24/01/2019 | 18:50
7 de setembre. Divendres. Sant Joan les Fonts. Primer intent. 300 litres de gasolina envolten casa nostra i una voluntat: la de cremar viva la nostra mare. Tenim molta por. Desesperades denunciem, necessitem ajuda. Aquella nit ell dorm a comissaria. Nosaltres estem a l’espera d’una sentència que ens faci justícia.
8 de setembre: Dissabte. Jutjat d’Olot. Primer judici. Només guanyem una ordre d’allunyament de 300 metres i més por. A més a més hem d’escoltar comentaris de l’advocada i la secretaria que ens diuen:
-“No farà res, només us vol espantar”
-“Tot quedarà en paraules, no patiu”
-“‘Us mataré’ és un dir”
-“Ens veiem demà, aquest home no violarà l’ordre d’allunyament”.
Només una ordre d’allunyament tot i haver presentat proves que tenia 300 litres de gasolina a les seves mans i haver aconseguit dues gravacions on se’l sent cridar: “Te voy a quemar viva, te voy a matar…”?
Vam anar a casa a recollir roba, fugíem. Només demanàvem viure sense por. És molt demanar? Sembla que sí. Obrim la porta de casa i ell ja era dins. Esperant-nos. Havíem d’estar mortes perquè ens escoltés algú? Més impotència i més por.
9 de setembre: Diumenge. Jutjat d’Olot. Segon judici. Efectivament, ens vam veure l’endemà. Encara que el dia anterior tan sols havia trigat mitja hora en saltar-se l’ordre d’allunyament, la jutgessa només decideix canviar l’ordre d’allunyament de 300 a 500 metres.
La fiscal l’adverteix: la pròxima vegada acabaràs tancat a la presó. Ara ell sap que només li queda una oportunitat. Ens deixa un missatge clar: la justícia no ens salvarà.
3 d’octubre. Dimecres. Sant Joan les Fonts: La nostra mare pateix. El pare l’amenaça, l’apunta amb el dit i riu: ja ho tenia tot preparat. Desesperació: L’advocada diu que si no queda constància de l’amenaça, denunciar és perdre el temps. Molta, molta por. Per ella i per nosaltres.
6 d’octubre: Dissabte. Sant Joan les Fonts. Un dinar familiar, il·lusions, plans, una nova vida a punt de començar. Una tarda per davant que acaba amb el soroll d’un cotxe que se’ns apropa, corregudes, crits, desesperació, bales…
Un cos innocent agonitza. Sang a terra. Un rellotge que marca l’hora exacta de la seva mort. La nostra mare dorm per sempre. Ja sols quedem nosaltres.
7 d’octubre: Diumenge. Hospital de Girona. Avui dormirem tranquil·les perquè ens han dit que el nostre pare ja és mort. S’ha penjat. Va ser covard fins al mateix dia de la seva mort. Ara ja no hi ha por, només pena.
25 de novembre: Jutjat d’Olot. Us parlem del final que va patir la nostra mare i com, la possesió, la gelosia, la injustícia de la justícia – que vetlla més per controlar la víctima que per controlar l’agressor- van matar-la. Els agents controlaven com, quan i on es movia la nostra mare, però el nostre pare seguia lliure pels carrers del nostre poble. Què us havia fet la nostra mare perquè la necessitéssiu tenir tan controlada? I què no havia fet el nostre pare perquè no el controléssiu?
Tota una vida de callar, d’anar fent per no molestar. Del “a ver que vas contando por ahí”. I el dia que fem el pas, només hi ha por, mort i pena. Ara només ens queda parlar a la nostra mare des de la distància:
Mama, allà on siguis esperem que ens cuidis, que siguis lliure i que estiguis tranquil·la, esperem que estiguis bé. Volem donar-te les gràcies per la teva valentia, per la teva força de voluntat i per mirar sempre endavant, tot i els entrebancs que ens ha posat la vida. Ara viurem amb el teu record, amb la teva educació, amb els teus valors, amb la teva protecció i amb el teu amor.
Et trobem a faltar MAMA.
