Crític Cerca
Opinió

Dialèctica en el llindar: cabronàs, parlem?

28/05/2015 | 06:00

¿Et puc demanar, lector de Crític, que per un moment deixis de pensar que sóc un cabronàs de dretes intentant vendre’t una moto, la mateixa moto de sempre, i llegeixis les paraules que ara escriuré com l’intent confús i desarmat de dir-te que la llibertat que tu vols i la igualtat que jo vull no són un joc de suma zero? Aquesta aproximació té dos avantatges: (a) no pretenc convèncer-te de res en particular i (b) fins i tot un cabronàs, en el moment més intensament equivocat de la vida, veu coses que són al teu punt cec. Que sí, Karl, les condicions materials tal: ho discutirem tota la vida.

Però parlem de les municipals.

Fins i tot si hi incloem Barcelona -o vaja, sobretot si hi incloem els 176.337 vots que Barcelona en Comú ha tret a casa meva-, la teoria amb la que em miro el trencadís dels mapes electorals que s’han posat tan de moda és poc viàgrica. Aquí la meva tesi número u: tot continua igual.

Sí, esclar, l’Ada. Sí, esclar, l’augment del vot sobiranista des de les municipals del 2011. Oh, sí, la CUP arreu. Ok, Trias al carrer. El País Valencià, les Balears: ‘je t’aime’. L’esquerda abismal del bipartidisme espanyol, ‘indeed’. No pretenc dessecar-te els llavis menors ni estovar-te la trempera. Les victòries compten i també les prioritats d’inversió pública. Però de fons, al cor del laberint, tot continua igual. Les coses sembla que canvien perquè la vida, com la història, no és mai circular, sempre avança en espiral. Canviem les altituds, però no les latituds.

El Principat de Catalunya es defineix políticament per una dialèctica, una tensió cega i bestial, un estat de naturalesa irresolt, que habita perennement el llindar que separa la política de l’adrenalina. A diferència d’altres racons de món, la nostra tensió troba el seu punt de fuga en el buit polític. Em resisteixo, ara i sempre, a fer ús de l’esquema cartesià dels politòlegs segons el qual tenim dos eixos, l’eix esquerra-dreta i l’eix nacional, que expliquen les superposicions i els desencontres dels nostres partits. No perquè no sigui veritat, sinó perquè només ho és, de veritat, en el sentit il·lusori de la geometria analítica: jo no sóc un punt en una gràfica i tu tampoc. Les clivelles ideològiques no expliquen ni l’esperança, ni l’ambició, ni l’enamorament. Ni l’odi.

Però si hem d’anar al gra, i això vol dir simplificar, posem que tenim tres espais: l’espai d’això que s’ha volgut anomenar catalanisme, que és sobretot un espai de la consciència, el mirall on s’afaita i es renta les dents i es maquilla el sentit del gust de la nostra història; l’espai espanyolista, que és abans que altra cosa un espai de lleialtat i, com totes les lleialtats, també les meves, encavalca sentiment i raó a parts indistingibles, que té el gust de totes les classes socials i també de tots els plecs històrics -imperialisme, proteccionisme, ciutadanisme, proletarianisme, immigració, XVII, XVIII, XIX, XX: tria-; i l’espai social, que és, per davant de tot, un magma impur de materialismes, teleologies seculars, esperits de revolta i organització sindicada: el mirall concau de la voluntat popular, polit una vegada i una altra amb el drap brut de la necessitat.

Ja sé que se m’entén poc, però és expressament. Tot és un núvol obscur i sóc fora de la meva zona de confort, desarmat.

Aquests tres espais són porosos i Catalunya obté la seva personalitat política de la tensió entre aquests tres espais, que són espais de prioritat, però no unívocs. S’argumenta el catalanisme des del socialisme o des del conservadurisme indistintament, s’argumenta l’espanyolisme des de els mateixos ídems, i s’argumenta la revolta popular des del mirall convex de la comunitat històrica tant com des del desarrelament racionalista dels estats moderns i les superestructures internacionalistes.

Per sobre, la cúpula institucional: l’Estat, la Generalitat, les diputacions, els consells comarcals i els ajuntaments. Per sota, les associacions voluntàries: de l’agrupament escolta al sindicat, passant pel grup de recerca i el diari digital. Després hi ha l’amor i l’amistat i el paisatge i la cantonada i etcètera.

Per mi, la clau de tot plegat és que els tres espais tresoregen un llegat d’exclusió. I cada cop que la cúpula institucional espanyola i els seus agents de representació entren en crisi, els llegats d’exclusió s’actualitzen. La pujada i baixada de la marea es pot veure periòdicament en cada segle des de en fa com a mínim tres, i no en poso més perquè les categories premodernes se’ns escapen de l’imaginari. Però si ets una marxista dialèctica, que tot podria ser, segur que ets capaç de fer la traducció tota sola. Espiral. I ara som en lluna plena i les aigües s’agiten i es barregen i suren les brosses com projectils esmolats.

Però en aquest context ningú no és prou fort ni prou feble per fer res més que un conjunt de gestos contingents, momentanis, espuris, pírrics, autocomplaents. Cada cop que puja la marea, s’esdevé una esmena als presupòsits de l’estabilitat estatal i es desvetllen uns discursos més clars i més nets de culpa, un excitament adrenalític, un desig de victòria que no acaba de fer-se voluntat de triomf perquè no és clar que estiguem disposats a pagar el preu. I tot preu, per definició, és una renúncia.

Tesi u

_MG_0320
Activistes del moviment 15M a Barcelona / JORDI BORRÀS

I en la marea confosa i la claredat de la lluna plena, totes les forces s’anul·len les unes a les altres i tot acaba quedant-se igual. Tesi u. Quan la revolta d’esquerres acumula prou forces per treure el cap, les forces de l’ordre pretenen explotar la revolta per mantenir els espais de poder i fan ús de les forces vives del poder material. Quan la revolta nacional s’alça sobre el melindro de la dignitat, les forces vives de la confluència socialista arrufen el nas i fan ús de la feblesa nacional per fer avançar la seva agenda com un xantatge emocional. Quan tot es remou, l’espanyolisme prova d’accelerar el caos, perquè en el caos el més fort no té necessitat de ser el més bèstia i el poble, el poble espanyol català, reclama el seu protagonisme amb raó.

Mira el mapa de les municipals. Mira’l en el context dels darrers anys. El sobiranisme ha arribat al 44%: és el seu sostre i la seva consolidació. Mirall on rentar-se les dents. Hi ha un clar decantament cap a l’esquerra: Barcelona, ERC, la CUP. CiU continua guanyant les eleccions globalment. L’aglomeració urbana de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona s’atrinxera en la lleialtat a l’única ciutadania disponible, que és l’espanyola, i reforça la seva lleialtat sentimental i racional, tant com la seva història, que és la del PSC. Tot continua igual: una mica diferent, espiral, sempre al mateix lloc. Per sobre la paciència del paisatge, els tres espais es fragmenten en grups més petits, confluències contingents, morts a l’armari i deutes pendents. La victòria institucional -ser alcalde o tenir més presència a les diputacions- és més barata. Colau: 176.337 vots, 11 regidors de 41; Maragall en va treure 400.280 l’any 1987, 21 regidors, i CiU, 325.463, 17 regidors. Els 17 mil vots que aquesta vegada han separat Trias de Colau són la mesura de la immobilitat. Les diferències entre barris són la manifestació de les febleses atàviques. Tot podria haver anat del revés i totes les diferències serien contingents, de mode, temporals, malgrat les divergents pulsions de justícia i els evidents canvis que veurem.

Tot continua igual perquè som una comunitat amb les mateixes pulsions de justícia que qualsevol altra, però vivim de les febleses estructurals dels nostres adversaris, els seus llegats d’exclusió. La feblesa de l’espanyolisme és la seva tensió amb el paisatge històric i econòmic. La feblesa del catalanisme és la seva tensió amb el poder del Leviatà. La feblesa del socialisme cultural és la tensió amb la subordinació a l’statu quo estatal per fer la revolució o la reforma –que hi ha de tot, a la vinya del Capital.

Ara mateix, l’ortodòxia del pensament bàmbic (de Bambi) recepta que jo digui que el que ens cal és ampliar les majories, convèncer els indecisos, conjugar un país possible que no exclogui ningú. Fem un país més just! Guai. En la versió muncipalista, l’estupefaent es resumeix en el mantra: arrossegar el colauisme cap a l’independentisme. M’hi nego, sobretot perquè em sembla una posició paternalista, sustentada en les mateixes febleses que ens han dut fins aquí.

Els colauistes que no són independentistes -hi ha de tot- tenen les seves raons: els sembla que és un retrocés civilitzatori. I ni tan sols, posem, la mort de la llengua catalana els sembla un preu massa alt a pagar –que jo crec que és el preu més obvi, però no l’únic: la llengua és textura i condició material, també. O mercat, si vols. Dit d’altra manera, el retrocés civilitzatori que seria fer la independència, per causa de l’hegemonia del discurs nacionalista, els sembla un preu massa alt per salvar una llengua, encara que sigui la seva. O potser millor: justament perquè també és la seva, la llengua, el sacrifici universalista és sincer. Aquest discurs té tots els defectes de les ficcions racionalistes, però és igual això, tothom té les seves ficcions, jo el primer. La qüestió és que tenen una raó sòlida per no ser independentistes i que, a la pràctica, això vol dir que sumen amb el projecte espanyol, per molt crítics que en siguin. És la feblesa de la que viuen i ben fet que fan, en el context. Que siguin partidaris del dret a decidir està molt bé, i demostra que tot és porós, però importa si creuen que se’n poden sortir millor amb la independència, costos inclosos, i la resposta és que creuen que no. Que ja sé que n’hi ha que sí, potser l’Ada inclosa, però aleshores és qüestió d’urgències i prioritats, i acabem al mateix lloc.

Tesi dos

Arribats a aquest punt, si és que hi has arribat, i has superat la quantitat de coses que et deuen semblar ximpleries d’aquest article, confús i desarmat, aquí tens la tesi número dos: això va per llarg. Però cada moment d’aquest llarg camí és determinant.

En la dialèctica entre les nostres febleses, materials i espirituals, ara toca la conjugació de l’esquerra davant les oportunitats d’assaltar els governs. Aquest fet, a mi, em sembla contingent, que vol dir circumstancial. No perquè pensi que la dreta, o el centre-dreta, o la confluència convergent, tornarà, que ho farà tard o d’hora amb aquest o un altre nom. Sinó perquè allò fonamental és que pel camí aprenguem alguna cosa. En concret aquesta: que fins i tot un cabronàs en el moment més intensament equivocat de la vida, veu coses que són al teu punt cec.

Ara confesso que t’he mentit: sí que et vull convèncer d’una cosa. Per fer el que sigui que acabem fent cal que l’esquerra vetlli per la dreta, i la dreta vetlli per l’esquerra, cal que el catalanisme vetlli per l’espanyolisme i, en fi, no renuncio al viceversa, per descomptat en l’espanyolisme popular. Sí, empassa el gust amarg de l’adrenalina que et basca a la boca. No vull dir pactar-hi, no vull dir renunciar a les teves prioritats socials, no vull entaforar-te un melindro pel timpà.

Vull dir això: en un país amb institucions sobiranes tots els discursos tenen un espai més o menys garantit. Això és de gran utilitat perquè les paraules i les idees, fins i tot les dels cabronassos, són un bé preuadíssim, que et permet transmetre el sentit de justícia de la teva perspectiva i també trobar alternatives, polisèmies, quan et trobes en un cul de sac, vital o polític, t’ho admetis o no.

L’espiral de les nostres febleses fa que en un moment de l’espiral, quan la marea de la nostra ambició trenca contra les roques de la nostra frustració, com que no tenim institucions que ens garanteixin un mínim espai de conflicte, les paraules i els objectes que volen assenyalar els discursos dels nostres adversaris són automàticament relegats a la marginació de l’espai inarticulat políticament: l’espai de l’adrenalina. I entrem i sortim de la política per aquest llindar que hem tingut a bé d’anomenar Catalunya.

Això va per llarg, i pot durar per sempre, en aquest espiral descendent cap al no-res si continuem vivint en el llindar. Si, en canvi, mantenim totes les paraules vives, tots els discursos, totes les narratives, existeix la possibilitat que aprenguem alguna cosa. Aquest és un esforç titànic perquè és antinatural: la teoria de les posicions diu que quan guanyes has de provar de derrotar el discurs del cabronàs. Però això fa sentit quan entremig hi ha una xarxa –un Estat, si em preguntes a mi– que mantingui vius no només els llegats d’exclusió, que són material de memòria, sinó el llegat dels encerts, que són pàgines d’història. I això, en el nostre llindar, només ho pots fer tu pel teu adversari.

Ara em diràs que com que el meu únic instrument és un martell tota solució m’acaba semblant un clau: els discursos. Però és només metàfora: passa igual amb les polítiques. Les nostres polítiques s’esllavissen cap al no-res perquè els nostres consensos mai no els solidifica cap institució robusta, només contingències històriques: ara el pujolisme, ara el maragallisme, ara el sobiranisme, ara la revolta social. I en conseqüència, a diferència d’altres països, la batalla política es dóna a la societat civil i la batalla de l’adrenalina a les institucions. És, francament, un desastre. És la dielèctica del llindar.

A l’hora de la veritat, l’únic país possible és el que faci de les tres febleses tres fortaleses. I així com la teva feblesa és el mirall de la dels altres, la teva possible fortalesa també ho ha de ser. Ara ve l’onada de l’esquerra, com sempre ha passat en aquest desvetllament cíclic. Però si hem de fer que això no continuï sempre igual, m’hauré d’empassar el gust amarg de l’adrenalina, fotre’m el melindro pel cul (amb gran plaer, sir!), i vetllar perquè el discurs dels meus adversaris sigui ben visible. Altrament, jo crec que tots plegats fem el ridícul pensant que defensem una idea de civilització -a dreta o a esquerra- quan en realitat som moribunds flotant en la marea de la història.

La manera de fer-ho, lector de Crític, no sé quina és, però endevino que no es tracta de deixar ser crític, o reunciar al meu cabronassisme. Com que encara vivim al llindar, per mi, la manera és comprometre’s amb el discurs de l’altre des dels seus significats. Això és: entendre que cal entendre l’altre des de la seva fortalesa, des de la millor versió de les seves raons. És l’única manera de palpar els límits de la teva feblesa.

Això va per llarg, però si aprenem alguna cosa pel camí, potser nosaltres ens en sortirem. Hi haurà un moment que haurem de teixir plegats la xarxa, tibar-la des dels extrems, i pujar-hi a combatre. Digues-ne contracte social. Jo en dic independència, però estic disposat a perdre, si aquests són els termes.

Des del llindar, confús i desarmat: el teu cabronàs.

Jordi Graupera és professor de Liberal Studies a la Universitat de Nova York i col·laborador de La Vanguardia i Rac1.

 

 

 

 

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Manual de desobediència civil'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació