‘Neocons’ amb estelada independentista i bandera d’Israel

Confesso que pertanyo a una generació d’independentistes, d’orientació socialista i amb una clara simpatia pels moviments d’alliberament nacional d’arreu, per a la qual l’Estat d’Israel mai no va ser un referent a seguir: de la matança de Sabra i Xatila a la repressió de la Intifada, el seu caràcter colonial ens n’allunyava irremeiablement. I, per si no n’hi hagués prou, la col·laboració en matèria “de seguretat antiterrorista” amb la Sud-àfrica de l’apartheid, el règim del xa de l’Iran i les dictadures militars del con sud hi van fer la resta.

No se m’escapa, amb tot, que entre una bona colla de militants independentistes, només una mica més grans que nosaltres, que es van començar a polititzar encara sota el franquisme, diguem que entre la dècada dels seixanta i inicis dels setanta, el mite del primer Israel va ser quelcom d’important, gairebé constitutiu. L’esperit lluminós i pioner, la vida en comunitat autogestionària als quibuts, la tenacitat per recuperar una llengua quasi oblidada en la nit dels temps i la defensa d’una pàtria jove, igualitària i vencedora que redimia de les cendres les víctimes de l’Holocaust constituïen un còctel que, per equívocs i punts cecs que arrossegués, posseïa una eròtica vist des d’una Catalunya sotmesa i negada com a nació per un règim dictatorial.

El cert, però, és que amb el desenllaç de la Guerra dels Sis Dies i els nous aires que es van començar a respirar al si de l’esquerra post 68, l’ethos heroic israelià va empal·lidir sense remei. Fora d’algunes notables individualitats catalanes que van conservar tossudament aquella lleialtat primigènia, els defensors de la causa sionista van esdevenir gairebé una raresa exòtica en l’univers independentista: determinades, orgulloses i sovint havent de nedar contra corrent de les organitzacions a les quals pertanyien. Res de particularment greu, al capdavall.

El pujolisme va assumir la defensa d’Israel i va intentar equiparar l’èpica del sionisme amb la idea de “fer país”

Qui va assumir sense complexos la defensa de l’Estat d’Israel va ser el pujolisme, el qual, almenys en un pla simbòlic, va assajar d’equiparar l’èpica del sionisme amb allò altre de “fer país”, la fórmula sobre la qual va començar a erigir la seva hegemonia a la Catalunya autonòmica dels primers anys de la Transició. De fet, el mateix Jordi Pujol mai no va ocultar la fascinació que sentia per David Ben-Gurion, el primer ministre israelià entre el 1948 i el 1963, l’arquitecte indiscutible de l’Estat jueu. El recurs a aquesta figura mítica reforçava el seu lideratge “providencial”, tot incorporant un punt d’irreverent aventura homèrica a la prosaica construcció de les institucions d’autogovern —estrictament civil i respectuosa amb la legalitat constitucional espanyola— i, de retruc, l’alineava amb el bloc capitalista en el context de la Guerra Freda com una força moderada i “de fiar”.

El mirall sionista, a més, era un complement ideal per posar en pràctica allò en què més va excel·lir: escenificar un poder del qual mai no va estar en condicions de disposar efectivament. Així doncs, expressant-ho un xic pel boc gros, des dels “activistes” de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) fins als intel·lectuals agrupats a la Fundació Acta —i més endavant a la Fundació Catalunya Oberta o la mateixa CatDem—, el món del centredreta catalanista —abans autonomista d’estricta observança, decantat després cap a postulats abrandadament independentistes— va incorporar amb tota naturalitat una coloració decididament proisraeliana a la seva concepció de les relacions internacionals: si fa 30 o 40 anys Israel era el sentinella del “món lliure” a l’Orient Pròxim davant l’amenaça dels aliats regionals de l’URSS, ara constituiria la “primera frontera” d’Occident per contenir els enemics del seu model de civilització.

