Crític Cerca
Opinió

Dubtes i preocupacions sobre els processos participatius impulsats per Barcelona en Comú

Són processos estructurats de dalt a baix, on els activistes malbaraten les seves energies amb molt poca efectivitat

22/05/2017 | 17:51

Pàgina inicial de la web www.decidim.barcelona / AJUNTAMENT DE BARCELONA

“Manar obeint”: aquesta afirmació ‘zapatista’ va tenir un paper important en el procés de construcció de Barcelona en Comú i en la campanya posterior. També va ser el lema de la trobada sobre el codi ètic a la tardor del 2014, quan encara era possible una candidatura conjunta amb la CUP de Barcelona. Aquest lema reconeix que el sentit de la participació institucional és posar-se al servei del treball al carrer. Una afirmació que, en molts casos, ve fonamentada en el convenciment que els canvis estructurals que necessitem només poden venir de fora d’unes institucions dissenyades per mantenir les coses tal com són. Des d’aquest punt de vista, la capacitat del treball institucional en donar suport a l’enfortiment i apoderament dels sectors populars és un indicador bàsic del caràcter transformador de la feina institucional. Els temes de participació constitueixen un dels seus vectors importants. Cal, doncs, preguntar-se, com ha estat la pràctica dels processos participatius impulsats per l’equip de govern de Barcelona?

Per desgràcia, la meva experiència respecte a això és que els processos impulsats des del govern municipal de Barcelona vénen determinats per les agendes, les temàtiques, les prioritats i els calendaris del govern i no pas del teixit associatiu. Coherents amb aquest disseny, les preguntes, demandes i propostes que sorgeixen dels “participants” no marquen el procés més que en la mesura que s’integren en les prioritats de l’administració. Ens trobem, doncs, amb uns processos estructurats de dalt a baix, on els activistes malbaraten les seves energies amb molt poca efectivitat, des del punt de vista de les seves prioritats i objectius. És a dir, en lloc d’enfortir i apoderar el teixit associatiu, aquest resulta molt afeblit (i esgotat), fruit d’una feina absorbent en la qual no veu reflectits els seus objectius.

La prova pilot dels pressupostos participatius de l’Eixample

Es pot argumentar que les afirmacions del paràgraf anterior són fruit d’una experiència particular. Ben cert. El meu racó de militant, on convergeix fonamentalment el treball de barri i el treball en temàtiques lligades a la sobirania alimentària, el consum responsable i l’economia social i solidària, és evidentment parcial. Així doncs, la meva experiència, per si sola, no és generalitzable. Un debat amb la visió de molts més activistes permetria una diagnosi més completa i general. Per enriquir i encetar aquest debat, més enllà de la hipòtesi que he afirmat anteriorment, vull aportar l’anàlisi d’una experiència en què he participat i que pot ser significativa del que està passant: la prova pilot dels pressupostos participatius de l’Eixample.

El primer que crida l’atenció és que aquesta prova només tingui assignats 500.000 euros. Això, per a una ciutat com Barcelona i per a un districte com l’Eixample, és una mica escàs, per dir-ho suau. Badalona, que té un 20% menys d’habitants que el districte de l’Eixample, té un pressupost participatiu de 14 milions (28 vegades més gran que el de l’Eixample). Es podria pensar que, per fer una prova pilot, el més prudent és començar per poc. Tanmateix, un excés de prudència pot desvirtuar totalment una prova pilot i enfortir els aspectes negatius d’allò que es vol provar. Per evitar conflictes, per exemple, pot fer-se una prova per pacificar el trànsit en una zona de la ciutat on hi ha pocs veïns. Però si hi ha poca vida veïnal i només uns quants d’ells estan motivats per omplir l’espai arrabassat al cotxe, l’efecte pot ser tot el contrari del que es pretenia. Ha estat realment prudent començar els experiments de les “superilles” en una zona com la que s’ha triat al Poblenou?

