18/04/2016 | 00:10
Qui digui que els llibres d’assaig són l’única font de pensament crític és que no ha llegit cap de les novel·les i la poesia que tenim a l’Espai Contrabandos. Amb motiu de la diada de Sant Jordi, la diada dels llibres, fem un petit homenatge a aquesta narrativa amb un recull de recomanacions d’editorials independents. Les trobareu a la llibreria el dissabte 23 d’abril i també a les dues parades que tindrem a la rambla de Catalunya i l’avinguda Catedral. Les obres que us presentem són una bona mostra de literatura contemporània escrita en català o traduïda a aquesta llengua: novel·la de crítica social situada a diversos racons del món (com ara Moçambic o el Regne Unit), novel·la negra amb punxa política o una història d’amor i anarcosindicalisme a la Barcelona de finals del segle XX. Hi trobareu títols de temàtiques colpidores, com ‘La pregària de Txernòbil’ de la bielorussa Svetlana Aleksiévitx, guanyadora del Premi Nobel de Literatura 2015. Finalment, dues recomanacions poètiques permeten tant llegir l’obra d’un prolífic autor canadenc en versió catalana com conèixer el primer poemari individual d’una poeta valenciana.
El dolor col·lectiu de l’horror nuclear / per Svetlana Aleksiévitx
Svetlana Aleksiévitx ha estat vint anys treballant amb els testimonis de desenes de supervivents de l’accident nuclear de Txernòbil. L’autora fusiona el periodisme amb la literatura i s’introdueix en un esdeveniment de la Història des de la intrahistòria, des de l’experiència concreta d’aquells que el van patir. El resultat és la destil·lació d’una experiència col·lectiva, un monument al dolor, a la mort i també a la vida i la solidaritat. Com a novel·la polifònica, on se succeeixen desenes de relats personals, ‘La pregària de Txernòbil‘ (Raig Verd, 2016) inclou veus resignades i veus irades, absolucions i retrets, desesper, culpa, heroismes quotidians i molts fantasmes. La seva lectura emociona sentimentalment i sacseja existencialment, sovint a través de frases senzilles però carregades de significat. “Digue’m, estimada, has entès la meva tristesa?”, diu una dona a l’autora, i aquesta pregunta ens recorda que les paraules potser no ho poden dir tot però són molt poderoses.
Angoixes de l’home comú / per Saul Bellow
Amb ‘Atrapa el dia‘ (L’Avenç, 2015), un altre premi Nobel es va capbussar en unes hores de la vida d’un home separat i sense ocupació. Ofegat per la manca d’ingressos, Wilhelm Adler fa un moviment desesperat: inverteix en borsa els seus minsos estalvis sota la guia d’un confús guru. A través dels batecs de consciència, angoixa i ressentiment del protagonista, Saul Bellow va reflectir els somnis i, sobretot, els malsons del ‘common man’ estatunidenc, esclafat i empetitit en una societat que prestigia l’èxit econòmic. En aquesta novel·la breu, de lectura incòmoda i intensa, l’autor s’introdueix en la ment del seu personatge per suggerir que les aparences de poder adquisitiu i consum en auge només expliquen una part de la història. “Se suposava que tothom tenia diners”, pensa Adler. Les seves meditacions sobre el fracàs i la insignificança barregen la crueltat del capitalisme, la indiferència d’un pare sever… i el silenci de Déu, algun Déu.
Amor i anarquisme a la Catalunya de les fàbriques / per Àfrica Ragel
Àfrica Ragel s’inspira en personatges i situacions reals per bastir ‘Quan em vinguis a buscar’ (Tigre de Paper, 2015), una novel·la d’amor i lluita a la Barcelona de finals del segle XIX. L’autora no parteix de certeses sinó d’enigmes. Entre les matèries primeres que utilitza, està la misteriosa figura de Nicómedes Méndez, botxí de Barcelona i dissenyador d’una variant del ‘garrote vil’, i dels rumors que van córrer sobre la seva vida familiar. El llibre també s’inspira en el cas real de l’execució d’un obrer, al qual l’escriptora dota d’una personalista idealista i generosa. Isidre Monpart és un jove que ha de prendre partit en un moment de lluita cruenta entre els patrons fabrils i el moviment anarcosindicalista. Montpart decideix donar suport als companys anarquistes mentre, alhora, s’enamora i du a terme una altra lluita personal: alfabetitzar gent del seu entorn. No és l’única veu d’aquesta narració coral, on s’alternen les perspectives de més d’una desena de personatges.
