu d’articular accions de cooperació per la justícia social, laboral i mediambiental. 

El nou informe sobre Tànger

Des de finals dels anys 1980, el Marroc (i especialment la ciutat de Tànger) s’ha convertit en un important centre de costura i confecció per a Espanya i gran part d’Europa. S’hi fabrica roba per a tota mena d’empreses, incloses les grans firmes amb presència internacional.

Dins del sector tèxtil i de la confecció, entre l’Estat espanyol i el marroquí s’han generat milers de llocs de treball, però les condicions de vida de les persones que fan aquesta feina han estat sempre d’allò més precàries i dures. Tot i que Espanya és el client més important de les exportacions marroquines de roba des del 2006, any en què el volum d’aquestes exportacions va assolir els 950 milions d’euros, les relacions comercials en el sector tèxtil han estat marcades per contínues vulneracions dels drets humans i laborals.

Al Marroc, només el 30% de les persones treballadores en el tèxtil cobra el salari mínim

El nou informe de Roba Neta sobre Tànger assenyala que només el 30% de les persones treballadores cobra el salari mínim. El 44% declaren no estar registrades a la Seguretat Social i del restant 56%, només un 36% asseguren no saber si els seus patrons tenen al dia el pagaments d’aquestes quotes. Aquesta es un qüestió fonamental, donat que no tenir al dia les cotitzacions de la Seguretat Social vol dir que més del 60% de les persones treballadores enquestades no tenen cap dret a cobertura sanitària a menys que sigui per ingressos propis o provinents d’altres feines.

Aquestes injustícies, anomenades “robatori salarial”, tenen un impacte brutal en una població que treballa en condicions molt dolentes –espais reduïts, calorosos, foscos–, que no ajuden gens a prendre cura degudament de la salut laboral. Això, a més del sobreesforç –jornades extenses sense descans adients ni caps de setmana lliures– porta el col·lectiu treballador a patir diferents malalties pròpies de l’ofici.

La presència del sindicats majoritaris (CDT, ODT) al sector de la confecció del Marroc és pràcticament inexistent. El fet que la majoria de les persones que treballen en aquest sector siguin dones no ajuda a la seva participació en les estructures dels sindicats, a causa de diversos factors. D’una banda, la discriminació que pateixen en l’accés a l’educació fa que la majoria de les obreres no tinguin les eines necessàries per conèixer els seus drets i les lleis laborals. De l’altra, la cura dels infants i les responsabilitats familiars se sumen a les llargues jornades laborals i no els deixen temps per a les reunions ni per a les activitats fora de l’àmbit més immediat.

Durant la realització d’aquest estudi, els membres d’Attawassoul van haver de superar molts obstacles, però no van dubtar a continuar fent la feina necessària per documentar les vulneracions dels drets laborals que pateixen una part important de les persones treballadores, i molt especialment les dones, que representen gairebé el 70% de la mostra d’aquest informe.

El treball de camp als polígons industrials de Tànger també va ser un repte per a l’associació i els seus membres. Durant la presa de contacte amb les persones treballadores a les fàbriques tèxtils per a la realització de les enquestes, els enquestadors van patir diversos i reiterats conflictes amb persones desconegudes (sense cap identificació, ni empresarial ni formal) que quan s’adonaven de l’objectiu de la seva presència fora de les fàbriques, parlant amb treballadores i treballadors, els posaven tota mena d’entrebancs –de vegades amb violència– per impedir l’aplicació de les enquestes i que els empleats hi participessin. Això generava por entre les treballadores i els treballadors, que temien perdre la feina i altres conseqüències.

L’equip va aconseguir portar a terme la feina. Tot i l’arribada de la pandèmia provocada per la COVID-19, que ha generat tota mena de dificultats econòmiques, limitacions de comunicació, de llibertat de moviment i de reunions entre els membres, activistes i simpatitzants de l’associació, calia un últim pas per tancar l’estudi: un curtmetratge testimonial amb persones treballadores de les fàbriques estudiades i amb enquestadors participants. Cadascú des de casa seva va enregistrar el seu relat al mòbil i després es van editar aquests testimonis per realitzar un document audiovisual que fos fidel a les vivències i realitats viscudes durant l’estudi i la seva vida laboral. Tot en un temps molt curt i de gran incertesa.

