24/04/2017 | 09:35
Tothom que s’ha afanyat a propagar que la victòria electoral de Donald Trump suposa la mort del TTIP s’equivoca doblement. Primer, perquè això suposa subestimar el caràcter estratègic d’aquest projecte per a les elits globals. Com va dir fa poc la secretària espanyola de Comerç, el TTIP només es troba “en parada natural mentre s’acaben de conformar els equips de la nova administració de Donald Trump als Estats Units i es completen diferents processos electorals a Europa” (llegiu eleccions franceses i alemanyes).
El TTIP (amb aquesta o amb altres sigles) és una peça clau del puzle del nou règim global de les multinacionals. Col·locar-la ha resultat més complicat del que semblava i, en l’espera de temps millors, la lobby-política de la UE simplement ha decidit canviar l’ordre de col·locació de les peces. Mentre es compleixen les condicions que esmentava la secretària de Comerç, passen a primer pla altres objectius, com la ratificació del CETA, els nous tractats amb el Mercosur (aprofitant l’oasi neoliberal que viu ara aquesta regió) i amb el Japó, o l’actualització del “vell” (2000) tractat amb Mèxic.
Però, en segon lloc, perquè s’ignora amb massa facilitat que l’Administració de Trump, mentre amb el Tractat Transpacífic (TPP) va fer una exhibició de contundència estripant-lo a cap de dos dies de prendre possessió del Govern, a hores d’ara segueix callant sobre el TTIP. Encara més: també s’oblida que la primera ensopegada que va patir el TTIP no va venir de Donald Trump, sinó precisament de les dues principals potències de la UE. Ja al maig de l’any passat, François Hollande proclamava emfàticament que “en l’estat que coneixem de les negociacions comercials internacionals [del TTIP], França hi diu no”, i, poc més tard, a l’agost el vicecanceller alemany Sigmar Gabriel (SPD) trencava el consens en el Govern de la gran coalició declarant que “les negociacions del TTIP han fracassat”.
Tanmateix, a cap de les dues bandes de l’Atlàntic s’ha anunciat la fi de les negociacions. El vampir del qual parlava Susan George, simplement, s’ha pres un descans, irritat de tanta llum que ha hagut de suportar els darrers mesos. Qui hauria dit només dos anys enrere que a Europa s’aconseguiria aixecar una pressió social capaç de trencar el secretisme de les negociacions i d’esquerdar el consens entre les principals forces polítiques europees? I això va venir fonamentalment pel debat que sindicats, organitzacions camperoles, ecologistes, solidàries, veïnals, feministes, d’economia social, de drets humans…, fins i tot d’associacions empresarials del centre d’Europa, van aconseguir obrir, principalment dins de la socialdemocràcia europea.
L’episodi de l’octubre passat amb la resistència valona al CETA va ser més gràfic que mil paraules: la comissària de Comerç, socialdemòcrata sueca, enfrontada al ministre president de Valònia, socialista. La postura davant els tractats de “lliure” comerç expressa una doble pulsió entre la família socialdemòcrata europea: d’una banda, qui sent la pressió dels sectors i moviments socials organitzats i de l’electorat social en què s’han sustentat històricament, i, d’altra banda, el social-liberalisme que postula que tot això està molt bé, però que sense els “senyors de la Borsa” no hi ha paradís.
Els valors de l’esquerra, a debat
L’anomenat social-liberalisme no té la seva utopia en el futur, sinó en aquell passat recent en què va ser possible emmascarar la pèrdua de renda de la classe treballadora mitjançant l’expansió de l’endeutament. És a dir, en què va ser possible fer compatible la voracitat sense límits de les elits extractives amb el manteniment d’expectatives de benestar en amplis sectors de la població, canviant consum per drets. És a dir, el model que va portar a la “crisi” que seguim pagant.
L’extrema dreta també ha entrat en escena en aquest tema, ensumant aviat les possibilitats de rendibilitzar la crítica a aquests tractats amb el seu discurs de proteccionisme etnicoexclusivista i autoritari. El populisme de l’extrema dreta ja fa temps que aconsegueix amb força èxit alimentar-se del desapoderament social i dels residus ideològics que el social-liberalisme va deixant pels districtes populars de tot Europa. L’alternança en el poder a Europa s’ha anat escorant en les darreres dècades. Primer va ser entre la dreta i la socialdemocràcia, després entre la dreta neoliberal i el social-liberalisme. Però, en les últimes conteses electorals, veiem com amenaça de reduir-se a un frec a frec entre la dreta i l’extrema dreta.
Segurament, el gran nus gordià per a l’esquerra del segle XXI és aconseguir posar fre a la infinita fal·lera de poder econòmic i polític de les elits extractives. No sembla gens fàcil aconseguir que s’avinguin a rebaixar les expectatives il·limitades que el pensament únic (neoliberal o socioliberal) els ha alimentat durant massa temps. En tota la història, cap conquesta popular no ha estat fàcil, però no hi ha una altra possibilitat d’aconseguir un futur digne, amb drets per a les persones, per als pobles i per al planeta. No hi ha un altre futur per als valors emancipadors de l’esquerra.
El procés per a la ratificació del tractat UE/Canadà (CETA) pels 28 estats portarà de gira per tot Europa aquest debat de fons. Perquè ningú no pot desconèixer que el CETA no és més que una peça del mateix puzle, que inclou el TTIP, per culminar una estructura jurídica global a plaer de les multinacionals. Per això, encara que hi ha diversos camins possibles per a l’esquerra, tots aquests camins possibles tenen una mateixa propera estació: aturar el CETA.