Jordi Pujol, la nostra Margaret Thatcher

La difusió mediàtica —i mediatitzada— del documental —o sèrie— recent de David Trueba sobre Jordi Pujol, titulat La sagrada familia, és un bon pretext per començar a obrir el debat, que es donarà inevitablement d’aquí a poc temps, sobre el balanç històric del pujolisme. El pujolisme va ser la forma que va prendre a Catalunya la reacció que va suposar el neoliberalisme a escala global. D’una manera similar a Margaret Thatcher al Regne Unit, Pujol va derrotar les esquerres i qualsevol projecte de transformació profunda de la societat catalana a partir de la seva victòria en les eleccions del 1980. La seva trajectòria política mostra, ja des dels inicis, el seu caràcter corrupte en el sentit més ampli del terme: la corrupció de tot un sistema polític al servei dels grans interessos econòmics contra les classes populars. Aquesta no és, però, la concepció hegemònica avui respecte del llegat pujolista; fet que mostra l’habilitat de Pujol per fer passar el que eren els interessos de les classes dominants pels interessos de Catalunya.

Aquest article, a través de l’anàlisi de certs elements problemàtics del documental de David Trueba, aborda alguns components centrals del pujolisme que han estat històricament mal entesos i que, potser, poden ajudar a percebre l’herència de la cultura política del pujolisme que encara arrosseguem avui.

En termes generals, el documental és excessivament generós amb Pujol si es comprèn, com intentaré explicar, que Jordi Pujol va ser la nostra Margaret Thatcher. El pujolisme representa, històricament i indiscutiblement, l’hegemonia política i cultural més sòlida que s’ha construït a Catalunya després del franquisme, tant per la seva durada —23 anys— com per la seva profunditat i per la seva sedimentació en el present. Observat amb perspectiva, el pujolisme representa la primera reconstrucció exitosa de l’hegemonia del catalanisme conservador des que la Lliga Regionalista va perdre l’hegemonia als anys vint del segle passat. Per això, sempre és important que ens referim al pujolisme com una reacció de classe.

El pujolisme va tancar el període d’expansió dels horitzons i les demandes socials i nacionals que s’havia anat donant a Catalunya des dels anys seixanta. Va ser un punt d’inflexió històric que va coincidir en el temps amb la reacció de classe que va suposar el neoliberalisme a escala global —Pujol guanya el 1980, Thatcher el 1979 i Reagan a finals del 1980—, i que tancava uns anys en què l’hegemonia de les classes dominants va ser fortament discutida arreu i combatuda en l’àmbit social, polític i cultural. A més, el viratge es va donar en un moment en què la lluita de classes es fa clarament explícita en la disputa política. A Catalunya, com en qualsevol altra nació del món, aquesta reacció va adoptar formes pròpies; i això és el que hem d’intentar copsar quan parlem del pujolisme.

El pujolisme va ser la forma que va prendre a Catalunya la reacció neoliberal que van iniciar Thatcher i Reagan

El primer problema del documental és comú amb gairebé tot el que s’ha escrit sobre el pujolisme. La majoria d’estudis sobre el període històric, per diverses raons, no intenten explicar com ni per què Pujol arriba a ser president guanyant les primeres eleccions a la Generalitat del 1980, després d’haver tingut un pes molt secundari tant en l’antifranquisme com en les eleccions anteriors. Pujol havia estat la tercera i quarta força en suport electoral en les eleccions generals del 1977 i del 1979 i en les municipals del 1979, i guanya, inesperadament per a tothom, el 1980. És molt sorprenent la falta gairebé absoluta d’estudis sobre aquelles eleccions en la seva excepcionalitat i rellevància històrica. El documental, que vol cobrir tot un període històric de llarg abast, passa també de puntetes sobre aquest fet crucial i no s’atura a analitzar-lo, de manera que el converteix en una profecia autocomplerta.

