Crític Cerca
Opinió

El mirall crític del Procés

22/11/2016 | 00:05

Fruit d’un fet que no ve al cas, fa un temps em vaig mirar al mirall amb ulls crítics i vaig descobrir-hi reflectides coses sobre mi mateix que sempre m’havia resistit a creure que formaven part de la meva persona. Ha estat una de les experiències més transformadores de la meva vida i, mica en mica, miro de resoldre-les. Fa poques setmanes vaig experimentar el mateix sentiment en relació al moment polític català després d’assistir a la taula rodona celebrada a Olot entre els historiadors Jaume Claret i Andrew Dowling. Aquest darrer, autor de ‘La reconstrucció nacional de Cataluyna 1939-2012’, ha estat hoste de Faber, la residència literària i artística que ha endegat l’escriptor Francesc Serés a la capital de la Garrotxa, on ha enllestit el seu assaig sobre l’independentisme català titulat ‘Catalan independence and the future of the Spanish State’. L’anàlisi de Dowling, fet des de fora i amb aquests mateixos ulls crítics, sense les passions de l’activista ni els càlculs del polític, em va produir, com deia, el mateix efecte que m’havia produït mirar-me el mirall i veure’m allò que no m’acabava d’agradar. Algunes de les reflexions que Andrew Dowling va oferir a Olot, van quedar negre sobre blanc en l’entrevista que li va fer la periodista Anna Ballbona a El Punt Avui. Les idees que vaig anar anotant mentre l’escoltava i en llegia l’entrevista, així com els comentaris que n’ha fet d’altres analistes com Jordi Amat o Francesc Marc Àlvaro, poden resumir-se d’aquesta manera.

Revisió del 9N

La setmana passada es van complir dos anys de la jornada participativa del 9 de novembre de 2015, una gran festa cívica i el punt més alt de la mobilització independentista. Tots els que hi vam participar en guardem un record emocionat. La imatge de cues i cues pacífiques i ordenades de ciutadans amb el desig de votar sobre el futur del seu país va ser d’una gran potència mediàtica i va donar la volta al món. De tota manera, la manca de transcendència política del gest i la maldestre gestió que en van fer els partits –malbaratant en batalletes sobre llistes un moment de tanta intensitat– han fet que d’un temps ençà el judici posterior que s’ha fet d’aquell moment de clímax sigui molt més crític.

Dowling assegura que el “9N va ser una cosa simbòlica, però només va participar-hi qui ja creia en la independència”

Com diu Dowling, el 9N va ser “una cosa simbòlica, on la gent va expressar el seu sentiment, però només va participar-hi qui ja creia en la independència. El fet de canviar el referèndum per la consulta i pel procés participatiu va ser un error molt greu de l’independentisme. En no intentar enfrontar-se amb l’Estat, als ulls internacionals i de l’Estat, va semblar que els catalans no anaven de debò”.

Resultats 27-S

Les eleccions, anomenades plebiscitàries, de 27 de setembre de 2015 també van deixar un estrany regust. Havien estat presentades com “el vot de la teva vida” per la candidatura unitària de Junts pel Sí –que agrupava l’antiga CDC, ERC, MÉS, Demòcrates i representants de la societat civil independentista–, dissenyada per aspirar a la majoria absoluta i amb un programa d’independència en 18 mesos. Però, les eleccions, amb una participació de rècord, van donar lloc a un resultat complicadíssim de gestionar: Les forces independentistes (JxS i la CUP) van aconseguir un clar i contundent 47,8% del vot, just per sota, però, del 51% que hauria representat la victòria en un referèndum. Les forces “unionistes” van aconseguir un 37,31% mentre que Catalunya Sí Que Es Pot, que agrupava ICV-EUiA, Podem i l’espai d’En Comú, amb un 8’49%, va rebutjar durant la campanya el caràcter plebiscitari dels comicis. JxS i la CUP sumades formaven, així sí, una majoria absoluta en escons de 72 diputats, sobre el que s’ha tirat endavant el procés.

De tota manera, les llargues i dramàtiques negociacions per a formar govern, que van comportar la retirada d’Artur Mas i l’arribada a la presidència de la Generalitat de Carles Puigdemont, en un clima de quasi guerra civil dins l’independentisme –unes divisions que es viuen dins i fora del Govern, i que s’han anat accentuant en la discussió dels pressupostos–, van impedir una lectura acurada i afinada dels resultats electorals. Uns resultats excel·lents per a l’independentisme, amb una enorme capacitat de mobilització i una solidesa clara davant dels qui el presentaven com un souflé, però insuficients per a dur a terme amb èxit el guió unilateral proposat. Com recorda Dowling, professor de la Universitat de Cardiff: “La manera de vendre els resultats del 27-S hauria d’haver estat: ‘Hem guanyat, hem tingut un resultat boníssim per a l’independentisme, hem tingut més vots que mai, però no hem arribat a més del 50%. Formarem un govern i d’aquí a dos o tres anys convencerem un 10% més de la població que l’independentisme és la solució als seus problemes’. Amb el 48% de la població, sense suport internacional, amb un Estat en contra, és impossible”.

