14/06/2019 | 11:28
Afronto aquestes últimes hores del mandat 2015-2019 amb la decisió política més difícil que he afrontat mai, triar qui crec que ha de liderar el govern de la ciutat en el proper mandat tenint en consideració sota quin marc es troba aquesta decisió.
Afronto aquestes últimes hores del mandat 2015-2019 amb la decisió política més difícil a la qual m’he afrontat mai: triar qui crec que ha de liderar el govern de la ciutat el proper mandat tenint en consideració sota quin marc es troba aquesta decisió.
La resposta clara, ràpida i determinant és senzilla. Perquè crec que és millor per a la ciutat una alcaldia amb Ada Colau que no pas amb Ernest Maragall. L’alcaldia no és un aspecte menor, és determinant. Si alguna cosa he après aquests 4 anys, és la importància de l’alcaldia en la política municipal. Els ajuntaments són institucions extremadament presidencialistes i, per tant, pràcticament totes les decisions depenen de l’alcalde o l’alcaldessa, la resta depèn del plenari municipal. Ni tan sols tenen sobirania d’actuació els regidors i regidores de govern, les seves competències emanen de delegacions d’alcaldia que poden ser recuperades en qualsevol moment. En aquest sentit, per mi ha esdevingut molt rellevant que, encara que hagi estat ‘vox populi’ la possible configuració d’un acord de govern amb alcaldia alternada 2 i 2 anys i després que el plenari de Barcelona en Comú expressés nítidament aquesta voluntat, aquesta opció no hagi estat vàlida per ERC. Per mi aquesta proposta, tot i saber que hagués comportat el suport de JuntsxCat, hagués estat determinant en el debat que afrontem. De fet, això ja il·lustra la importància de la figura d’alcaldia. Però, si he de triar entre dos acords, un amb alcaldia i l’altre sense, no tinc cap dubte que aquest és l’aspecte més rellevant.
Hi ha vegades que sumar resta, i, a mi, l’equip d’independents pels quals ha apostat Maragall m’ha allunyat del projecte d’ERC
La inquietud que m’ha turmentat aquests dies i que em porta a escriure aquestes línies és mirar d’explicar moltes preguntes al voltant de l’acord amb ERC. No m’he sentit en una cruïlla entre PSC i ERC, m’he sentit en un dilema: ERC sí o no. I la resposta a aquesta disjuntiva ha estat: Maragall, no. Hi ha vegades que sumar, resta i, a mi, l’equip d’independents pels quals ha apostat Maragall m’ha allunyat del projecte d’ERC. De fet, la política la fan persones i aquestes juguen un paper clau, ho vam veure el 2015 en una infinitat d’acords de govern diferents i ho veurem també aquest 2019. Per tant, compte amb dogmatismes i vetos que no representen la realitat de la política municipal del nostre país. Però anem a pams.
Tinc el mal costum de començar tota anàlisi des d’una òptica de polítiques transformadores, aquest aspecte esdevé per mi un element motor. En aquest sentit, crec que el programa d’esquerres amb el qual ens vam presentar a les eleccions és molt més viable a priori de desenvolupar amb ERC que no pas amb el PSC. Aquest mandat he pogut constatar que les discrepàncies amb el PSC sempre han aparegut amb major força en el moment que les nostres actuacions en pro del bé comú molestaven l’statu quo dels poders econòmics que operen a la ciutat: el sector de la restauració amb l’ordenança de terrasses, el ‘lobby’ hoteler amb el PEUAT, els grups immobiliaris amb el 30% o AGBAR bloquejant la multiconsulta impulsada per la ciutadania. He pogut palpar lligams orgànics molt preocupants.
ERC, en canvi, suposadament no ostenta aquests lligams i hauria pogut ser un dels agents de transformació social crucial del mandat. La realitat, però, ha estat que aquests 4 anys ERC ha operat massa sovint en lògica de bloqueig, per exemple, amb la funerària pública, la mateixa ordenança de terrasses o la complicitat amb la fundació privada del MACBA en contra del CAP Raval. Fins al punt de contradir el seu propi programa electoral en el cas del tramvia només amb fins electorals. Aquest llegat evident pesa a l’hora de prendre decisions, però també és cert que finalment van votar conjuntament amb el PSC i la CUP el PEUAT, el 30% HPO i el tramvia, entre altres.
El lideratge de Maragall em falla: 41 anys com a polític socialista en els quals mai va plantar cara a l’especulació immobiliària, tot al contrari
És quan miro el lideratge de Maragall que realment la cosa em falla. Ha estat 34 anys a l’Ajuntament i 7 anys a la Generalitat, 41 anys com a polític socialista en els quals mai va plantar cara a l’especulació immobiliària; tot al contrari, es va consolidar una política d’habitatge errònia. Anys en els quals es va produir la privatització del sector funerari, entre molts altres serveis, per no esmentar les pujades de les taxes universitàries. I, també rellevant, tampoc hem vist aquestes polítiques atrevides entre el 2014 i el 2018 quan ha estat a les files d’ERC i ha tingut conselleries de govern. De fet, si un escolta el seu relat en la campanya electoral, s’erigia com la persona que venia a recuperar el diàleg i el consens amb els actors econòmics de la ciutat; eren preocupants els seus silencis, per exemple, davant la remunicipalització de l’aigua. Si, a més, mirem qui ha estat la persona independent posada per Maragall, Miquel Puig (número 3), veiem que prové de l’entorn de Convergència. Per tant, per mi és qui impregna la candidatura d’ERC cap a la dreta, i això em preocupa.
D’altra banda, també és important per mi entendre quin és el marc relacional que busca ERC. En aquest sentit, hi ha hagut força moviments preocupants. Recentment, no van donar suport a Gerardo Pisarello com a membre de la mesa del Congrés o consideren que Podem no hauria d’entrar al govern de Pedro Sánchez. Són posicions molt difícils d’entendre pels Comuns. Però baixem a Barcelona, on dos fets per mi marquen la proposta de Maragall.
El primer va ser l’elecció d’Elisenda Alamany com a número 2 de la candidatura, una elecció que significa apostar per algú que ha trencat tots els ponts amb els Comuns. Em ve al cap aquest tuit de Xavi Matilla, exsecretari d’organització de Catalunya en Comú:
El segon, el discurs mantingut durant la campanya electoral, en què sempre es va apostar per una aliança amb JuntsxCat fins al punt de parlar de “fer desaparèixer Ada Colau de l’alcaldia” o que va manifestar la voluntat de ser alcalde encara que no fos la força més votada. Per contra, els comuns sempre vam mantenir la voluntat d’arribar a acords de govern tant amb ERC com amb el PSC. De fet, només hi ha un discurs de Maragall que no actua en la lògica electoral o en la lògica de negociació política i és el de la nit electoral quan se sent alcalde de tots i totes i expressa el seu veritable propòsit. Aquell discurs que dura 13 minuts situa clarament la voluntat de conformar un govern en solitari o amb JuntsxCat.
Ha estat un error històric i estratègic de les esquerres del nostre país subordinar les polítiques d’esquerres a les nacionals
Evidentment, també hi ha una dimensió nacional en el govern de la ciutat. En el meu cas, però, no subordino l’eix d’esquerres al marc nacional. De fet, és la paràlisi en la qual porta immersa la Generalitat de Catalunya amb un Parlament que no suma la que em reafirma cada vegada més que ha estat un error històric i estratègic de les esquerres del nostre país subordinar les polítiques d’esquerres a les nacionals. Els pactes amb els governs de Convergència no ens han dut a cap avenç social ni a majors cotes de sobirania, ni institucionals ni molt menys populars. Ha estat un error de les esquerres independentistes haver renunciat a les majories d’esquerres a l’hora de conformar governs. En aquest sentit, no puc compartir la proposta d’ERC d’entregar la governabilitat de la ciutat a JuntsxCat i no apostar per una governabilitat avalada pel 60% de l’electorat i 28 regidories. Una majoria que sí que ens permetria transformar en major mesura la ciutat. Una majoria que avui erròniament tampoc s’està implementant a la Generalitat.
Potser és perquè vinc de l’àmbit de la cooperació internacional però mai he cregut que l’independentisme hagués de ser bo per si mateix. L’objectiu que cerco és la transformació social i l’augment la sobirania popular per tal de reduir les desigualtats. L’independentisme pot ser una eina vàlida o no ser-ho. Malauradament, el full de ruta independentista actual mai ha assumit aquestes premisses bàsiques per dur-nos a un avenç real, un full de ruta del qual massa sovint m’he sentit exclòs. Del que no em sentiré mai exclòs és de l’acte de reivindicació popular que vam fer l’1-O. D’allò que no em cansaré mai és de combatre els embats d’un estat repressor i defensar els drets més fonamentals i la llibertat dels presos polítics.
Però és precisament per l’anhel de major sobirania que aposto per governs d’esquerres, perquè crec fermament que canviant la vida de la gent, reduint les desigualtats, implementant la renda garantida, construint residències per a gent gran, ampliant les beques-menjador i les ajudes a la dependència, consolidant el model d’educació pública de qualitat i proximitat, etc. serà el que ens permetrà avançar en noves cotes de sobirania popular. Per tant, la disjuntiva governabilitat amb tripartit o governabilitat amb JuntsxCat per mi és determinant, també en l’eix nacional. De fet, hem estat l’ajuntament que més fortament s’ha implicat en la defensa i denúncia de l’1-O i hem portat a judici la repressió que vam viure als nostres carrers, amb un govern amb el PSC.
Qui haurà de donar explicacions del seu vot és Manuel Valls; jo votaré Ada Colau i n’estaré convençut
No voldria acabar aquesta reflexió sense, evidentment, compartir que Valls també votarà Ada com alcaldessa. Aquí deixeu-me dir que és on he tingut menys maldecaps perquè mai he renunciat a cap projecte polític d’esquerres en funció de qui el recolzés. No em preocupa que l’elèctrica pública que hem impulsat a Barcelona l’hagi votat Ciutadans o Junts per Catalunya, com tampoc em preocuparia que votessin per la remunicipalització de l’aigua, com han fet en altres consistoris. Em preocuparia si posessin condicions que desvirtuessin el projecte, però aquest no és el cas. Qui haurà de donar explicacions del seu vot és el Sr. Valls. Jo votaré Ada Colau i n’estaré convençut. Diferent seria que Barcelona en Comú es plantegés investir un partit de dretes, aquí sincerament renunciaria a la meva acta de regidor perquè sí que aniria contra els meus ideals. Per mi, la gravetat han estat les investidures de Carles Puigdemont i Quim Torra en mans d’ERC i CUP, aquestes són les votacions que com a votant de la CUP en el seu dia mai vaig entendre.
Per tot això que he exposat, per com deia al principi sobre la importància que té l’alcaldia per fixar el rumb de l’ajuntament, pel convenciment que només amb una alcaldia dels comuns podrem garantir que les polítiques d’esquerra, feministes, valentes i del canvi que es van iniciar el 2015 podran seguir, per tot això, votaré Ada Colau alcaldessa.
