Barcelona 2023: un rumb clar

Som al final d’una etapa a Barcelona. Una etapa que va començar quan l’alcaldessa Ada Colau va arribar el 2015 a l’Ajuntament com una proposta fresca que donaria resposta a les conseqüències de la crisi del 2008, després del govern de Trias. Es va iniciar així el primer dels seus mandats amb l’objectiu de “recuperar” la ciutat, protegir els barcelonins i les barcelonines i dibuixar un nou horitzó per a la ciutat.

Si el 2015 la ciutadania permetia un marge per als diagnòstics i disculpava que no es traduís en respostes immediates, el 2019 la cosa va canviar. Ja era imprescindible posar les bases de la Barcelona del futur, d’un nou model de ciutat, amb polítiques efectives i resultats palpables per a la ciutadania. A dia d’avui, set anys després, i tot i compartir moltes de les accions que es van engegar i, sobretot, dels seus objectius, la sensació és que no s’han aconseguit els resultats que demanava el moment. Especialment en els darrers anys, bona part de la ciutat té la sensació que ens trobem en un mandat perdut.

Qualsevol agenda progressista ha d’entendre que la sensació de la ciutadania és d’incertesa i de vulnerabilitat

Un mandat perdut en polítiques eficaces i decidides per mantenir la qualitat de vida de la ciutat. I poso dos exemples relacionats amb això: una ciutat segura i que protegeixi el dret al descans. A algú el pot sobtar que els col·loqui com els dos primers elements, però és que crec que qualsevol agenda progressista avui ha d’entendre que la sensació de la ciutadania és d’absoluta fragilitat, d’incerteses i de vulnerabilitat. Només cal passejar per barris com el Besòs i el Maresme, Nou Barris, el Raval o la Barceloneta.

Sabem que aquesta no és una agenda còmoda per al govern. Mai ha estat a la seva agenda de prioritats, i el resultat d’això han estat les mobilitzacions ciutadanes dels darrers mesos en defensa del dret al descans. I de propostes, n’hi ha hagut: es va exigir l’establiment de sonòmetres en 11 àrees tensionades de la ciutat, desconcentrar esdeveniments al Fòrum i a Montjuïc, incrementar efectius de neteja, controlar l’incivisme en els llocs d’oci nocturn, etc. Cap d’aquestes propostes no va ser a iniciativa dels Comuns i del PSC.

Una de les coses que aprens de la política municipal és que les prioritats i les preocupacions de la ciutadania han de ser les teves, sense complexos ni prejudicis. I, sincerament, penso que s’ha estat massa resistent a encarar una de les grans preocupacions de la ciutadania que, baròmetre rere baròmetre (l’estudi que analitza l’estat d’opinió de la ciutat), mostrava un enquistament de la situació. Cal que aquest govern faci una reflexió profunda de per què aquells aspectes més relacionats amb la qualitat de vida, com la seguretat, el dret al descans o el civisme han estat temes tan incòmodes d’encarar i per què s’ha trigat tant a fer-ho.

Però aquest no és l’únic element en què aquest es podria definir com un mandat perdut. És veritat que els discursos d’una part del govern han estat contundents pel que fa a la necessitat d’una mobilitat sostenible i eficaç. Mentre que l’altra part del govern ha fet com Penèlope, anar desfilant la tela de nit. Al marge d’aquestes desavinences, els discursos massa sovint s’han fet des de la superioritat moral i l’alliçonament cap a la ciutadania, més que no pas des de l’assumpció de responsabilitats.

Els discursos s’han fet des de l’alliçonament cap a la ciutadania, més que des de l’assumpció de responsabilitats

Per a mi és propi d’un desconeixement brutal del que representa la ciutat per a l’àrea metropolitana o per al conjunt del país. Què representa venir de Parets, de Castellar del Vallès, de Granollers amb transport públic avui a Barcelona? Sabem, per exemple, que els trens que venen des de Girona i Lleida que s’aturaven a Sants no han recuperat la freqüència d’abans de la pandèmia perquè l’Estat s’hi nega? O que l’Estat encara deu el fons Covid per a empreses de transport públic? De vegades, fa la sensació que falta una mirada més oberta i menys assenyaladora del govern cap a la gent i més voluntat de col·laborar o d’exigir a altres administracions amb la mateixa contundència.

Aquest és un repte que Barcelona sovint ha volgut liderar sola per endur-se el titular, com quan es va anunciar unilateralment la rebaixa del 50% de la T-Casual sense haver parlat amb ningú, amb el consegüent fracàs de la iniciativa. Perquè ja sabem que els anuncis no tenen el poder de pagar rebaixes. Aquest és un repte que qualsevol govern a partir del 2023 haurà de solucionar però sense posar mig país en contra de la seva capital.

Les polítiques seran jutjades pels seus resultats i no per les seves intencions. I malauradament avui l’accés a l’habitatge no és millor que fa set anys. El PSC, que governa aquesta ciutat, ha fet ben poc per lliurar, primer, la batalla de la contenció de rendes i, després, la Ley de la Vivienda. El cas és que, malgrat les expectatives generades, aquest ha estat un mandat perdut en polítiques reals per facilitar l’accés a un habitatge digne per a milers de barcelonins i barcelonines que es deixen una gran part del seu sou a pagar els lloguers desorbitats. Seria injust dir que és culpa dels socis de govern igual, però això fa pensar que un ha de ser menys agosarat en les seves promeses. Sobretot quan fas, d’aquestes, gairebé les teves banderes. 

Som davant d’una oportunitat perduda, també, en la definició d’un nou model de turisme. I recordem que aquesta també era una de les grans banderes del govern que va irrompre el 2015. Precisament perquè es venia a protegir la ciutadania de l’impacte dels èxits de la ciutat. Doncs sembla increïble que aquesta qüestió hagi comptat amb tan poques iniciatives o creativitat per fer-hi front.

Des del govern s’ha anat imposant el model de sempre, basat en la massificació turística i la barra lliure que propugna el PSC

Al llarg d’aquests quatre anys s’han impulsat iniciatives diverses, com ara el recàrrec turístic, la regulació dels guies al centre de la ciutat, estudiar la càrrega turística que Barcelona pot suportar, regular els creueristes en trànsit a la ciutat, regular els bicitaxis que ocupen l’espai públic, molts cops de manera temerària… Però absolutament cap d’aquestes propostes no ha estat a instància del govern municipal, sinó de l’oposició. Des d’ERC hem proposat diverses d’aquestes iniciatives, algunes de les quals, acceptades i executades a mitges, però des del govern veiem que s’ha anat imposant el model de sempre, basat en la massificació i la barra lliure que propugna el PSC. Potser l’error principal és deixar, precisament, el turisme o la promoció econòmica en mans dels artífexs del model de ciutat que es vol canviar.

I és que el fet que siguem davant d’uns anys perduts en les qüestions estratègiques de ciutat sovint té causes tan senzilles com això: és difícil poder impulsar grans canvis de bracet del PSC, que és qui ha governat sempre la ciutat (amb l’excepció d’un mandat).

Si ho haguéssim de resumir, aquests últims anys de govern de coalició Comuns-PSC s’ha caracteritzat per tres qüestions. La primera és un sentiment cada vegada més gran de fragilitat entre els barcelonins i les barcelonines, preocupats pels impactes de l’èxit de la ciutat en el nostre dia a dia. Gestionar aquests impactes no és nou, però no s’ha incorporat com una prioritat en l’agenda institucional i s’ha passat a qüestions potser més cridaneres però que no eren la resposta a cap problema ciutadà. És curiós, però la gestió d’aquests impactes de l’èxit de la ciutat són precisament els que van donar la raó de ser als Comuns i a l’inici d’aquella etapa el 2015. En canvi, les respostes no han estat coherents amb aquella diagnosi. Avui la defensa de la ciutat i el manteniment de la nostra manera de viure continua estant en joc i no veig que s’ho hagin pres seriosament.  

La segona és un protagonisme excessiu del PSC, que ha liderat les qüestions estratègiques i més decisives d’aquesta ciutat. Torno a l’exemple del turisme. Davant del discurs de la necessitat d’un nou model turístic, la realitat (i el pecat original, segurament) és una aliança per mantenir el govern, precisament, amb els artífexs del model de ciutat i turístic que es pretén transformar. Amb aquests ingredients, el resultat era més que previsible. De fet, el més greu no és que no hàgim pogut fer passes endavant, sinó que s’han pres decisions en la direcció contrària, com l’obertura dels horaris comercials en diumenge i festius, que durà una massificació del centre de la qual es pretenia fugir, i que ha denunciat la mateixa FAVB.

El pecat original és una aliança per mantenir el govern amb els artífexs del model de ciutat que es pretén transformar

I tercera: aquest ha estat un mandat marcat per les improvisacions. No hi ha hagut un rumb clar, ni tampoc ho han estat les prioritats del govern, massa sovint allunyades dels problemes i les inquietuds expressats per la ciutadania. Davant de les demandes d’una ciutat més neta, més segura, amb més oportunitats o amb un projecte de futur clar, la resposta ha sigut poc més que una aposta per l’agenda climàtica i l’urbanisme tàctic, gairebé les úniques banderes d’aquests darrers anys del govern, molt diferents de les que es van inaugurar el 2015. I el resultat és una ciutadania que segueix esperant, ara amb un sentiment de fragilitat més accentuat i amb la incertesa i inseguretat provocades per la manca de respostes dirigides a protegir la nostra vida de manera efectiva.

És clar que s’han fet coses a Barcelona. És clar que algunes s’han fet bé. La pregunta és si aquestes han alimentat una missió o un horitzó de futur del que vol ser la ciutat els propers 20 anys, i si realment han anat adreçades a “recuperar” la ciutat o a construir un nou orgull de ciutat. La resposta és que no. Que encara avui Barcelona no ha trobat l’equilibri entre atendre la quotidianitat (és a dir, respondre les necessitats de la gent, contribuir a dinamitzar l’economia, mantenir una ciutat neta, etc.) i plantejar un rol clar i un horitzó d’il·lusió. La conseqüència és aquest desencís generalitzat que vivim, la fredor i el pessimisme respecte de l’evolució de la ciutat.

Barcelona es troba en una cruïlla. El 2023 està en joc fer que Barcelona funcioni, que sigui dinàmica econòmicament i que això reverteixi en la seva gent. Però, davant la passivitat i la deixadesa, la ciutadania demanarà també propostes solvents en matèria de seguretat o de neteja que transmetin, sobretot, credibilitat. El temps passa, apareixen nous reptes, la complexitat augmenta i Barcelona necessita lideratge per saber cap a on va. La ciutat es veu fràgil i demana governs que generin confiança. Un govern que marqui un rumb per protegir els barcelonins i les barcelonines i que defensi el seu benestar i estil de vida. Un rumb clar, en contraposició a la improvisació, per dibuixar un nou horitzó de futur per Barcelona. I davant del sentiment de fragilitat i la incertesa, noves respostes i resultats per defensar de manera efectiva els barcelonins i les barcelonines i els seus interessos.

No només no s’ha contribuït a generar un orgull de ciutat, sinó que el que hi havia s’ha anat perdent

Construir un orgull de ciutat és parlar de la possibilitat que les coses passin: que hi hagi oportunitats de progressar, que la gent pugui satisfer els seus anhels i fins i tot tirar endavant els seus somnis al lloc on van néixer i créixer, o al lloc que els va acollir. Al llarg d’aquests anys, soc del parer que no només no s’ha contribuït a generar un orgull de ciutat, sinó que el que hi havia s’ha anat perdent.  Un desencantament que fa inevitable pensar que el 2023 hauria de servir per iniciar una nova etapa i que no es podrà fer amb els de sempre. Tant de bo tots estiguem a l’altura per fer-ho possible, perquè ens hi va la ciutat de les properes dècades.