Final de l’etapa màgica

L’aparent cul de sac en que ens trobem ha suposat la crítica, dins del mateix independentisme, al que se n’ha dit “processisme”, és a dir, la substitució de la independència com a mitjà per una determinada finalitat (una idea país millor, una idea de llibertat, etc.) pel propi procés cap a la independència com a finalitat i quasi una ideologia. Un “processisme” que ha recarregat el llenguatge d’activisme, voluntarisme i historicisme, i que sovint ha vorejat el pensament màgic. És a dir, que ha obviat els riscos i les dificultats per inflar els beneficis i les oportunitats. Som on som gràcies a la feina constant, desinteressada i entusiasta de milers de voluntaris, d’entitats i organitzacions decidides i d’una societat civil capaç de posar en marxa des la Consulta d’Arenys de Munt fins al darrer 11 de Setembre.

Dowling assegura que “l’època màgica de l’independentisme es va acabar la nit del 27 de setembre del 2015”

Però, com deia Francesc Marc Àlvaro en un article recent, aquestes jornades on l’independentisme –un moviment pacífic, transversal, multitudinari i pràcticament únic a Europa– s’agrada i gaudeix de l’atenció, tapen els problemes polítics de fons. Segons l’articulista de La Vanguardia, la necessitat d’enfortir-se i de disposar de més temps per planificar bé l’estratègia. Hi podem afegir la necessitat de clarificar el discurs i de despullar-lo de tota la faramalla útil només per agalvanitzar la tropa. En aquest sentit, de nou cal escoltar Dowling quan diu a Anna Ballbona: “L’època màgica de l’independentisme es va acabar la nit del 27 de setembre del 2015, més o menys. […] Per mi és pensar que estem a punt d’obtenir la independència i no tindrà cap preu. […] L’independentisme majoritari ha venut que la independència és molt fàcil d’obtenir.

“Tenim pressa” vs “Guerra llarga”

En el mateix sentit, l’independentisme pateix la psicosi de la pèrdua de la oportunitat, de la pressa, del rellotge. És aquell “tenim pressa” que l’expresident del Parlament Heribert Barrera va fer seu. El fet de calendaritzar el procés amb uns 18 mesos que ja són aquí, i de presentar-lo com una escletxa única en la història del país, han impedit veure que la independència d’un país de l’Europa Occidental, respecte un estat membre de la UE, en un context internacional com el que tenim, no és ni fàcil ni ràpid.

És evident que cal, no només ampliar i afermar la base social que avui encara no hi és, sinó també persistència per resistir un combat com aquest. És evident que hi ha temor tant a la desmobilització com al cansament, però Dowling, d’origen irlandès, recorda que: “El republicanisme irlandès sempre ha tingut un concepte interessant, que és viure “la guerra llarga”. Vam alliberar-nos dels britànics amb una guerra llarga. Mai els irlandesos republicans van dir que tal data serien independents”.

Judicialització i el dilema de la desobediència

Artur Mas amb Joana Ortega compareixent davant els mitjans la nit del 9N. Foto: Jordi Borràs
Artur Mas amb Joana Ortega compareixent davant els mitjans la nit del 9N./ JORDI BORRÀS

Si hi ha una certesa amb la qual l’independentisme sempre pot comptar és que l’Estat espanyol mai fallarà. L’augment del sentiment independentista fins a esdevenir un projecte central en la política catalana, té moltes causes –històriques i recents– però la incapacitat dels dirigents espanyols d’entendre’l, de plantejar qualsevol opció, de dialogar o de donar una resposta democràtica a l’alçada del repte, s’ha convertit en un argument definitiu.

La judicialització d’un assumpte polític, com el judici que afronten Mas, Ortega, Rigau i Homs pels 9N, a canvis legals d’escàndol, com el perpetrat al TC, i estranys processos com els del regidor de Vic, Joan Coma, o l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, han abocat el món independentista a plantejar-se seriosament la necessitat de la desobediència a les lleis i als tribunals espanyols. El procés independentista ha suposat la pèrdua de confiança i desconnexió respecte a la legalitat espanyola de bona part de la societat catalana, però, a partir d’aquí, el dilema dins el món independentista es troba en quan i com i assumint quins riscos cal fer aquest gest de desobediència.

Dowling es pregunta: “Té capacitat el 48% de la societat catalana per fer un acte de desobediència seriosa?

El professor Dowling assenyala que: “L’independentisme català podria fer tremolar l’Estat espanyol si trobés altres maneres de treballar. Estic parlant de desobediència, de no pagar els impostos…” alhora que es pregunta: “Té capacitat el 48% de la societat catalana per fer un acte de desobediència seriosa? Està per veure. Però ara estem en una altra fase on hi ha més realisme, sobretot per part dels intel·lectuals del procés”.

