Tornar a vèncer, més enllà de Junqueras i Rovira

La situació que passa Esquerra Republicana, una formació central en la política catalana dels darrers anys, neguiteja i intriga a parts iguals el sobiranisme d’esquerres i el conjunt de l’independentisme. Des de fa setmanes, una munió d’amics, de coneguts i de saludats de la gent que hi estem vinculats se’ns adreça demanant aclariments, manifestant dubtes i, sovint, palesant penes, temors i pregones incredulitats. A títol estrictament personal, sense cap voluntat d’exhaustivitat, una mica a la manera dels antropòlegs quan assagen la tècnica aquella de l’observació participant a l’hora de descriure la forma de vida d’una tribu recòndita, suggereixo set idees, no sé si amb prou ordre, però que, amb tot, penso que poden contribuir un xic a il·luminar la comprensió del moment republicà per part del públic profà i, amb sort, de la parròquia pròpia.

1. Fi de cicle

Esquerra Republicana ha completat un cicle electoral —municipals, espanyoles, catalanes i europees— amb un retrocés sever en vots i en representació. Les causes del fenomen són probablement molt diverses; però, en qualsevol cas, atenent la persistència de l’abstenció de bona part de l’electorat que havia votat amb anterioritat opcions independentistes —i singularment Esquerra— i la pèrdua definitiva de la majoria aritmètica d’aquest signe al Parlament, resulta evident que la política catalana ha entrat de manera ja definitiva en una nova fase que obliga les diferents forces a adequar la seva proposta política a una nova realitat que, tot i la persistència del conflicte amb l’Estat, té poc a veure amb l’anterior.

Junqueras i Rovira formen una unitat inextricable en l’imaginari de la gent d’Esquerra i de l’opinió pública

2. Junquerisme i rovirisme, etiquetes equívoques

Fa 13 anys que Oriol Junqueras i Marta Rovira van assolir la màxima responsabilitat de direcció al si d’Esquerra Republicana. En aquest període, i gaudint d’un lideratge sense cap contrapès intern, un fenomen gens habitual en la història recent de la formació, el partit ha ampliat considerablement el seu àmbit d’influència social, ha incorporat als seus rengles sectors qualitativament rellevants provinents de l’esquerra postfederalista, ha obtingut èxits electorals esclatants i ha tornat a ostentar, per primera vegada des de l’època republicana, la presidència de la Generalitat. I això sense esmentar la fita essencial del seu mandat: el Referèndum de l’1 d’Octubre de 2017. I és que, si en la història d’Esquerra l’etapa d’Àngel Colom es correspon amb la de la normalització institucional de l’independentisme, i la de Carod i Puigcercós, amb l’esquerra nacional i la treballosa adquisició d’una cultura de govern, la de Junqueras i Rovira s’associarà per a sempre als vertiginosos anys del Procés. Des d’aquesta perspectiva, el recentíssim ús dels adjectius junquerista i rovirista com a quelcom de diferenciat —i fins i tot oposat— és ridícul i gratuït. Tant l’un com l’altre, al marge fins i tot de quin sigui el seu sentir present, formen una unitat inextricable en l’imaginari de la gent d’Esquerra i de la mateixa opinió pública, per allò bo i per allò que no ho ha estat tant. Jugar a buscar les vuit diferències entre tots dos o encara més posar-se a escatir retrospectivament si l’un ha tingut més paper que l’altre o l’altre més que l’un en tal o tal altre episodi del passat seria ociós, interessat i un punt mesquí. I, el que encara és pitjor, no estaria a l’altura de l’autèntica dimensió del seu llegat.

3. Autoritat indiscutible

Junqueras i Rovira han estat també, des de la presó i l’exili —sols ells tenien prou legitimitat per fer-ho—, els qui han posat els fonaments de la línia política d’Esquerra Republicana posterior a l’Octubre català. No és pas poc. Exercint la seva autoritat indiscutible amb coratge i determinació, van aconseguir que el trànsit de la fallida declaració d’independència cap a plantejaments més gradualistes, centrats en la reivindicació de l’amnistia, la negociació amb l’Estat i l’aposta per una estratègia sostinguda d’acumulació de forces al voltant del dret democràtic a l’autodeterminació, es fes amb ordre, sense accidents remarcables i amb el suport general de la militància. El contrast amb la situació del puigdemontisme, extraviat encara en el seu laberint, entre el manteniment de la retòrica falsament insurreccional i les endèmiques contorsions a l’hora d’assajar una via d’actuació més creïble, constitueix una imatge invertida d’on hauria pogut anar a raure el partit sense el seu concurs decisiu.

ERC ha hagut de fer tot aquest complex trànsit amb bona part de la seva plana major a la presó, a l’exili o encausada judicialment

4. El factor repressió

Val la pena de subratllar la presència del factor repressió perquè s’oblida massa que Esquerra Republicana ha hagut de fer tot aquest complex trànsit en unes condicions inimaginables en una democràcia de tipus occidental: amb bona part de la seva plana major a la presó, a l’exili o encausada judicialment. I més si es té en compte que, a diferència de l’esquerra independentista basca, que n’ha vist de tots colors i s’ha dotat històricament d’una cultura organitzativa diferent, parlem d’una formació oberta i transparent, concebuda per treballar en condicions d’estricta legalitat. Deixo a la imaginació dels lectors la incidència que pot haver tingut tot plegat a l’hora de posar a prova els automatismes que permeten que qualsevol partit polític funcioni amb normalitat i, de retruc, tensar les complicitats, els fluxos de confiança i les legítimes ambicions personals al si del nucli dirigent. Només hi afegiré que, al meu parer, sense tenir en compte aquest paràmetre, que ha afavorit el sorgiment dels inevitables cercles íntims, no s’explica el punt crític en què ara ens trobem.

