La violència del silenci amb les persones refugiades

Tinc encara molt present a la memòria aquell filat que separava Suruç i Kobane. Era el 2015 i les columnes de fum s’enlairaven en la llunyania mentre una llarga cua de persones intentava travessar la frontera entre Síria i Turquia per tornar a la ciutat, en aquells moments ja alliberada, que algú va definir com el Stalingrad del segle XXI. Tothom es pot trobar amb la necessitat d’haver de demanar refugi, vaig pensar.

La meva àvia es fa refugiar a França l’any 39 mentre el meu avi estava al camp de concentració d’Argelers. Si hagués nascut set dècades enrere, potser jo també hauria estat una refugiada. Tot just ara fa un any, era al Senat de Mèxic per la commemoració del 70è aniversari de l’arribada dels exiliats catalans, que havien pogut deixar enrere la barbàrie de la Guerra Civil. Les mirades dels seus descendents reflectien la memòria d’aquella Catalunya republicana, encara viva, que ens connecta amb un llegat que no tenim cap intenció de deixar desat en un calaix.

Aquesta herència ens recorda que, quan vam ser refugiats, altres països ens van acollir. Set dècades més tard, les realitats canvien. Ens hem convertit en un país d’acollida i així ho recordem avui, 20 de juny, Dia Internacional de les Persones Refugiades.

Amb una agenda que pivota sobre un feminisme que Maria Mercè Marçal sintetitzava en el fet d’haver nascut “dona, de classe baixa i nació oprimida”, sovint he observat la realitat des d’un feminisme blanc i, per tant, excloent. En canvi, avui sóc del tot conscient que cal entendre com s’entrelliguen els sistemes de dominació i les respostes ciutadanes i polítiques que hi responen. Moviments com el Me Too, Black Lives Matters i Casa Nostra, Casa Vostra no neixen per generació espontània. Són inquietuds compartides que diuen prou a la divisió del món entre ells i nosaltres. Com apuntava Olof Palme, “no existeixen ells i nosaltres, sinó només nosaltres”. No existeixen en l’Europa que volem. Una Europa federal, dels pobles, feminista i solidària, que posi en el centre les persones. Totes les persones. També les refugiades, que no desapareixen en tancar fronteres.

Amb prop de 80 milions de persones desplaçades i refugiades forçosament a tot el món, l’1% de la població mundial, patim la crisi humanitària més greu des de la Segona Guerra Mundial. Amb la seva fugida per sobreviure no deixen enrere només un lloc. Deixen enrere la fam, la pobresa extrema, la guerra, les persecucions i els traumes associats que tan sols es comencen a superar quan les reconeixem amb els seus noms i cognoms i deixem de diluir-les en estadístiques. Perquè en les xifres, tan fredes i impersonals, s’amaga el profund racisme que avui fa despertar els Estats Units arran de l’assassinat de George Floyd a mans de la policia, però també s’hi amaga la profunda insolidaritat dels estats de la Unió Europea amb la política de murs de contenció, tan sovint superada per la dignitat de la societat civil quan reclama que Volem Acollir.

A la multitud de causes que empenyen les persones a fugir per sobreviure s’hi ha de sumar una de recent: l’emergència climàtica, que, segons les Nacions Unides, farà que 200 milions de persones es vegin obligades a desplaçar-se el 2050. I, malgrat l’aclaparadora llista d’històries personals estroncades que aquesta xifra suposa, la legislació internacional encara no reconeix aquesta categoria de refugi i, per tant, no existeix protecció.

No podem parlar de persones refugiades sense contextualitzar-les en un present de pandèmia global, que confina també el dret d’asil. Per això és indispensable incloure les persones refugiades i les comunitats més vulnerables en la nostra resposta a la COVID-19.

No deixar ningú enrere també vol dir deixar de ser còmplices de la violència del silenci i mirar als ulls a les persones que han hagut d’abandonar la seva terra i impulsar una onada de canvis que permetin escurçar la distància entre què diem i què fem. Els Objectius del Desenvolupament Sostenible (ODS), als que fa poc s’hi va incorporar un indicador nou sobre les persones refugiades, i l’Agenda 2030 són dos instruments fonamentals per fer front a aquest repte global. Dos instruments que amaren totes les polítiques públiques del Govern català.

“Tota persona que hagi nascut en una cambra segura, té l’obligació d’obrir-ne la porta quan truca algú que està en perill”, ens recorda l’escriptora d’origen iranià Dina Nayeri. No es tracta de reinventar-nos el planeta des del nostre racó, sinó de compartir com en construïm un de nou. Un món comú contra les polítiques d’exclusió, del que en tenim un bon exemple en el projecte de la UNESCO sobre el dret a l’educació dels menors refugiats. La participació del Govern català en aquesta iniciativa es va concretar en l’organització de la Trobada Internacional d’experts en polítiques públiques en favor del Dret a l’Educació dels Refugiats, que va tenir lloc a Barcelona el 2018.

Catalunya també ha presentat un posicionament, junt amb altres 19 regions europees, en què advoca per la dignitat de les persones, el desbloqueig de fons addicionals per ajudar els col·lectius perseguits, i posa l’accent en assegurar la solidaritat al sud d’Europa, la primera línia a l’hora de rebre persones d’arreu del món i, en especial, del Pròxim Orient i de l’Àfrica.

Alguns dels principals reptes en la defensa dels drets humans, i en especial dels drets civils i polítics, sorgeixen de les desigualtats que afecten, entre d’altres, les persones migrades i refugiades. Cada vegada som més els que reconeixem que el món ha de canviar i que és cosa nostra, de tots i totes nosaltres, transformar-lo. Només des de les lluites compartides i transversals trencarem tots els silencis.