El feminisme com un ‘estar juntes’

Durant l’última dècada les mobilitzacions feministes han tingut una gran concurrència i cada vegada més gent s’identifica amb el feminisme. Així i tot, les mobilitzacions, campanyes i activitats feministes no han incidit en la societat tant com ens agradaria, però no podem negar que han fet certa pressió, inclús, certa incomoditat, i la incomoditat és una sensació que té el potencial de convidar a qüestionar-nos, a revisar-nos, a no autocomplaure’ns…

El feminisme també ha agafat força des de l’aliança i la solidaritat entre els moviments de diferents països, amb les particularitats de cada context, els seus conflictes i debats, que donen forma a cada moviment. Les xarxes socials i els mitjans de comunicació també tenen un paper essencial en aquesta expansió del feminisme, encara que al mateix temps puguin comportar riscos, dels quals en parlarem més endavant.

I ara que el feminisme té tanta visibilitat, què passa quan entra a les institucions o als centres oficials? Pot continuar sent popular? O per contra li treu força als moviments? Mari Luz Esteban ens llança aquestes preguntes al llibre El feminisme i les transformacions en la política, recentment publicat per Pol·len Edicions, on reflexiona sobre els canvis del feminisme en els últims 40 anys, des de l’experiència d’Euskal Herria, una reflexió situada que manté connexions i similituds amb altres territoris, i també amb altres contextos sociopolítics, més enllà del feminisme.

La institució s’ha de nodrir dels feminismes populars, dels col·lectius i de la gent feminista que no està a la institució

Una política feminista reeixida, apunta l’autora, necessita la voluntat política i també de la participació ciutadana. La institució – que comporta una adaptació a uns límits al mateix temps que implica un estatus i poder davant de la gent del carrer– s’ha de nodrir dels feminismes populars, dels col·lectius, de la gent feminista que no està a la institució, i això, segons Mari Luz Esteban, implica tenir molta flexibilitat per totes dues parts. Una reflexió que bé ens podria servir per aplicar al context actual, perquè els aspectes que aquí comentem no afecten exclusivament al feminisme, sinó que també són un reflex de les transformacions generals als àmbits de la societat i la política. En aquesta línia l’autora també anota algunes propostes per garantir l’èxit de les polítiques, feministes en aquest cas: diagnòstics encertats i complexos; que sigui la teoria la que s’adapta a la pràctica i als contextos i no a l’inrevés; enfortir les associacions populars, pressionar les institucions i negociar-hi… entre altres.

L’autora també assenyala que cada idioma condiciona la manera d’aprehendre la “realitat” i permet aportar peculiaritats al pensament i a la pràctica feminista. Parlar basc, per exemple, permet transitar de la majoria a la minoria i viceversa, una pràctica interessant per fer política, ja que ofereix la possibilitat d’aprendre a gestionar la diversitat. A més a més en el cas del basc, per exemple, té la particularitat que no cal concretar el sexe/gènere de les persones.

Producció de coneixement(s) i autories

On es produeix el coneixement feminista? Com circula aquest coneixement? Mari Luz Esteban reflexiona sobre l’actual producció teòrica feminista: publicacions, recerques, projectes… el volum de producció teòrica ha augmentat, així com les formacions amb perspectiva de gènere. Tenim l’oportunitat de tenir més espais de formació feminista, però són espais de formació reglada, i no tant des dels grups activistes, com els grups d’autoconsciència dels anys 70 –que no és que se situessin fora de l’àmbit científic, sinó que ho feien sota la premissa “el que és personal és polític”.

Les propostes col·lectives acostumen a tenir més problemes de difusió i reconeixement que aquelles que són signades per “expertes”

La formació reglada arriba a més gent, però l’especialització també comporta el risc de la jerarquització del saber – hi ha “les que saben i les que no”–, així com una pèrdua de connexió amb la nostra experiència, assenyala l’autora. I pot passar que aquesta jerarquització generi un desequilibri entre la teoria i la pràctica: la teoria es va fent més complexa, sofisticada, abstracta, quedant així cada vegada més lluny de la pràctica. I quan les feministes aposten per la confluència, assenyala l’autora, és quan són apartades de les xarxes invisibles dels homes que controlen la política.

Recordo una trobada feminista en el que es va posar sobre la taula si havíem de donar prevalença a les firmes col·lectives davant de les individuals. Per a algunes, no firmar amb el nostre nom perpetuava la invisibilització de les dones en la producció de coneixement; mentre que per d’altres, la firma individual era una manera d’individualitzar un discurs que s’havia generat col·lectivament. El cas és que els projectes o propostes col·lectives acostumen a tenir més problemes de difusió i reconeixement que aquells que són signats per “expertes”, un fenomen, el de la “cultura experta”, que també afecta el feminisme. I aquí és quan tornem a les xarxes socials i als mitjans de comunicació.

Per una part l’autora ens parla d’allò que ella anomena “feminisme d’opinió”. Es tracta de feministes que són conegudes per molta gent, i això és positiu en el sentit que donen molta visibilitat al feminisme, però al mateix temps té el perill de generar una separació amb l’àmbit participatiu, creant l’efecte que les claus de la política recaiguin sobre les persones més mediàtiques. Això no significa, ni de bon tros, que les persones mediàtiques no hagin de parlar de feminisme, però hem de reflexionar sobre com compensar i neutralitzar els efectes negatius, proposa l’autora. A més a més, les xarxes socials tampoc permeten un debat en profunditat i horitzontal, un debat on puguem revisar-nos amb respecte i en col·lectiu, on el poder de decisió sigui grupal.

Localitzacions i encontres

Quins espais col·lectius, i que tinguin continuïtat, existeixen avui per al debat? Segons Mari Luz Esteban, els espais de debat també han canviat en l’activisme: ja no és tan habitual trobar desenes o centenars de dones debatent en col·lectiu. La participació assembleària ha disminuït, mentre que ha augmentat la participació en jornades i trobades. Però aquests són en espais i tempos concrets, que no tenen una continuïtat periòdica que permeti profunditzar en el debat i tornar al mateix tema tantes vegades com sigui necessari. Hi ha moltes persones que s’identifiquen com a feministes i que omplen aquestes jornades i trobades, però manca un compromís sostingut en el temps, una situació que segons l’autora no sabem ben bé com anirà evolucionant, perquè el feminisme, ens diu, sempre ha estat en moviment i així continua, en un moviment sense fi.

El llibre de Mari Luz Esteban parla sobre el moviment feminista, que viu permanents transformacions d’estructura i funcionament

L’autora a més a més de reflexionar sobre diferents àmbits d’actuació del feminisme també desgrana alguns conceptes clau en el debat feminista com ara les cures, la violència o el poder, i ho fa des d’una escriptura encarnada i situada, és a dir, explicita i explora la seva posicionalitat. Així, llegint el seu llibre sabem que va créixer en un poble obrer i combatiu, Basauri; que ha format part de diferents iniciatives feministes, com ara el grup de dones de Basauri, del que continua formant-ne part; la casa de dones Marienea, o algunes iniciatives sobre “pau i convivència”. Les seves feines sempre han estat vinculades amb el feminisme: va ser metgessa de planificació familiar i actualment treballa en la Universitat del País Basc, fent docència i investigant en l’àmbit de l’antropologia feminista.

Tot i que no entraré aquí en l’anàlisi que fa l’autora sobre alguns dels conceptes poder, cures o violència, sí que m’agradaria fer alguns suggeriments generals. Ens convida a no simplificar les nostres anàlisis, i a fugir dels essencialismes i dels etnocentrismes, tenint en compte les diferències de cada context històric i cultural, i la idoneïtat de cada concepte segons cada cas; també ens proposa revisar l’ús que fem d’aquests conceptes tenint present les ambigüitats, les ambivalències i els límits que es poden generar. I tot això intentant que la teoria no quedi massa allunyada de la pràctica, perquè, com diu: “Una cosa és donar complexitat i profunditat als nostres discursos i a les nostres pràctiques, i una altra de molt diferent és el culte a les paraules i a les expressions fatxendes que tant practiquem en l’actualitat”.

El feminisme és trobar-nos per revisar i transformar col·lectivament, amb molts assaigs i errors, i amb creativitat

El feminisme i les transformacions en la política és un llibre sobre el moviment feminista, mutant, que viu permanents transformacions d’estructura i funcionament. Les paraules de Mari Luz Esteban no dicten sentència, més aviat llancen espurnes per al debat. I recupero una d’aquestes preguntes que de nou ben bé pot servir per al moviment feminista com per a l’actual context sociopolític: “Com podem protegir i al mateix temps criticar les feministes en posicions de poder?“.

Per acabar m’agradaria remarcar la idea que permeabilitza tot el llibre: el feminisme com un estar juntes, com un cos col·lectiu. En un moviment de diverses dècades conviuen diferents generacions, i per això l’autora ens parla d’un moviment que es fa gran i rejoveneix a l’hora i ens proposa davant d’això aquest fer juntes, i trobar-nos, cos a cos, per revisar i transformar el fet col·lectivament, amb molts assaigs i errors, i amb creativitat.

*Aida Iglesias de Prada és editora i sòcia de Pol·len Edicions