Aquest n’és el resultat:

Les treballadores són víctimes d’abusos de poder, accidents laborals, inseguretat i insalubritat

Les administracions i els organismes públics dels governs implicats en els resultats d’aquest estudi haurien d’estar mínimament avergonyits i molt amoïnats per permetre que les persones treballadores, que són el motor de la maquinària productiva que genera recursos econòmics milionaris, siguin víctimes i estiguin desprotegides i exposades a permanents abusos de poder, salaris per sota dels mínims acordats, accidents laborals per la inseguretat i la insalubritat de les fàbriques i sense cap mena de suport legal. Tots aquests problemes sorgeixen de l’incompliment de les obligacions legals i jurídiques que els estats han estipulat en les seves constitucions i en tractats internacionals sota els principis rectors de les Nacions Unides, en els codis ètics de l’Organització Internacional del Treball, o en les iniciatives de responsabilitat social empresarial establertes en els tractats de lliure comerç.

Els inversors i els grups empresarials que gestionen i controlen les marques de roba haurien de treure’s la màscara que els manté distants, socialment i jurídicament, de la responsabilitat que tenen quan fixen els preus en les seves licitacions, que actuen com a generadors progressius i aritmètics de desigualtats estructurals en tots els nivells dels mercats globals. Segons un estudi de l’OIT realitzat el 2019, el 80% dels proveïdors del tèxtil han hagut de vendre per sota del cost de producció per assegurar-se l’adjudicació de les licitacions, la qual cosa ha afectat els límits legals salarials dels països productors, els quals, només per la pressió dels activistes, organitzacions socials i altres agents de canvi, han intervingut perquè els preus imposats per les marques s’adaptin als salaris mínims legals dels països proveïdors. I han aconseguit que el 25% de les marques augmentin els preus de compra, encara que després triguin més de 12 setmanes a aplicar-los.

Cal tenir en compte el cost social i mediambiental que tolera la ciutadania per “vestir-se a la moda”

Les persones consumidores de la moda fast fashion i que es veuen atretes pels baixíssims preus de les peces de roba i calçat, rebaixes rere rebaixes, s’haurien de preguntar com és possible que es puguin aconseguir aquests preus. Cal tenir en compte el cost social i mediambiental que tolera la ciutadania per “vestir-se a la moda” i identificar-se amb una estètica definida pels equips de màrqueting i publicitat de les marques, gastant diners permanentment i endeutant-se per adquirir setmanalment una peça de roba o calçat que no durarà gaire perquè la seva qualitat és encara més baixa que el seu preu.

El paper de les entitats socials que lluitem per millorar les condicions laborals de les persones que confeccionen la nostra vestimenta i calçat, com ara la Clean Clothes Campaign, la Campanya Roba Neta (en el nostre cas a Catalunya), i l’associació Attawassoul (al Marroc), és el de generar coneixement per incidir, a través de grups de treball, en les administracions públiques perquè tinguin en compte aquesta informació a l’hora de fer les seves compres públiques (més del 20% del PIB).  Així mateix, lluitem a nivell polític i parlamentari per aconseguir una legislació nacional que supervisi el funcionament de les marques locals en els seus negocis a l’exterior. En aquest sentit, fa uns mesos es va registrar la Llei de drets i empresa al Parlament de Catalunya, per assegurar que els drets de les persones treballadores –del país que sigui– que operen a les cadenes de distribució d’aquestes marques estiguin protegits pels acords internacionals de deguda diligència i pels tractats vinculants sobre les responsabilitats que els correspon assumir com a empreses transnacionals.

Aquest article fa referència a l’estudi Perfils i condicions laborals al sector tèxtil de Tànger (Marroc) que la Campanya Roba Neta de SETEM Catalunya, amb la col·laboració de l’associació Attawassoul de Tànger, presenta avui divendres, coincidint amb el #BuyNothingDay.