El segon element problemàtic és la falta absoluta d’una perspectiva social o de classe, i també és un problema comú amb la majoria d’estudis sobre el pujolisme. Aquest és un fet molt relacionat amb l’anterior, atès que les eleccions del 1980 en què guanya Pujol representen un moment particularment sonor de la lluita de classes en la història de Catalunya. Una mostra de la duresa de la disputa de classe en aquelles eleccions es pot trobar en la intervenció de la patronal Foment del Treball, crucial per impedir una victòria de les esquerres que llavors eren clarament hegemòniques a Catalunya —els socialistes i els comunistes eren la primera i la segona força, respectivament. Segons el president de Foment del Treball d’aleshores, Alfredo Molinas, aquella va ser la “primera vez que una patronal europea interviene en unas elecciones políticas a banderas desplegadas y a la luz del día”.

Foment va finançar directament la campanya dels partits “no marxistes” —entre els quals, CiU i ERC— que es presentaven a les eleccions, amb un total aproximat de gairebé 400 milions de pessetes —per fer-nos-en una idea, el pressupost de campanya dels socialistes i dels comunistes sumat no arribava als 150 milions de pessetes. L’altre vessant de la intervenció de Foment va consistir en una gran campanya mediàtica de la por, de propaganda als mitjans —vegeu-ne un exemple sota aquest paràgraf—, organització d’actes i pressió directa als empresaris per “alertar-los” dels riscos que suposaria un govern d’esquerres per al control de les seves empreses. El candidat del PSUC, Josep Benet, denunciava aquests fets durant la campanya: “L’alt capitalisme, el capitalisme que mana de debò, el capitalisme de la Trilateral […] ha descobert que amb els diners i els mitjans de comunicació de masses pot dominar una democràcia sense la necessitat de fórmules feixistes”.

• 

  Pujol va ser, en aquelles eleccions, el candidat de la patronal, que va veure en ell l’única força reaccionària amb capacitat de derrotar les esquerres. Només des d’una perspectiva que entengui que la història del catalanisme és també la història de la lluita de classes al seu interior, o que la qüestió nacional es troba travessada sempre per la qüestió social, es podran entendre aquestes qüestions. El documental es troba molt lluny de poder copsar res d’això, i probablement aquesta elusió té també una intencionalitat política (a l’esquerra, anunci de Foment del Treball durant la campanya electoral de 1980 a La Vanguardia).

Tots som, en més o menys mesura, pujolistes o fills del pujolisme que encara no han matat el pare

El tercer problema és que el documental, tot i no ser-ne conscient o intentar el contrari, és profundament pujolista. Aquesta és segurament també la raó que explica per què la majoria dels estudis sobre el pujolisme han tendit a ignorar la seva dimensió de classe. L’hegemonia política permet a aquell qui la té erigir-se en representant del poble en la seva totalitat i amagar els seus interessos de classe particulars. Pujol gairebé sempre va aconseguir amagar la seva ideologia o com a mínim relegar-la a un segon pla; ell mateix ho deia així quan afirmava que els altres partits tenien “ideologia”, mentre que ell tenia “Catalunya”. Per això, quan Pujol va construir la seva hegemonia i la va mantenir durant més de 20 anys, va poder fer veure que servia únicament els interessos de Catalunya. Molts analistes del pujolisme, i el mateix documental, són un reflex dels efectes d’aquesta hegemonia i de les orelleres que imposa a l’hora d’analitzar-lo. Tots són, en més o menys mesura, pujolistes. De la mateixa manera que tots som, en més o menys mesura, pujolistes o fills del pujolisme que encara no han matat el pare.

Tot i que als últims dos episodis, quan ja comencen a aparèixer els casos de corrupció, el fet que Pujol no “servia Catalunya” esdevé evident, la manera com es narra el camí de Pujol a president amaga la magnitud d’aquesta fal·làcia. El documental incorre constantment en els llocs comuns i els relats i les imatges construïts pel mateix pujolisme, narrant amb sentimentalisme la profecia pujolista segons la qual Pujol va pujar al Tagamanent i des del cim va veure que havia de “reconstruir Catalunya”. Això és una mostra del moralisme i el sentimentalisme del relat pujolista que encara predomina quan s’accepta com una perspectiva adequada per explicar el que va representar històricament.