El que està succeint aquests dies seria, en conseqüència, un episodi que s’ha d’inscriure, en paraules de Vicenç Villatoro, en “una mena de quarta guerra mundial entre el bloc occidental, que inclou l’Amèrica del Nord i Europa, i una implícita coalició antioccidental que passa per l’eix entre Moscou i Teheran, que implica organitzacions gihadistes a tot el món, i que té un epígon no gens folklòric a Pyongyang”. En aquest esquema interpretatiu, els palestins quedarien reduïts a tenir un paper de mer peó en un escaquer global que els supera de molt. I, en la mesura que —pobres infeliços— són constitutivament incapaços de pensar per ells mateixos, restarien condemnats a malviure ressentits i manipulats i a esdevenir, amb tota probabilitat, simple carn de canó al servei de l’eix del mal; víctimes del seu mal cap i d’haver caigut al cantó equivocat de la història.

Hi ha una “israelització” del sistema polític català

Des d’una òptica progressista, per contra, és evident que el conflicte araboisraelià només es podrà resoldre a partir d’una negociació política, impossible d’assolir sense haver obtingut prèviament un cert reconeixement mutu. Personalment no sé si la sortida ha de passar per la “fórmula dels dos estats” o, tal com sostenia un dels principals intel·lectuals palestins de la segona meitat del segle XX, Edward Said, per un “estat binacional” que pugui satisfer les necessitats de dues comunitats nacionals en pugna per un mateix territori. Ja es veurà.

El periodista Joan Roura, observador perspicaç del conflicte, ha al·ludit en un comentari recent al problema d’una hipotètica “israelització” del nostre sistema polític a Catalunya. No sé si és un terme prou precís, però segurament té un punt de raó. Per aquí i per allà, a Europa i a l’Estat espanyol i també a Catalunya, s’han produït fenòmens que ens haurien de preocupar: l’equiparació mecànica de la crítica a l’Estat d’Israel amb l’antisemitisme (com si no hi hagués persones de cultura jueva, fins i tot amb la ciutadania israeliana, que estan animant aquesta crítica); la instauració d’un clima maniqueu i de cacera de bruixes que exigeix condemnes pertot i titlla de complicitat amb Hamàs qualsevol intent d’entendre i contextualitzar històricament els esdeveniments; la creixent criminalització de l’exhibició de banderes palestines a l’espai públic; la perversa glorificació de l’ús de la força militar al cost que sigui en la guerra contra el terrorisme i la paral·lela ridiculització de la diplomàcia i del diàleg entre les parts en conflicte, i, no en escassa mesura, la legitimació del discurs islamofòbic vehiculat per l’extrema dreta (del PP i de Vox als identitaris més nostrats). El suport a Israel, al capdavall, està servint per encobrir les tendències autoritàries que malden per corcar els fonaments de les “democràcies avançades” de tradició liberal.

Si es consolida la dretanització de l’independentisme, ens allunyarà de la majoria social

Els efectes de tot plegat en relació amb l’avenç del moviment independentista no es poden negligir. En un context general de replegament i d’una certa desorientació, l’entotsolament en plantejaments etnicistes —del tot marginals durant el Procés— és una manifestació prou clara dels paranys que pot comportar una dretanització ambiental que, si es consolida, ens allunyarà perillosament de la majoria social necessària per mantenir viva l’aposta per la independència nacional.

I, arribats aquí, que un personatge tòxic i en caiguda lliure com Pilar Rahola sigui la portaveu més autoritzada del sionisme local i, alhora, qui més ha ajudat a fer saltar a la palestra pública l’esperança blanca de l’extrema dreta d’obediència catalana —l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols— ens hauria de fer encendre totes les alarmes sobre la significació de determinades “afinitats electives”. I més encara si l’operació de “blanquejament” de la principal animadora de la denominada Aliança Catalana s’ha perpetrat a través d’un desenfadat magazín nocturn, d’una cadena de televisió que acaba de fer fallida amb més pena que glòria, conduït per un periodista que m’asseguren que ara fa de diputat de Junts per Catalunya a Madrid.

La República Catalana que volem, la dels drets i les llibertats per a tothom, mira al futur: només tirarà endavant si els qui en som partidaris som capaços de construir-la baix a dalt, d’una manera amable, integradora i respectuosa amb la memòria i els sentiments de pertinença subjectiva de cadascú. El model sionista, en canvi, essencialista, obsessionat amb el passat, la identitat, el territori i les fronteres, mira enrere. No ens equivoquem, doncs: anem alerta amb els neocons amb estelada —o amb la creu de Sant Jordi, tant se val— que branden alegrement la bandera israeliana, mentre la població de Gaza mor sota els bombardeigs.