Referèndum o referèndum

L’esgotament del “processisme”, la desconfiança en els partits polítics, la dificultat de sumar sectors avui encara recelosos respecte la idea d’una República Catalana, la revisió crítica del 9N, el temor a la desmobilització i els propis equilibris dins el món “indepe”, han fet que d’un temps ençà, especialment a partir de l’aparició d’un manifest signat per diversos intel·lectuals i analistes demanant la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, hagi reaparegut la idea d’un referèndum com a desllorigador del procés. Recollida per la CUP, la idea va ser assumida pel president Puigdemont durant el debat de la moció de confiança, amb el contundent “Referèndum o referèndum”.

És a dir, el que semblava una pantalla passada –en la terminologia política processista– hauria de ser la forma tant de plantejar un darrer ultimàtum a l’Estat espanyol, com de fer decidir els sectors dubitatius i de comprometre els mateixos partidaris de la independència, polítics i societat civil. De tota manera, és força previsible que ens puguem tornar a trobar en un escenari com el previ al 9N. I llavors? Com confessa Dowling, “En aquests moments el problema està estancat en un empat. Ni l’Estat espanyol pot trencar l’independentisme ni l’independentisme podria trencar Espanya. I pot seguir així durant dos o tres anys més, com a mínim”. En aquest sentit, “Hi ha una altra opció, que és que intentin fer un referèndum i l’Estat digui que no. Llavors, es torna a fer el que va fer Mas el 9-N? O es planteja fer un referèndum seriós, assumint enfrontar-se d’una manera suau amb la policia espanyola?”.

Context internacional advers

Malgrat els grans esforços d’internacionalització del cas català i la intel·ligent i perspicaç feina de la diplomàcia catalana, la realitat és que a dia d’avui cap estat està interessat en canviar el mapa d’una Europa que té problemes molt greus dins les seves fronteres. La geopolítica, que va afavorir en el passat el sorgiment de nous estats, en aquest moment no afavoreix als catalans, mentre el món entra en una etapa de gran complexitat, on la recerca de l’estabilitat davant la volatilitat, la fermesa davant la incertesa i el tancament de files davant els desafiaments seran a l’ordre del dia.

En tot cas, la resposta no és a fora, sinó a dins, i només es produirà un moviment vers Catalunya en el moment que succeeixi alguna cosa. Bé davant un desafiament que posi en risc el propi estat espanyol o bé davant dels fets consumats. Andrew Dowling ho exemplifica de la següent manera: “Hi ha aquesta frase d’“El món ens mira”. El món no es mira Catalunya en aquest sentit. Però si el problema català fos un problema força seriós, el món es miraria Catalunya. Amb un tancament de caixes, Catalunya seria un problema”.

Oportunitat mancada i lluita per l’hegemonia

Hi ha dos temes finals que Andrew Dowling no va tractar ni en la seva intervenció a Olot, ni a l’entrevista amb Anna Ballbona. Una és l’oportunitat mancada que suposa no haver aprofitat l’any de paràlisi política espanyola –amb un govern en funcions que, això sí, no ha perdut cap ocasió de portar qualsevol iniciativa del govern i el Parlament català davant el TC. En aquest sentit, potser hi té a veure tant la pròpia turbulència dins la majoria independentista al Parlament, com la substitució, dins d’aquesta majoria, de la política per l’activisme. Fet i fet, no s’ha fet via, i, seguint amb el vincle irlandès, els problemes d’Espanya no han estat les oportunitats de Catalunya.

No es pot obviar la gran fractura de la política catalana: el món independentista i el món dels Comuns

Per altra banda, no es pot obviar la gran fractura política que hi ha entre els dos sectors més dinàmics de la política catalana: El món independentista i el món “dels Comuns”, que agomboia l’alcaldessa Ada Colau. Dos món en una permanent guerra per l’hegemonia intel·lectual i política. Dos mons en paral·leles convergents, que, paradoxalment es necessiten l’un a l’altre si volen créixer, però que estan tan allunyats que és impossible que assumeixin cap mena de compromís, sense ser vist pels mateixos sectors com una claudicació. Tot plegat afegeix dificultats al gran repte d’engrandir el camp partidari de la separació, de cara a un referèndum, mentre, alhora, es produeix la desconnexió. Una desconnexió, que si bé es real a comarques com la Garrotxa, ni s’ha produït ni sembla imminent en ciutats i barris del país.

Estic segur que aquest article no agradarà a gaires amics, companys, persones estimades que creuen de bona fe en la imatge més digna, agradable, gloriosa i triomfant del moviment independentista. Ho he experimentat darrerament en converses informals. Però també crec que els farà reflexionar sobre aquells punts febles, debilitats, aspectes menys reeixits que cal resoldre si es vol assolir un repte tan fenomenal com el que té plantejat Catalunya. Mirar-se al mirall amb ulls crítics és un exercici tan útil com necessari.

Joan Safont és periodista i escriptor.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'El director' de David Jiménez (en català)

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació