01/06/2017 | 20:00
El ‘crowdfunding’ és, en general, una bona pràctica de l’economia col·laborativa. Tanmateix, la major part de les activitats d’aquest tipus d’economia la realitzen empreses com Uber, Airbnb, Amazon, eBay, Cabify, etc. Unes empreses sovint valorades i capitalitzades en milions de dòlars (o euros) i amb un objectiu principal: aconseguir el màxim benefici i com més ràpidament millor. A més, els llocs de treball que creen són, normalment, mal pagats, amb horaris inacabables, precaris i amb unes condicions de treball poc recomanables. Les pràctiques “col·laboratives” que fan aquestes empreses no es poden considerar, en cap cas, com una alternativa a l’economia capitalista de mercat, sinó més aviat al contrari: són una de les formes més crues i genuïnes en les quals es manifesta avui dia el capitalisme de l’era neoliberal.
Les ‘noves’ pràctiques col·laboratives: un fenomen de moda?
Des de fa alguns anys, una abundància de plataformes d’intercanvis —de béns, de serveis, de consells, de sabers— i l’elaboració d’iniciatives variades han florit, principalment a Internet, renovant les interaccions entre actors, de manera més “horitzontal” i cedint-li més protagonisme a l’individu. Avui dia, cobreixen tots els camps de la vida quotidiana: casa, treball, electrònica, activitats per als nens, la moda, el finançament, l’oci, el transport, etc. En particular, els comportaments col·laboratius en els camps de la informació, del saber i de la cultura a Internet ara formen part de la vida quotidiana.
La venda i l’ús compartit (d’habitatge, del cotxe, etc.) de béns i serveis entre particulars estan en auge. I aquest apogeu afecta el conjunt de les capes socials però amb pràctiques variables: la compra o la venda o l’ús compartit de béns d’ocasió; el repartiment; el préstec; la barata; etc. Malgrat les dificultats existents (reglamentació, seguretat, fiscalitat, etc.), la progressió de les pràctiques col·laboratives té totes les possibilitats de prosseguir en els anys pròxims perquè les raons del seu èxit actual perduraran: la difusió de les tecnologies de la informació; les limitacions pressupostàries de les llars vinculades a la crisi econòmica i a les polítiques econòmiques neoliberals basades en l’austeritat; el sentiment de respondre als problemes mediambientals creixents; la desconfiança en les institucions i altres referents tradicionals de les nostres societats i la necessitat de buscar pràctiques que poden impulsar la renovació dels fonaments de la confiança.
Els intercanvis entre persones i la creença en el col·lectiu
Les noves pàgines web que es consideren a si mateixes com a “economia col·laborativa” són molt diverses i els contorns teòrics del concepte són encara vagues. Hi ha un laberint de pràctiques diferents del qual es pot intentar fer una tipologia, distingint les activitats segons la naturalesa dels intercanvis entre membres i el grau de col·laboració que requereixen.
Una part dels projectes d’economia col·laborativa tenen unes perspectives de guanys en poder adquisitiu
Es pot comprovar que el denominador comú del conjunt de les pràctiques observades és l’intercanvi entre persones, que sembla el centre de la societat col·laborativa. És a dir, que es promou una organització horitzontal dels intercanvis entre els usuaris, que poden actuar tant com a productor o oferent o bé com a consumidor o usuari. Els experts consideren que l’economia col·laborativa requereix, a més de l’horitzontalitat dels intercanvis i, en conseqüència, la confiança cap als altres, “la creença en el col·lectiu”, és a dir, la creença en el fet que el bé o el servei produït només podrà ser millorat pel fet de compartir-lo.
Mites i realitats
Els discursos al voltant de la societat col·laborativa s’inscriuen en una lògica utopista: les organitzacions i els projectes que es consideren a si mateixos com a part de l’economia col·laborativa tenen totes les virtuts. Des d’aquest punt de vista, les iniciatives col·laboratives evitarien els errors del capitalisme de mercat, tornant el poder als individus, evitant el malbaratament dels recursos, convertint-se en l’indicador d’una nova forma d’altruisme entre individus, etc. Però, en realitat, al costat d’un petit nombre d’actors que efectivament presenten totes les característiques col·laboratives, la major part dels projectes de l’anomenada ‘economia col·laborativa’ intenten treure profit dels beneficis d’imatge que envolten aquesta nova economia, de vegades una mica abusivament.