No entraria al cap de ningú que la resposta a la crisi de resultats d’un equip de futbol fos canviar-hi els 11 jugadors i mantenir-hi el cos tècnic

5. Tancar una etapa amb dignitat

Agradi o no agradi, ho admet tothom per poc que es grati, entrem en una nova etapa en què el lideratge de Junqueras i Rovira arriba a la seva fi. Posant un símil futbolístic, no entraria al cap de ningú que la resposta a la crisi de resultats d’un equip passés per canviar-hi els 11 jugadors mantenint el mateix cos tècnic a la banqueta. I, arribats a aquest punt, toca veure si l’organització serà capaç de no autoenganyar-se, llegir correctament el moment i no abocar la militància a un pervers —i polaritzador— plebiscit d’ordre domèstic en què les qüestions de fons siguin abordades de manera ornamental o en què es vulgui fer passar per debat polític precongressual allò que no és res més que un magne exercici de relacions públiques. Les fugides endavant mai no solen acabar bé, i costarà molt de fer entendre que Esquerra no s’exigeixi a si mateixa el que reclama amb insistència a la resta d’actors del sobiranisme i l’independentisme: noves cares, noves mirades, un llenguatge fresc i, sobretot, nous horitzons de futur lliures d’hipoteques i sense comptes pendents del passat recent. Falta saber, doncs, si hi haurà prou maduresa per tancar una etapa amb la dignitat que es mereix o, per contra, la jornada electoral del 30 de novembre constituirà una sortida en fals, un estèril pim-pam-pum que no farà justícia a la grandesa, l’esforç col·lectiu, el sacrifici i el dolorós preu que s’ha hagut de pagar durant aquests anys —amb la presó i l’exili, al capdavant— per fer d’Esquerra Republicana l’eina més útil per a la defensa de les classes populars catalanes i la independència nacional.

Encara traginem fondes inseguretats amb relació als paranys que ens para el món convergent i la supèrbia intel·lectual que gasta la vella esquerra

6. Nous reptes

Soc dels qui pensen que l’aposta de Junqueras i Rovira per l’estratègia d’eixamplar la base és a grans trets correcta si de debò es vol avançar, a partir de l’articulació d’una majoria democràtica incontestable, cap a la República Catalana. Això no significa, ni de bon tros, que no s’arrosseguin dèficits, mancances i vicis adquirits durant el seu prolongat mandat que ens han afeblit progressivament i que requereixen una revisió a fons. N’esmento quatre o cinc, una mica al vol i sense desenvolupar-los: un excés d’institucionalització —amb raó o sense som percebuts com un partit de càrrecs—, un cert eclecticisme ideològic més propi d’aquella andròmina que vam anomenar Junts pel Sí que no pas d’una força amb identitat política pròpia —som a un pas de farcir les nostres candidatures amb celebrities i influencers—, un abús de la retòrica per tal de tapar les contradiccions pròpies —la distància entre les paraules i la pràctica real és a cops enorme— i una renúncia un xic acomodatícia a l’hora d’implicar-se de debò en l’orientació d’un munt de mobilitzacions i d’activitats ciutadanes que, més d’un cop, s’han subcontractat amb excessiva alegria —i amb efectes sovint catastròfics— a agents que tenen ben poc a veure amb els valors de l’esquerra nacional. Es diria que encara traginem fondes inseguretats amb relació als paranys que ens para el món convergent —comptat i debatut, sempre ens ha volgut clavar la llufa de no ser prou nacionals— i la supèrbia intel·lectual que gasta la vella esquerra, del colauisme —i en algun cas particular inclús el PSC més sociovergent de la història— fins a, no poques vegades, els grups amb plantejaments més rabiosament alternatius i tocacampanes. M’atreviria a afirmar, a risc de ser mal interpretat, que, si volem sortir-nos-en, hem d’aprendre a ser més partit i començar a abandonar d’una vegada els aspectes més tòpics i folklòrics que comporta la nostra saludable vocació de front ampli.

Cal recobrar un clima de confiança i tornar al debat polític sobre què hem de fer per tornar a vèncer després de Junqueras i Rovira

7. Donar valor al debat

Es tracta, doncs, que Esquerra Republicana sigui capaç de trobar un temps de qualitat en el qual, lluny del guirigall i en un recobrat clima de confiança, es pugui mirar a si mateixa —i al país— donant valor a allò més essencial: el debat polític en comú que ens ha de permetre escatir què cal fer per tornar a vèncer més enllà de Junqueras i Rovira. No soc ingenu i sé prou bé que la conformació de dues candidatures centrals —en el sentit que se senten hereves dels darrers 13 anys d’història del partit—, ambdues amb possibilitats d’imposar-se i sense distàncies estratègiques rellevants, prefigura un escenari que recorda massa el traumàtic congrés del 2008 que va precedir l’ensulsiada electoral del 2010. Tot indica que, si ningú no hi posa remei, no es poden descartar unes setmanes esgotadores fins a arribar al novembre; plenes d’incidents de recorregut, de disputes reglamentàries, d’acusacions encreuades, de guitzes subterrànies i qui sap si coses encara pitjors. Si aquest escenari es confirma, només hi guanyaran els nostres adversaris, en primer lloc un PSC que ens vol afeblits per construir sense entrebancs la seva hegemonia com a gran partit moderat de Catalunya. En fi, com l’humil observador participant —i compromès— que soc, gosaria demanar sentit comú —i sentit crític— a tothom, del primer al darrer militant. Sense perdre mai de vista, això sí, que a qui cal exigir més responsabilitat —i generositat— és a qui ha tingut més comandament durant tots aquests anys.