El problema d’això és que, quan després s’introdueix la corrupció, l’espectador pot tendir a pensar que Pujol era una persona que tenia una voluntat sincera de servir Catalunya i que es va acabar corrompent, o que la seva pròpia família el va corrompre. Això no permet veure com Pujol va anteposar, ja des del primer moment, per a ser president, els seus interessos propis i de classe per damunt dels interessos de Catalunya. Per això afirmava l’any 1975 amb referència a ell mateix que “la liquidación del franquismo ha sido suficientemente gradual como para que los sectores organizativamente menos fuertes […] hayan podido intentar recuperar su retraso”. Això vol dir que Pujol va entendre que una ruptura democràtica amb el franquisme limitaria les seves possibilitats i va preferir una transició gradual amb la qual tingués més temps i que generés un context polític més conservador i adequat per a les seves tesis. El fet que no es pogués donar efectivament aquesta ruptura amb el franquisme explica moltes de les deficiències que encara avui perduren i que són mostra de la pervivència d’un franquisme estructural en molts aparells de l’Estat com el poder judicial. I és històricament evident que Pujol no va lluitar per aquesta ruptura amb el franquisme.

Pujol no es va corrompre: va arribar a ser president amb el suport econòmic i polític de les classes dominants

El quart element problemàtic del documental, aquell que pretén emmarcar tot això en el present, és la lectura que es fa del procés com a culminació del pujolisme. Segons aquesta lectura, el destapament dels casos de corrupció de la família forma part d’una estratègia per desestabilitzar Catalunya, un fet que recorda el que va succeir amb Banca Catalana i que es veu amb tota la seva ridiculesa quan Marta Ferrusola diu que “Catalunya no s’ho mereix, això”. Si bé pot ser perfectament cert que el moment en què van emergir els casos de corrupció formés part d’una estratègia de l’Estat per aturar l’independentisme, és insostenible afirmar que el pujolisme va posar les bases de l’independentisme que hem viscut durant l’última dècada.

Aquesta tesi es desmenteix observant el contingut i el moment d’expansió de l’independentisme. És patent que el moviment portava implícita una càrrega molt forta d’impugnació al règim del 78 —del qual Pujol era el representant en la seva cristal·lització catalana— ja no només en la qüestió nacional, sinó també en la qüestió social. Per aquesta raó, Artur Mas es va sumar al procés per sobreviure quan es va quedar sense projecte, després de la contestació de la seva política neoliberal de retallades. El fet que Mas, com a successor de Pujol i com a representant del catalanisme de dretes, acabés esdevenint un dirigent principal d’aquest procés explica també moltes de les dificultats amb les quals es va trobar el mateix moviment.

Respecte de la corrupció, l’element certament més rellevant i sobre el qual les investigacions judicials han avançat menys és el del 3%. El 3% és la mostra més evident de la perversió democràtica del pujolisme i de la seva servitud envers els grans poders econòmics del país. Durant 23 anys, Catalunya va ser governada per un sistema ocult a l’opinió pública que mostra l’imbricament profund entre els poders econòmics i els poders polítics, i que fa impossible negar que la política de Pujol no fos una política descaradament de classe. Pujol no es va corrompre: Pujol va arribar a ser president amb el suport econòmic i polític antidemocràtic de les classes dominants del nostre país. Quan va ser president, van ser també les grans empreses, que havien finançat la seva campanya i havien vist en Pujol l’única esperança per derrotar les esquerres les que aconseguirien contractacions públiques a canvi de suborns destinats a Convergència i a la mateixa família. Els detalls que coneixem de tot això són avui encara escassos, i continuarà sent així fins que algun empresari, amb mala consciència i segurament també molta valentia, decideixi començar a aportar-los.

El judici històric del pujolisme començarà aviat. Les forces polítiques d’esquerres amb voluntat de disputar el catalanisme hauran d’explicar llavors tot això. Però serà insuficient fer-ho si no es té, també, la disposició de reemplaçar les classes dominants en la seva direcció política i moral de la vida nacional. I això és, precisament, el que l’esquerra catalana ha estat incapaç de fer des de l’arribada del pujolisme.