Primer mite. Es diu que la col·laboració promou valors altruistes i solidaris (per exemple, crear un programari lliure, sostenir un projecte de ‘crowdfunding’) i, en conseqüència, s’assimila l’economia col·laborativa a una economia més social i/o més solidària que una economia capitalista. No obstant això, la majoria de les activitats, i sovint les més populars, estan guiades per unes perspectives de guanys en poder adquisitiu. En definitiva, la societat col·laborativa no ha de basar-se necessàriament en una motivació altruista o solidària i és plenament compatible amb el capitalisme i la seva defensa de l’interès individual.
Segon mite. Es diu que la col·laboració reforça els llaços socials. L’ideal col·laboratiu suposaria una voluntat col·lectiva de renovació i d’enfortiment dels llaços socials orientats cap a l’exterior de la llar. Però no totes les plataformes d’ús compartit tenen aquest ideal, i la majoria de les vegades es tradueixen en una multiplicació de llaços febles, iguals als que existeixen en tota transacció comercial “clàssica” entre un comprador i un venedor. És justament el contrari dels individus que s’adhereixen, per exemple, a una associació on, molt probablement, tindran totes les possibilitats de teixir llaços estrets amb altres membres de la comunitat.
Els ofertors de productes d’economia col·laborativa treballen sovint set dies la setmana per microrendes
Tercer mite. Es diu que la col·laboració té virtuts ecològiques perquè promou els usos i redueix els malbarataments. Els promotors de la societat col·laborativa pensen que aquesta reduiria la contaminació gràcies a una millor utilització dels recursos excedents i a la mutualització dels béns i dels serveis. Al cap i a la fi, una part important de les pràctiques d’economia col·laborativa s’inscriuen en un moviment de reducció del balafiament de les capacitats excedents a través de la reutilització dels productes o de la seva mutualització. Però aquests beneficis poden tenir un efecte rebot, perquè els guanys en poder de compra generats per l’ús compartit o la venda dels béns o serveis es poden convertir en compra de nous béns de consum.
Quart mite. Es diu que la col·laboració incita a ser part activa, a crear un projecte o un contingut amb uns altres. No obstant això, quan es mira el ventall de les pràctiques col·laboratives actuals, aquest ideal de “construcció d’un projecte comú” concerneix només una petita part de les propostes. I la immensa majoria de les activitats col·laboratives només ofereixen a l’usuari un espai reduït i personal en el qual pot sol·licitar o oferir el bé o el servei, però no té cap poder o competència sobre la gestió, el contingut o les regles de funcionament de la pràctica col·laborativa.
Cinquè mite. Es diu que ha arribat l’època dels “emprenedors”. Sembla que tothom pot crear una empresa que és capaç d’oferir un (o diversos) béns i sobretot serveis. Els clients poden demanar qualsevol bé o servei, el qual els serà ofert per un conjunt d'”emprenedors” en augment constant, i que ofereixen el seu temps i les seves competències. Ens diuen que això oferiria a les noves generacions la possibilitat de trencar amb les tradicions de treballar el dia complet i d’alliberar-se de traves vinculades a un ocupador únic. Però, en realitat, aquests microemprenedors descobreixen alhora la llibertat i la inseguretat: treballen sovint set dies la setmana sense horari, reben normalment microrendes i tracten d’aconseguir un salari suficient fent una sèrie de petits treballs diferents.
L’economia col·laborativa no és el mateix que l’economia social i solidària
L’economia social i solidària agrupa les empreses cooperatives, les associacions, les fundacions i les activitats mutualistes. Se sol caracteritzar segons un cert nombre de criteris que semblen tenir un fort consens: la llibertat d’adhesió; la no-rendibilitat individual (és possible aconseguir excedents, però és prohibit apropiar-se’ls individualment; són reinvertits); la gestió democràtica i participativa de les activitats; la solidaritat, el servei als membres de l’empresa o l’organització i la utilitat col·lectiva o social del projecte; el caràcter mixt del finançament entre recursos privats i públics. Així doncs, realitzen unes activitats heterogènies però que reuneixen persones en comunitat, amb uns principis comuns i sobretot amb una capacitat jurídica d’influència i de poder sobre l’estructura de l’empresa o l’activitat. Normalment, en les activitats de l’economia social i solidària són els assalariats, els agricultors, els usuaris, etc., els que s’uneixen per crear una cooperativa, una associació, etc.
