El dilema de la CUP

La primera vegada que vaig veure i sentir l’Antonio Baños intervenint en un acte de l’esquerra independentista (EI, en endavant) va ser a l’Acte Polític per la Ruptura, celebrat al Casino L’Aliança del Poblenou al gener del 2015. De fet, no el vaig veure en directe. No formo part de cap espai de l’entramat organitzatiu de l’EI ni de les organitzacions que s’hi van sumar a la Crida Constituent. Simplement simpatitzo, de forma intermitent (avui menys que el 2015), amb el seu projecte municipalista. Vaig poder escoltar les intervencions en diferit, a través d’Internet.

Amb anterioritat havia sentit a parlar molt poc del polifacètic periodista i músic. De fet, reconec que era pràcticament desconegut per a qui escriu. Paral·lelament, i a través del seguiment habitual que feia —i que faig— dels mitjans, havia arribat a la meva oïda l’existència d’una organització composta per persones castellanoparlants que, unides pel seu sentiment independentista, sobiranista i favorable al dret a decidir, formaren, agrupades entorn del que ja es començava a configurar com el caràcter processista, el 2013, l’organització Súmate. Aquell dia, al Poblenou, els dos camins confluïren, ja que Baños hi participava en qualitat de membre de l’esmentada organització.

Com a persona que viu el castellà com la seva llengua d’ús quotidià i habitual, des de bon principi, no li vaig trobar sentit. L’existència mateixa de Súmate posava en evidència una deficient normalització pel que fa a la coexistència i la convivència de les dues llengües. Extrem, aquest, fals i cert a la vegada en funció del moment i del lloc. Inicialment, no hi hauria d’haver res d’extraordinari —si seguim l’argumentari processista de l’ANC que intenta sense gaire èxit espolsar-se la pàtina essencialista i identitària que impregna el conjunt del seu relat— en el fet que persones castellanoparlants fossin favorables a la independència. Però es veu que no era així. Hi havia un punt de folklòric en el fet que en Reyes o en Rufián es declaressin independentistes, i això s’havia d’explotar. Estratègicament, el processisme necessitava llaurar aquest terreny electoral per esgarrapar fins a l’últim sufragi i fer-lo combregar amb les tesis independentistes. Tothom havia de tenir un membre de Súmate al capdavant (o quasi) de les seves llistes. I la CUP, evidentment, no podia ser menys. Aquesta setmana, CRÍTIC ens ha mostrat el resultat, la collita, en forma d’entrevista. No cal afegir-hi gaire.

És en aquest punt quan l’Antonio Baños surt a l’escenari. Se situa a la dreta de Pau Llonch, dempeus com els altres. Sembla inquiet, no para de gesticular de braços i mans. Arriba el seu torn i s’apropa al ‘micro’. Parla en català. Confusió màxima.

No va ser la millor decisió de la CUP

Per tal d’afrontar un dilema, cal, en primer lloc, tenir consciència de l’existència, en el si del propi discurs, de premisses —d’elecció alternativa i excloent— suposadament (o no) irreconciliables que, en cas que ens trobem davant d’un veritable dilema, cal confrontar de forma inevitable. En realitat, no han calgut les darreres declaracions de l’exdiputat cupaire, per posar en evidencia que la seva elecció com a cap de llista no va ser la millor decisió que l’assemblea de la CUP ha pres al llarg de la seva existència. El cantant de la banda Los Carradine podia haver concorregut a les eleccions amb Junts pel Sí sense despentinar-se, i això s’hauria d’haver pogut detectar abans, si el que realment es volia era diferenciar-se de l’experiment-coalició nacionalista. Extrem que, ho he de reconèixer, tampoc tinc del tot clar. Sigui com vulgui, aquest no és el tema de l’article.

En Baños, a l’acte que ja s’ha esmentat, i com a membre de Súmate, era allà per dirigir-se a l’auditori en castellà. No es podia entendre d’una altra manera. I no ho va fer. Per què? I és precisament en aquest moment quan es manifesta el dilema en tota la seva magnitud. Baños, atesa la seva trajectòria professional, se situa a anys llum del perfil de persona castellanoparlant, que posseeix i fa seva sense embuts una catalanitat de l’extraradi, que no vol desconnectar del tot dels seus orígens camperols a Extremadura o a Andalusia però que pot manifestar-se permeable al relat emancipatori i favorable a l’autodeterminació. Diego Cañamero (SAT) ha intervingut en actes de l’EI i ha recolzat públicament la CUP en època d’eleccions. Ho ha fet amb total normalitat. Però, en canvi, és la mateixa CUP qui renuncia a envoltar-se dels treballadors i de les treballadores que, com Cañamero, són castellanoparlants (algunes encara conserven l’accent d’origen) i viuen als marges dels rius Llobregat i Besòs. Persones vinculades a l’associacionisme, al sindicalisme combatiu, al moviment veïnal, al moviment antirepressiu o a la defensa del territori. En Baños era el tipus de castellanoparlant que la CUP estava disposada a acceptar per situar al capdavant de la seva llista al Parlament. És a dir, aquell que fes tot el contrari d’allò pel qual se l’havia cooptat —perdó, escollit—: utilitzar el castellà com a llengua habitual.

Pot semblar una obvietat; però, per connectar amb la classe treballadora de la perifèria barcelonina i dels extraradis metropolitans, cal conèixer-la i estar disposat a empatitzar amb ella. Això no vol dir renunciar a res, no ens confonguem, sinó guanyar-se la seva confiança. Participar de les seves realitats. Unes realitats que moltes vegades no agraden perquè són les realitats de qui ha estat relegat a viure una vida de segona pel sol fet de la seva procedència o del seu origen familiar. Això, i sé que en general no agradarà —precisament per aquest motiu ho escric— implica parlar la seva llengua. I, quan ens referim a la perifèria, els que som de barri sabem que no ens referim només a l’idioma (en aquest cas, el castellà), sinó també al registre, a l’argot i als significants compartits propis de la tradició oral. El castellà ‘yuppie’ i tecnòcrata emprat tradicionalment pels catalans de la Diagonal nord —i per la burgesia catalana durant el tardofranquisme— té la mateixa capacitat d’empatitzar amb la classe treballadora de la perifèria que l’esperanto al segle XXI; és a dir, cap.

La correcció política, la mateixa que denuncia Baños a la seva manera, m’obliga (tot i que no vull en realitat) a posar de manifest una altra obvietat monumental i a la vegada del tot innecessària. Òbviament, no tota la Catalunya ni la Barcelona popular i proletària és castellanoparlant. Però, d’altra banda, també és d’una evidència aclaparadora que una bona part, segons on la majoria, sí que ho és. I aquesta realitat no es pot defugir. I no defugir-la no implica res d’extraordinari. Simplement, enfrontar-la peti qui peti i sortir, així, del relat processista ‘mainstream’.

Estovar la crítica i el pensament antagonista

Marx, a ‘La ideologia alemanya’, esperonava el lector, la humanitat en realitat, a exercir la crítica. La crítica, deia, no ha de tenir por ni de les seves conseqüències ni d’entrar en contradicció amb els poders (de qualsevol tipus, s’entén) establerts. El que hem de fer, doncs, si ens ve de gust fer cas del barbut de Trèveris, és criticar sense contemplacions. És aquesta correcció política, en canvi, aquesta lògica consensual, avui també majoritària en bona part de l’espectre de l’esquerra alternativa, la que està estovant, sense remei, la crítica mateixa i el pensament antagonista. És, precisament, aquesta correcció política la que pot acabar dificultant la publicació d’aquest text.

L’’operació Baños’ es va estavellar de forma estrepitosa perquè ni la CUP, ni la seva expressió parlamentària (només cal veure els perfils dels 10 diputats actuals), ni bona part de les seves manifestacions municipalistes, cap d’elles, no s’han plantejat seriosament aquestes qüestions. I, si ho han fet, és obvi que ha estat en forma de renúncia. N’hi ha d’altres que esperen impacients per aprofitar-se’n. En tot cas, aquest no és l’únic dilema ni segurament l’única renúncia a la qual s’hauran d’enfrontar pròximament.

Hi ha una segona alternativa que pivota al voltant de la dificultat —manifesta i deguda a la pressió exercida pels seus competidors del camp de ‘les esquerres’, com les anomenava l’Anna Gabriel en el seu breu moment de retrets a Podemos durant l’entrevista a ‘La Tuerka’— per continuar presentant-se com una organització anticapitalista i assembleària quan cada cop ho semblen menys. Avui, i en contrast, reben la imatge d’un partit tradicional quan se situen davant del mirall. En realitat, han dissolt les seves diferències i les han reduït a una simple discrepància sobre el model territorial i la dicotomia —tan vella com la Revolució Francesa— entre monarquia i república. D’altra banda, tots ells troben relativa comoditat en la reivindicació d’un ciutadanisme neokeynesià —que es fonamenta en el desig d’un capitalisme de rostre humà i amable que ens permeti continuar consumint de forma ‘responsable’— i l’impuls reestatalitzador (d’inspiració autènticament soviètica) que als nostres dies pren la simpàtica forma de la municipalització (també sovint amb el prefix re-) dels serveis públics que han estat externalitzats o directament privatitzats.

Sincerament, i per acabar, crec que el llegat de la CNT i del POUM, que tant es reivindica i al qual se li està traient molt de partit mediàtic, remet a una altra cosa bastant diferent. Però això, en tot cas, són figues d’un altre paner.