Les històries dels rics

Les històries dels rics omplen les nostres llibreries, llistes d’Spotify, cartelleres de cinema o galeries d’art. Ho sap tothom però no ho diu ningú. Un dels fenomens creixents i profundament injustos que provocarà aquesta enorme sotragada de la pandèmia en el món de la cultura serà que moltes creadores deixaran de poder crear en condicions dignes. I en molts casos, abandonaran les seves carreres pictòriques, musicals, audiovisuals, teatrals o literàries. Només per posar alguns sectors culturals d’exemple. De fet, aquest fenomen no és nou i simplement veurem una acceleració d’aquest abandonament de les classes humils en la pràctica artística professional.

Ho saben els austers, els estoïcs o els pobres. El luxe és per als rics

L’imaginari dels rics fa temps que ha pres l’hegemonia en la cultura catalana. Com diria Josep M. Minguet, cooltura. Per exemple, el món de la música. El moviment estètic més fort vinculat al món musical actual, el hipster, té una “intensa relación” amb “el capitalismo corporativo de nuestra época” (‘Indies, hipsters y gafapastas’, Lenore, V). I les noves denominacions d’indústria creativa o economia creativa de moltes de les empreses que participen de l’aquelarre té denominacions d’”extremat caràcter [capitalista] neoliberal” (‘Las industrias creativas: amenazas sobre la cultura digital’, Bustamante et al.). Que una de les noves tuitaires catalanes de moda reivindiqui el luxe per la classe treballadora és només una prova més d’una cançoneta que sona simpàtica però que, si pares l’orella, és profundament trista. Com deia Joan Fuster, el luxe és una manera de dissimular. Ho saben els austers, els estoïcs o els pobres. El luxe és per als rics.

Qui pot aportar històries en un món profundament desigual econòmicament? La renda i l’entorn marquen desigualtats en el dret de participar en la vida cultural, com apunta la nova enquesta de participació cultural de Barcelona, liderada per l’investigador Nico Barbieri. Una ciutadana d’un barri de renda alta de Barcelona té el doble de possibilitats de rebre una classe musical o un taller d’escriptura que una persona d’un barri de renda baixa. Fins i tot institucions emblemes de l’establishment cultural com el MNAC ja ho admeten; “la cultura sigue siendo inaccesible para mucha gente y eso viene marcado no sólo por el precio de la entrada sino por el distrito en el que has nacido”, deia el seu director Pepe Serra en una entrevista recent a La Vanguardia.

Publicar un llibre a Anagrama, ser dramaturga de la darrera obra a la Beckett o ser guardonat amb un Gaudí és, evidentment, qüestió de talent. Però també de recursos: tant els mitjans econòmics com simbòlics (nivell educatiu, estatus social, capital cultural familiar, etc.) que una persona té i que poden facilitar o dificultar la participació en determinats consums i pràctiques culturals.

Imaginari i privilegi

La visibilització sistemàtica del privilegi en la creació cultural hauria de ser una obligació. Ho fem amb el gènere, la raça o l’orientació sexual. Perquè no ho fem amb la renda econòmica? Si ho féssim, podríem entendre de forma natural que si són fonamentalment els rics els que expliquen històries, això té un impacte enorme no només en les formes de creació, sinó sobretot en el contingut. El director català Victor Alonso-Berbel es preguntava aquest estiu en un tuit: “el gran tabú de la creación artística a los veintitantos: ¿quién paga las facturas a final de mes? Luego nos preguntamos por qué la mitad de las películas en los festivales de cine son dramas burgueses autobiográficos de personajes que no se encuentran a sí mismos”. Ens trobem en una creixent absència de punts de vista, propostes i narratives d’altres classes socials.

La visibilització del privilegi en la creació cultural hauria de ser una obligació

En el llibre ‘The Class Ceiling. Why it Pays to be Privileged’ de Sam Friedman i Daniel Laurison s’hi explica que en el món de la cultura o la televisió anglosaxó, sovint és determinant la teva classe social per acabar de director d’art, progamador teatral o guionista. És el que els directors de cinema Javier Fernández i Luís López defineixen com la zona grisa “esa laguna de sobreentendidos y medias verdades que inundaba la realidad de las condiciones materiales y laborales” de la creació cultural. La transició a un model de producció postfordista, marcat per una transició del treball material a l’immaterial ha acabat provocant que molts creem des d’una amargor d’acceptar l’absència econòmica. Alguns amb privilegi resisteixen. I són les seves històries les que prevalen. Les històries dels rics. Un imaginari concret que se’ns imposa d’una forma que sembla, en alguns moments, l’ordre natural de les coses. I no hauria de ser així.

Cultura i classe social

I si tenim absència (o gairebé) absència econòmica en la pràctica professional cultural, Fernández i López es pregunten: “la gente, ¿de qué vive? Pues bien, la mayor parte de la gente que se dedica a esto simplemente no necesita de un trabajo remunerado a tiempo completo bien porque son rentistas, pertenecen a familias pudientes y/o con capital cultural comprensivas con las inclinaciones artísticas de su prole o, en definitiva, tienen alguna clase de sustento económico que les permite dedicar su tiempo al cine (o a otras actividades culturales)”. Rendistes, rics o mantinguts. Evidentment la realitat no és tant crua, però com deia al principi de l’article, ho sap tothom i no ho diu ningú.

Els rics tenen tot el dret del món (faltaria més!) a pensar, imaginar i escriure les seves històries. Però des d’una perspectiva de cultura rupturista i comunitària, si algú té el dret cultural d’aixecar la veu i explicar una història són els pobres. Són (som) els que mai hem tingut el dret o el privilegi o la sort o el pacte tàcit de fer-ho. I quan de sobte en aquest club d’escollits entren convidats imprevistos, això molesta. Un cas exemplar va ser el de la jove poeta del Prat de Llobregat Juana Dolores Romero. Els debats a les xarxes, vistosos i gesticulatius, sovint van girar en si era dona, jove, filla d’immigrants andalusos o de classe baixa. La qualitat rabiosa d’un poemari que ha venut milers d’exemplars per boca-orella semblava irrellevant. Potser, com diu Wallach a La culture, pour qui?, som espectadors d’una cultura d’èlit difressada de democratització cultural. Les històries dels rics aplaudides per rics que omplen les platees dels teatres i els cinemes perquè són els únics que ja hi poden anar?

Com ha reclamat, entre molts altres, Owen Jones, la lluita de classes està latent en gairebé tots els escenaris de les nostres vides postmodernes, però ha estat volgudament dissimulada. El regust de la lluita de classes sembla emergir en aquest escenari mut i cec on els rics tenen tot el dret del món per a aportar les seves històries. Però on les classes treballadores també haurien de tenir el dret a tenir el seu espai a la cartellera. I penjar-hi amb xinxetes o blue tac les històries que els hi donés la gana.