Una novel·la negra de la pau social / per François Thomazeau
Amb ‘Consulting‘ (Alrevés, 2016), l’escriptor François Thomazeau usa les convencions de la novel·la negra per representar el diàleg social com una màfia, com una conspiració. Antoine Jacob representa el vessant més radical dels professionals d’allò que s’anomenen ‘recursos humans’: és un sicari que mata sindicalistes, vaguistes i treballadors combatius. Jacob és un fidel del neoliberalisme desfermat, adoctrinat per les lectures de consellers de Caixabanc com Alain Minc, però haurà de col·laborar amb un sindicalista per salvar la vida. A mesura que avança la narració, aquest carrusel de crims i camaraderies estranyes pren una certa forma de comèdia negra, de sàtira violenta i despietada. De la socialdemocràcia europea no queden més que les runes, sembla dir l’autor. I la seva narració de supervivència, de matar o morir, sembla amagar un comentari terrible sobre la indiferència, l’individualisme cruel, que caracteritza el neoliberalisme.
La confessió de la lleona, el clam de les dones / per Mia Couto
L’autor moçambiquès més traduït, Mia Couto, pinta a ‘La confessió de la lleona‘ (Periscopi, 2015) el fresc de l’enigmàtic poble de Kulumani, on una lleona ha començat a matar les dones. Dos narradors, l’Arcàngel el caçador, a qui han cridat per eliminar la bèstia, i la Mariamar, la seva antiga amant, entrellacen les seves versions de la història en sengles diaris personals. Com si es tractés d’una dansa, les seves veus s’alternen capítol a capítol. L’obra evoca, amb una prosa poètica, l’univers de tradicions i creences atàviques del poble: la lleona és el pretext per denunciar la profunda opressió de les dones. En l’àmbit interpersonal, afloren inseguretats, amors no correspostos i trastorns mentals; en el polític, s’aborda la ineptitud de l’administrador del poble, la crueltat dels ‘savis’ ancians o la frivolitat d’un escriptor blanc que participa de la cacera. Couto teixeix una novel·la apassionant, mirall de les misèries humanes.
La injustícia com a equilibri / per Jim Grace
El poble o comunitat també és protagonista de ‘Cosecha‘ (Hoja de Lata, 2016). El britànic Jim Grace recrea una comunitat tancada, com la majoria. Ningú no jutja els motius de l’opacitat que s’hi respira, però sí les conseqüències que el silenci i la mentida hagin de regnar per mantenir el fràgil equilibri que la fa perdurable. L’autor ambienta la trama en una localitat rural on, després de tants anys de tancament, totes les persones tenen vincles de parentiu. També aconsegueix que el lector senti empatia per la figura d’un amo vidu, estimat pels habitants. Un tòpic de les colònies tèxtils catalanes, que l’amo “sempre mirava pel bé de les famílies que treballaven per a ell”, hi queda totalment reflectit. A ‘Cosecha’, l’aparició d’uns forasters posa en marxa una dinàmica d’aliances, odis i venjances que reflecteix algunes de les pulsions humanes més freqüents: l’abús de poder, les lleialtats grupals i la por el que es desconeix.