En el cas que ens ocupa, una de les primeres conseqüències d’aquest enfocament timorat és que una part tan petita de diners difícilment es pot aplicar al capítol 1 dels pressupostos, centrat en les inversions. Així, la prova de l’Eixample s’ha fet sobre el capítol 2 dels pressupostos (despeses corrents) i en especial en el seu segon apartat, centrat en “compra de béns i serveis: materials, béns fungibles, serveis subcontractats”. Això és una novetat en pressupostos participatius, que introdueix molta més complexitat. Una inversió és fruit d’un acord per dotar-se d’un determinat bé immoble amb unes característiques determinades. En aquest tipus de procés, el determinant és la seva eficiència envers el resultat final. Ans al contrari, si parlem de petites despeses a un any vista, una part important seran processos d’educació, de sensibilització i, de vegades, directament d’enfortiment del teixit associatiu. En aquest tipus d’activitats i de propostes, el procés i el paper dels actors acostuma a ser determinant. Res d’això ha estat tingut en compte.

Un fragment del vídeo que explica la prova pilot dels pressupostos participatius de l’Eixample / WEB DECIDIM BARCELONA

El procés ha començat amb una pluja d’idees per Internet. Una vegada recollides aquestes idees i puntuades per Internet, la fase següent requeria assignar-los un pressupost per tal de, novament per Internet, repartir els 500.000 euros a les diferents propostes econòmiques. Semblava lògic que, per pressupostar les idees seleccionades, es transformessin en propostes elaborades amb una concreció que inclogués què es faria, com es faria i amb quins actors es comptaria. El moment de transformar les idees en propostes és molt important si es vol que el veïnat se les faci seves i decideixi sobre elements significatius. Cap espai ni possibilitat se’ls va oferir per part del procés. Com a mínim, aquests espais semblaven lògics en el cas de propostes d’educació/sensibilització vinculades a espais o institucions: escoles, grups cooperatius, entitats associatives que estan gestionant els espais objecte de la proposta, etcètera. De fet, de les 17 propostes finalment aprovades, 6, és a dir més d’un 35%, implicaven directament col·lectius del barri. Cap paper als suposats protagonistes de l’acció. Alguns col·lectius que se sentien interpel·lats (per exemple, les escoles que haurien de ser les protagonistes de propostes com ara “escoles millorant el verd urbà”) van demanar reunir-se per determinar com es concretava la idea preseleccionada. La resposta de l’Ajuntament va ser que això ho farien els tècnics.

Així ens trobem que apareixen uns diners assignats a cada proposta, sense cap procés participatiu i ni tan sols saber a quin pla corresponen i quins actors estan involucrats ni si aquest pla existeix. Sobre aquests diners opacs es demana votar, una altra vegada per Internet. Potser això explica que, de les quatre propostes més votades en la primera fase, tres van caure en adjuntar-hi pressupost per part dels tècnics. Un dels casos paradigmàtics és la proposta de fer un mapa de solars buits i oportunitats comunitàries al districte de l’Eixample, a la qual se li va assignar un pressupost de 250.000 euros. És difícil d’entendre com un mapa pot costar 250.000 euros. Potser per això va perdre els vots que tenia en la fase anterior fins a ser descartat. Qui ha estat decisiu per descartar d’aquesta proposta?

Feta la votació i decidits els 17 projectes i el pressupost que té assignat cadascun, semblava que era el moment de tornar a decidir de forma participativa com es duien a terme i qui els executava, si més no d’aquest 35% que afecta processos d’educació i de sensibilització, on sovint en la proposta ja se’n determinaven els actors. Doncs, tampoc. Es farà un concurs públic i s’assignaran segons els resultats d’aquests concursos. El mecanisme del “concurs públic”, fins i tot en el cas d’inversions, no deixa de tenir problemes i el principi de lliure concurrència centra les decisions bàsicament en el preu, generant un conjunt de perversions. És il·lustratiu respecte a això l’article d’Andreu Barnils “Glòries de l’ajuntament”, publicat a ‘Vilaweb’. Argumentar que el concurs públic per si sol és garantia de transparència en el país del 4% no deixa de ser sarcàstic.

L’absurditat de la “lliure concurrència” en processos participatius

El procediment de “concurs públic”,  basat en “la lliure concurrència”, aplicat a processos de democràcia participativa pot portar a situacions absurdes, especialment en aquells casos en què és molt important què es fa i qui són els actors que s’hi han d’implicar. Aquesta absurditat l’hem trobat sovint. Aquest és el cas de l’Associació Jardins d’Emma, una associació muntada entre els veïns i veïnes i diferents col·lectius per gestionar els Jardins d’Emma (popularment “Germanetes”): a l’hora de firmar el conveni de gestió del parc amb l’Ajuntament, aquest decideix no aportar els fons acordats per executar el conveni i s’afirma que aquells fons s’han d’adjudicar mitjançant el mecanisme de subvencions, ja que és transparent i respecta el principi de lliure concurrència. La pregunta que ens fem és: vindrà una empresa del tercer sector o una entitat global a gestionar un parc en nom dels veïns i veïnes i amb un conveni signat per una entitat del barri? Serà aquest el subjecte de la democràcia participativa i de la gestió veïnal i comunitària?

També hem trobat aquestes absurditats en la “prova pilot”. Per exemple, amb la proposta “Activitat extraescolar de cura de jardins i horts comunitaris”, que va ser rebutjada. Així s’explica en la web de ‘Decidim Barcelona’: “Tot i que aquesta proposta va obtenir prou suports en la fase de priorització, no passa la fase de decisió perquè en la valoració tècnica s’ha considerat no viable pel motiu següent: aquesta proposta és prevista pel Districte i s’iniciarà durant l’exercici de l’any 2017, amb la implicació d’entitats o associacions del barri. El seu cost és previst dins el pressupost ordinari del Districte; per tant, amb independència d’aquest pressupost extraordinari per a la prova pilot de pressupostos participatius”. És a dir, una proposta que, en cas d’aprovar-se, depèn d’una subvenció que, encara que no estava convocada, ja és prevista pel Districte i s’iniciarà durant l’exercici del 2017. Ens alegrem d’aquesta previsió, però no concorda amb el procés de lliure concurrència. La transparència que es pretenia no hi és.

Façana de l’escola Els Llorers, al carrer d’Aragó de Barcelona / GOOGLE STREET VIEW

Un altre exemple és el projecte “Escoles millorant el verd urbà”, que va ser votat amb el text següent: “Projecte pedagògic de sensibilització i acció, implicant els alumnes de primària de les escoles Auró i Llorers per renaturalitzar un tram de l’avinguda de Roma mitjançant la cura i millora del verd urbà. Es treballarà en col·laboració amb les entitats del barri que ja desenvolupen projectes d’horticultura urbana comunitària”.  Ara es pretén que sigui un concurs públic, on la lliure concurrència podria fer que acabi en mans d’alguna entitat o empresa diferent de les escoles Auró i Llorers o d’algú que no estigui treballant al barri. Seria una situació absurda i que no respecta el que ha votat el veïnat. Pot passar que, a l’hora d’elaborar les bases de la concurrència, alguna persona assenyada tingui la creativitat necessària perquè siguin adjudicades als proposats pels veïns en votar. Però hem de dependre que hi hagi persones creatives perquè l’aplicació de la norma es faci respectant els veïns i en sentit contrari a l’objectiu de la mateixa norma? És això més transparència?

La mateixa situació absurda es pot trobar, com a mínim, en els set projectes d’educació i de sensibilització on estan perfectament determinats, en les propostes votades, quins són els actors que han de dur a terme les propostes. Projectes joves dels quals no saben res els col·lectius joves del barri. Projecte de xarxes entre projectes agroecològics, sense aquests projectes. De fora vindran i ens organitzaran… gràcies a la lliure concurrència. En resum, un procés participatiu realitzat per una combinació d’espais virtuals i decisions de tècnics i d’experts, on la democràcia participativa i la democràcia deliberativa hi són absents, on a les ciutadanes se’ls donen només capacitats plebiscitàries sobre decisions que ni han elaborat ni, de vegades, s’entenen, i on el teixit associatiu no té cap paper. I això no es fa amb un petit procés, sinó en una prova pilot dels pressupostos participatius, malbaratant una bandera de qualsevol esquerra que vulgui ser alternativa en el treball municipal.

Se’m pot contestar que són experiències puntuals i que no es poden generalitzar. És cert: per treure conclusions generals, caldrà l’anàlisi de més processos que altres activistes hauran de fer. Si unes anàlisis més completes porten a conclusions semblants a les d’aquest article, seríem davant de la repetició d’una situació de treball institucional d’uns companys de lluita que està afeblint els moviments socials. Això ja ho vàrem viure l’any 1978 amb els primers ajuntaments democràtics. El perill de no rectificar, si fos el cas, bé val un debat que desitjaria encetar amb aquest escrit.

*Xavier Montagut Guix és subscriptor de CRÍTIC

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida' (novembre 2020)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies