Els lloguers estan pels núvols. Ens organitzem en un sindicat de llogaters?

La dificultat d’accedir a un habitatge a Barcelona s’està convertint en quimera els darrers mesos. L’elevat preu dels lloguers –amb un augment de gairebé l’11% des de 2013-, davant d’una congelació dels sous i una precarització dels treballs, és una realitat quotidiana de molts veïns i veïnes de la ciutat, que destinen una elevada part dels ingressos a pagar l’habitatge. Més del 90% dels desnonaments que tenen lloc a Barcelona (entre 8 i 10 per setmana) són per impagament de lloguer. Cal sumar-hi els “desnonaments silenciosos”, com ara no-renovacions del contracte o marxa forçosa del pis per pujades de renda.

Aprenent de l’experiència d’altres països on el parc de lloguer és majoritari, assequible i estable, des de l’Observatori DESC hem posat sobre la taula la necessitat d’unir-se en un sindicat de llogaters. Amb quin objectiu? D’una banda, reivindicar condicions de lloguer dignes davant l’administració i els propietaris (ells sí, molt ben organitzats). Al mateix temps, donar resposta a problemes quotidians en el marc de l’economia solidària que faciliti el dia a dia dels llogaters i llogateres, com ara l’assessorament jurídic o assegurances ètiques.

Per què el preu dels lloguers està pels núvols a Barcelona i altres ciutats catalanes? Entre les moltes raons, en podem destacar sis:

1) L’impacte del turisme de masses sobre els preus dels habitatges: l’augment de les rendes com a conseqüència de l’increment de l’allotjament vacacional, més rendible i que expulsa el veïnat de les zones amb més afluència turística, tal i com denuncia l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible. Ciutat Vella ha perdut un 11% de població en deu anys; el centre de Palma de Mallorca també apuntava a un 5% de despoblació.

2) La gentrificació d’alguns barris, que s’han posat recentment de moda, atrau persones de major poder adquisitiu i que poden pagar preus més alts pels habitatges. L’obertura de restaurants i ‘boutiques’ cares acompanyen aquest procés de destrucció del teixit barrial.

3) La tendència de la inversió immobiliària es desplaça de la compra-venda al lloguer. Fons d’inversió i grans empreses, com les SOCIMIs –exemptes d’impostos-, opten cada vegada més per comprar edificis i llogar-los, recuperant processos especulatius anteriorment associats a la bombolla.

4) Una major dificultat a l’hora d’aconseguir habitatges en propietat. La limitació del crèdit i les hipoteques ha portat a moltes famílies a optar pel lloguer, si bé un una gran majoria no ho fa com a tria voluntària.

5) L’escàs parc d’habitatge públic de lloguer -un 1,5%-, que pugui contrarestar les tendències del mercat i incidir en els preus a la baixa.

6) La Llei d’Arrendaments Urbans (LAU), modificada el 2013 per tal de facilitar el “desnonament exprés”, permet augments indiscriminats de rendes i contractes de molt curta durada (tres anys amb pròrrogues anuals). Tanmateix, la llei de l’oferta i la demanda s’ha demostrat ineficaç en el mercat de l’habitatge: milers de persones n’estan excloses, proliferant les ocupacions i el relloguer, i el sensellarisme continua molt present.

La vaga de lloguers de la CNT

Dinàmiques similars es van viure els anys 30 del segle XX a Barcelona. La crisi econòmica després del crack del 29, l’elevat atur dels treballadors barcelonins i la falta d’immobles per habitatges van multiplicar aleshores el relloguer d’habitacions, l”hospedatge en pensions i la impossibilitat de pagar els lloguers que quedaven. Impulsada per l’anomenat “Comitè de Defensa Econòmica” de la CNT, una vaga de lloguers es va estendre per la ciutat, sobretot els mesos de juliol i agost de 1931, a desenes de milers de llars. Les demandes eren clares i concretes: una rebaixa del 40% de les rendes, la supressió de les fiances, i no pagar si s’estava a l’atur, segons relata Manuel Aisa al seu llibre ‘La huelga de alquileres y el comité de defensa económica’ (El Lokal). Si bé és cert que el context de vagues i mobilitzacions sostingudes del moment van afavorir-la, tampoc no es pot dir que la lluita pel dret a l’habitatge hagi estat absent els darrers anys a casa nostra. Ans el contrari, les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca i moviments veïnals han estat exemple de lluita i apoderament.

Malgrat la forta aposta per l’habitatge de compra des dels anys 60 –volent convertir “els proletaris en propietaris”-, al voltant d’un 30% de les barcelonines viuen de lloguer actualment, una xifra aproximada a la dels socis del Barça, algú comentava. No obstant, l’atomització no ha facilitat que els inquilins erigeixin una veu forta en denúncia dels preus abusius i les condicions injustes dels arrendaments. Tot i això, una opció per combatre l’encariment de preus passa per l’organització i la unitat. Està en joc el futur de la ciutat i del dret a l’habitatge de les que hi vivim. Com deia el geògraf urbà David Harvey, en la recent entrevista de CRÍTIC i la Directa: “Hem de resistir. Les ciutats no poden ser un lloc on invertir, sinó un lloc on viure”.

Irene Escorihuela és directora de l’Observatori DESC.