Poliamor a la trentena / per Roc Casagran
‘L’amor fora de mapa’ (Sembra Llibres, 2016), de l’escriptor sabadellenc Roc Casagran, és un llibre que reivindica altres formes d’estimar i de viure. El Llull, personatge que comparteix amb l’autor la passió per la poesia i alguns trets més, escriu una novel·la perquè la llegeixin les altres dues potes del seu tamboret vital. Una és la Clàudia, la seva companya, dona forta i activista que sempre mira cap al futur; i l’altra és l’Eldar, el seu amic de l’ànima i guitarrista d’origen bosnià, amant de viure el present. En Llull, en canvi, més avesat a remenar el passat, relata en el llibre la ruptura amb la Clàudia i la relació entre tots tres. Els tres personatges són trentins que experimenten l’amor i l’absència de diferents maneres. Malgrat tot, lluiten per dibuixar el seu propi mapa, les seves pròpies normes. La trama discorre fluida i àgil, i s’hi intercalen fins a catorze poesies, algunes ja musicades per Mireia Vives i Borja Penalba en un disc.
Una novel·la sobre Maria Zambrano i la seva germana / per Mercè Foradada
La filòloga i escriptora Mercè Foradada recrea a ‘Estimades Zambrano‘ (Saldonar, 2016) la relació entre la filòsofa María Zambrano i la seva germana Araceli. Zambrano va ser una destacada pensadora, professora i assagista espanyola, encara massa desconeguda, que va viure els horrors de la Guerra Civil espanyola, la Guerra Mundial, l’exili i la mort d’éssers estimats. L’autora, fascinada per aquestes dues figures, teixeix una novel·la epistolar després de documentar-se intensament. El llibre abraça dues parts. En la primera, Foradada reconstrueix la veu d’Araceli, la germana petita, “la terrenal”, que adreça minucioses cartes a la seva germana per confessar-li el que mai ha gosat dir-li: els comentaris a l’obra filosòfica s’entrellacen amb textos íntims, plens d’amors i desamors. En la segona part, Maria, la germana gran i “intel·lectual” es proposa respondre-li a l’Araceli. El periple de cartes fa aflorar la història d’aquestes dues grans dones.
L’instant de melangia romandrà / per Mark Strand
‘Rufaga d’un‘ (Godall, 2016) és un poemari de versos lliures amarats dels melancòlics escenaris habituals en Mark Strand, un autor canadenc i nord-americà que el 1999 va rebre el Premi Pulitzer de poesia per l’original anglès d’aquest llibre. El traductor del llibre, Joan Todó, explica en el pròleg la complexitat d'”esdevenir Strand” per poder-ne fer una traducció fidel i ironitza sobre com portar-ho a terme: “Proveu d’escriure una imitació de Strand. De primer us semblarà fàcil. Poseu-hi un xic de sentiment, bàsicament melancolia; construïu un ritme lleugerament cadenciós (…). Però, si veieu el mestre treballant, us adonareu que la vostra imitació ha fet curt”. Distribuïts en quatre parts, els versos de Strand són plens de negacions, d’el·lipsis, de records evocadors. La versió catalana del poema “A Dos De Chiricos”, present en aquesta acurada edició bilingüe, conclou així: “L’instant de melangia romandrà, I sempre la torre, el vaixell, el tren llunyà”.
Els santuaris del pas del temps / per Imma López Pavia
L’autora de ‘Santuaris’ (Denes, 2015), Imma López Pavia, ens proposa un viatge pels temples i els santuaris de l’antiguitat grecollatina. Al voltant d’aquestes edificacions, projecta reflexions sobre el pas del temps i el present. La poeta i professora valenciana, que va rebre el XXXII Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi per aquest poemari, distribueix els poemes en dues capses “Santuari” i “Cambra de santuari”. Amb una veu poètica de gran força, López Pavia recorre a un món clàssic amarat de natura i sensualitat. Durant aquest trajecte, no s’oblida de pagar un particular tribut al cos com a temple, en diversos poemes que representen dones com ara la pintora Frida Kahlo o la filòsofa Simone Weil. És el primer poemari individual de López Pavia, un recorregut de versos lliures executats amb gran ritme i amb una llengua clara i accessible.