L’economia col·laborativa és formada, amb certes excepcions, per empreses capitalistes com Uber o Amazon
En canvi, en l’economia col·laborativa, amb certes excepcions vinculades sobretot a l’ús compartit d’informacions, són empreses capitalistes —Uber, Airbnb, Amazon, eBay, etc.—, que estan valorades en diversos milers de milions de dòlars i amb un objectiu principal: guanyar el màxim benefici i com més ràpidament millor. En general, són una comunitat virtual d’usuaris sense llaços veritables entre ells i sobretot sense llaços de poder o jurídics sobre l’empresa. Són empreses creades per persones que han entès el que aporten els instruments digitals. Són ells els que creen plataformes i després busquen els clients que no s’han agrupat per si mateixos. Aquestes empreses presten un servei, però inverteixen molt poc. És una economia horitzontal que permet, gràcies a Internet (en general, sense Internet no pot existir l’economia col·laborativa), posar en relació directa els demandants i els oferents de béns i de serveis. L’economia col·laborativa tendeix a augmentar les desigualtats patrimonials perquè els que tenen ja un patrimoni podran fer que sigui més rendible.
Algunes reflexions finals
L’economia col·laborativa ha transformat la propietat personal (una casa, un cotxe, etc.) d’un gran nombre d’individus corrents en propietat privada. És a dir, en una font de benefici per als capitalistes que han invertit en les empreses col·laboratives i que s’apropien una part de la renda, de l’excedent generat per la producció real. És la conversió massiva de la petita propietat personal en capital.
Aquestes empreses col·laboratives no reinverteixen els seus beneficis, la qual cosa vol dir que no fan res per desenvolupar les forces productives de la societat. D’altra banda, més que assignar eficaçment els recursos, aquestes empreses contribueixen a reforçar la seva escassetat. La cerca del màxim benefici és el seu objectiu principal. Al mateix temps, considerant els seus treballadors com a “independents” més aviat que com a “empleats”, eviten tota obligació de formació, de proveïment d’equipaments, i s’aprofiten al màxim de l’atur massiu i fan créixer el treball mal pagat i la precarietat.
Els microemprenedors, aquests treballadors aparentment “lliures”, són la força motriu que permet al capitalisme avançar, gràcies a la seva capacitat d’innovació i de creativitat: sembla que tothom pot llançar la seva activitat, ser el seu propi patró i arribar a ser un “self-made-man”. Però, lluny d’estar emancipats, són empesos a recórrer al treball com a independents. No formen un exèrcit d’aspirants a emprenedors, sinó que, molt al contrari, formen part dels treballadors més precaris, que han de vendre la seva força de treball, en quantitats cada vegada més petites, sense cap seguretat o assegurança, sense la garantia d’un contracte o d’una renda que sigui suficient per permetre’ls viure. És a dir, que és una tornada cap enrere, cap al salari per hora i al salari a preu fet, ja descrits per Marx.
Un treball independent precari, sense contractes i amb rendes fragmentades: heus aquí el regne de la precarietat
Una taxa de desocupació elevada, la competència per aconseguir una ocupació i la pressió a la baixa dels salaris contribueixen a accelerar la carrera dels treballadors (dels microemprenedors) cap a condicions encara més precàries de treball. És el regne de la precarietat. En el curs d’aquest procés, una franja sencera de joves parats altament qualificats ha vist la llum: joves que no poden trobar una ocupació estable i es posen a buscar un treball precari i poc segur: un treball independent precari, sense contractes, amb rendes fragmentades: heus aquí el veritable futur del treball per a la majoria de la gent. Tot el que la independència i el treball “freelance” fan és reemplaçar la dominació aclaparadora d’una empresa sobre un treballador per una vida d’inseguretat, de competició i de precarietat. És la proliferació dels treballs aparentment inútils, poc atractius i que no tenen cap utilitat social: l’esclat dels processos de producció en les tasques més repetitives i més trivials possibles.
En resum, l’economia col·laborativa i l’economia dels microemprenedors, lluny de marcar el començament d’una nova era de col·laboració, d’una igualtat i d’una propietat comuna, són només el tumor d’un capitalisme parasitari dominat pels monopolis i per les multinacionals gegantes que tenen les regnes de l’economia i de la societat. L’atur de massa, l’austeritat i l’empobriment, les desigualtats creixents amb una concentració creixent de la riquesa, que demostren la crisi del sistema capitalista, han estat les condicions necessàries per a l’auge d’aquests “nous” models que representen l’economia col·laborativa i els microemprenedors. A anys llum, doncs, del que pot i vol representar l’economia cooperativa, social i solidària.
