Crític Cerca
Opinió

13/03/2017 | 20:00

“Ocupava aleshores l’Ateneu tota l’ala dreta de l’edifici del Teatre Principal, amb el qual comunicava per una porta oberta al saló de descans, i tenia altres dependències, especialment una bona part de la biblioteca, en unes habitacions de la casa del costat, disposades amb molta traça per dissimular que fossin un afegit a la pròpia instal·lació. I en la sala més reduïda de les dues que tenien vista a la Rambla, havíem muntat la nostra penya, per la qual passaven homes de totes les idees i de totes les professions. Allà s’havia abrigat per als seus primers contactes amb el món el meu amic Francesc Pujols, aleshores, joveníssim poeta”.

Amadeu Hurtado. ‘Quaranta anys d’advocat’.

Amadeu Hurtado es fa soci de l’Ateneu l’any 1898, amb 23 anys, després de la sotragada del procés de Montjuïc, que ha marcat la primera joventut de tota una generació. Un dels primers amics que hi fa és Francesc Pujols, una amistat que durarà tota la vida. En aquells temps, el filòsof de la Torre de les Hores i Hurtado són carn i ungla. Un altre dels amics d’aquesta època, amb qui coincideix en la penya de l’Ateneu, és Ernest Vendrell, escriptor mort prematurament l’any 1907 a 35 anys. “Una de les sensibilitats més afinades que he conegut, d’una elegància natural, d’una força de simpatia que el feia estimar per tothom, obert a totes les idees, generós de sentiments, d’una vasta cultura dignificada per una modèstia sense afectació que el feia accessible a les amistats més humils, escriptor notable i de paraula brillant, d’un optimisme que li permetia mirar les batusses partidistes com un incident transitori i inevitable de la formació d’un poble que ell veia com una certesa més que com una esperança”. En aquests s’hi afegeixen Jaume Brossa i Alexandre Cortada, procedents tots dos de la revista modernista ‘L’Avenç’, a la qual havien donat una coloració anarquitzant i nacionalista radical, segons Hurtado “molt diferents l’un de l’altre, però coincidents en la visió d’una Catalunya renovada i en el mateix esperit demolidor del que Maragall en deia, des del punt de vista literari, vallfogonisme”.

Tots quatre, Vendrell, Cortada, Brossa i Hurtado, formen un grup que, representant les noves i inquietes generacions de la casa, “havíem remogut la vida interior de l’Ateneu, i ens havia estat possible, pel nombre creixent de les nostres relacions, organitzar unes sèries de conferències públiques segons uns programes acurats, sense exclusió de colors ni de tendències, i sense fer qüestió de l’idioma per compensar amb la tolerància dels nostres el respecte que podíem exigir dels altres”.

El 4 de gener de 1901, un grup de sis socis, entre els quals Vendrell i Hurtado, s’adrecen al president de l’Ateneu, el Dr. Bartomeu Robert, proposant-li un programa de 12 conferències, que es podrien celebrar cada divendres, des del 10 de gener fins al 12 d’abril. “Les conferències es referien principalment a problemes que eren l’actualitat dels pobles d’Europa, seguint en certa manera l’acció del benemèrit grup de ‘L’Avenç’, la notable revista aleshores recentment desapareguda, de voler donar un contingut d’esperit universal a la renaixença catalana”, hi afegeix Hurtado. El programa preparat pels “elementos radicales del Ateneo Barcelonés” que volien “imprimir nuevos rumbos a la marcha arcaica del Ateneo” i, segons Vendrell, “difondre l’esperit modern”, és el següent: el metge Josep Antich i Subirana tracta de l’“Ideal de una sociedad civilizada”; Joaquim Boguerín i Montoro, de “La vida elemental”; Josep Cembrano, “La lucha por la vida y la asociación en los animales”; Francesc Piñol i Pereantón versa sobre “La célula social”; Vendrell, sobre “Tipus representatius de l’acció moral moderna”; el professor valencià Vicenç Gay parla sobre “La traducción jurídica y los nuevos horizontes del Derecho”; Amadeu Hurtado titula la seva intervenció “Cap a una justícia nova: les sentències del magistrat francès president Magnaud”; Andreu Camprodon i Vidal, “Condiciones requeridas para que el movimiento de aproximación hispano-americano dé los resultados que interesan al porvenir de la raza ibérica”; Marià Omedes, “Conflictos entra la Ciencia y el Arte. Su estado actual y porvenir probable de los mismos”; Santiago Valentí Camp, sobre “La emancipación de la mujer”; el director d’’El Diluvio’ i exsacerdot Pere Sala i Vilaret se centra en “El monismo”, i Juan García Bravo, en “El subjetivismo”.

L’organització d’aquelles conferències es veu des de la premsa liberal com una fita més en la disputa soterrada que dins l’entitat enfronta el conservadorisme de la Lliga i el món republicà, federal, liberal, àcrata o lliurepensador. Segons ‘El Diluvio’, “los elementos avanzados que pretendían echar del Ateneo, haciendo imposible su vida en aquella casa, son los que hoy la honran con sus conferencias; los que llenan su salón de cátedras todos los viernes por la noche; los que oyen calurosos aplausos defendiendo el derecho moderno, la libertad en acción, la poligamia y el amor libre, la vida intensa, sin religión, sin amo, sin Dios”.

Amadeu Hurtado encapçala, a principis del segle XX, el grup de joves que vol renovar l’Ateneu Barcelonès

El 26 de maig de 1902, Amadeu Hurtado és elegit sotsdirector de la secció de Ciències Morals i Polítiques de l’Ateneu. L’entrada a la secció li obre les portes de la Junta de la casa, presidida per l’advocat i dirigent lligaire Ramon d’Abadal i Calderó. Poques setmanes després, Amadeu Hurtado presenta una petició en què demana que “se serveixi disposar que l’Ateneu manifesti públicament associar-se al condol que experimenta el món literari per la pèrdua del gran Émile Zola”, encarregant-se el mateix Hurtado d’organitzar la vetllada necrològica dedicada a l’autor de ‘La bèstia humana’. Per preparar-la s’organitza una reunió de joves ateneistes de diferents opinions i tendències, on Ernest Vendrell llegeixi una proposició ambiciosa i programàtica per  “enlairar l’Ateneu fins a posar-lo al grau que requereix la cultura de la moderna Barcelona”. Per situar l’Ateneu en la línia d’aquesta cultura moderna que “ha pres caràcter més que de la quantitat i profunditat de coneixements, més que de la seva precisió –i sens dubte a causa d’elles–, de la immediata transcendència que tenen per a la voluntat, l’energia i la conducta”, Vendrell proposa que la institució s’acosti i aculli la pràctica de l’esport; faci valer el cultiu dels jardins; impulsi el perfeccionament dels hospitals, de les biblioteques, de la Universitat, dels museus, etc.; s’inviti anualment professors, conferenciants i publicistes estrangers i nacionals; exposi i organitzi tallers fotogràfics; dediqui especial atenció a la premsa en “la seva labor de revelació progressiva quotidiana”; subvencioni sales de teatre, amb entrades per a socis, a condició que es programessin obres d’autors estrangers i nacionals, preferentment d’autors poc coneguts i joves; mantingui contacte fluid amb les associacions de la ciutat; expressi la socialitat, transformació i influència dels casinos; contribueixi en les inauguracions i festes de la ciutat “procurant expressar la bondat de la vida, l’excel·lència de la fraternitat, els beneficis de la cultura, la santedat de l’alegria”; “extraure els fets diaris en descripcions públiques, el principi moral de la joia, energia i salut” homenatjant-los amb gasetilles als diaris i làpides col·locades a les parets de l’associació i, a l’últim, doni preferència, homenatge i suport, per sobre de tot, a inventors i homes imaginatius. Tot aquest programa exposat per Vendrell haurà de servir, segons Joventut, per donar un nou to, ja que “des d’aquell temps en que es lluità per a que la llengua catalana tingués allí el lloc que li pertocava, es pot dir que l’existència d’aquella entitat no té més expressió que la dels balanços: puges i baixes, però res productiu, res que respongui a les necessitats morals i intel·lectuals de Barcelona”.

El Teatre Principal, primera seu de l'Ateneu Barcelonès
El Teatre Principal, primera seu de l’Ateneu Barcelonès

La proposició dels joves intel·lectuals sintetitzada per Ernest Vendrell coincideix amb la presentació a la Junta d’una on es denuncia la rutina i decadència de la casa, es lamenta l’estat d’abandó de la Biblioteca –només hi ha una sola obra de Nietzsche, i cap volum d’Ibsen, Marx, Novicow, Max Nordau, Carlyle, Emerson, Anatole France…– i s’urgia a impulsar “la espiritualitat de la multitud a augmentacions morals de coratge, de justícia i de felicitat”. Aquestes idees modernitzadores representades pels grups més avançats de l’entitat marquen l’activitat d’Hurtado a la Junta de l’Ateneu. Pel que fa a l’homenatge a Zola, es converteix en un nou cicle de conferències, que rep l’elogi de ‘L’Esquella de la Torratxa’, que celebra que “l’esperit d’iniciativa de la joventut intel·lectual de l’Ateneu empenyada en demostrar que aquella casa és i ha de ser alguna cosa més que un club regionalista”. Tal com explica Hurtado a les seves memòries, “Des de la Junta, ens va ésser més fàcil descabdellar una tasca d’acostament al poble per guanyar influències de simpatia que ajudessin a clarificar un ambient tan dens de discòrdies incoherents, i convertíem les conferències en discussions públiques de temes proposats per la nostra secció, mentre transportàvem les altres al gran públic amb el pretext d’unes vetllades teatrals organitzades en nom de l’Ateneu al Teatre Principal”. A propòsit d’aquestes jornades teatrals, Emili Tintorer escriu a ‘Joventut’: “Don Amadeu Hurtado llegí un notabilíssim treball en que historià a grans trets la vida de l’Ateneu des de sa fundació, fent notar que la característica, en ella, ha sigut la falta casi bé absoluta d’iniciatives que la fessin transcendir en el moviment intel·lectual, polític i social de la nostra ciutat”. Canviar aquesta tendència és la seva idea.

L’activitat renovadora d’Hurtado a l’Ateneu s’acaba de manera abrupta quan les tensions i les malfiances polítiques del moment arriben a la Junta. Any després, en plena República, quan ja és tot un patrici del catalanisme republicà i en vigílies de la Guerra Civil, és elegit president de la institució. Però aquesta és una altra història. Avui, l’Ateneu Barcelonès –que ens estimem amb bogeria– es troba en una cruïlla semblant a la qual es va trobar la generació dels “radicals” d’Hurtado, Vendrell, Brossa, Pujols i companyia. D’uns quants anys ençà, la tònica és la falta gairebé absoluta d’iniciatives que la facin transcendir en el moviment intel·lectual, polític i social de la nostra ciutat, ensopit en el seguidisme polític –que no pas l’impuls i la creació d’un autèntic debat nacional sobre la Catalunya que volem–, la rutina de l’anar fent, i la manca de noves energies i de noves idees. En aquesta girada històrica, a l’Ateneu li cal una renovació profunda de la programació cultural, que la torni a situar al centre dels debats contemporanis internacionals a casa nostra i faci de caixa de ressonància de la cultura catalana en diàleg permanent amb el món.

L’Ateneu ha de deixar de ser la casa d’un o diversos partits i ser la seu de la reflexió política i social de la ciutat

L’Ateneu, com una de les principals institucions culturals europees, ha d’acollir altra vegada la creació artística, literària, musical, les noves tendències i els noms emergents, amb la mirada enllà cap al futur. Ha de deixar de ser la casa d’un o diversos partits o grupuscles per ser l’àmplia casa de la reflexió política i social a la ciutat, especialment en un moment tan decisiu com el que estem vivint, i amb preferència pels reptes immediats en l’àmbit del pensament, les ciències i l’art, enfocant l’atenció, també, cap a la geopolítica, la bioètica, els temes de gènere, el paper de les ciutats, etc. Ha de ser fidel a la tradició intel·lectual i innovadora que va fer gran l’Ateneu i el va situar en primera línia de les fites històriques decisives de la ciutat i del país, sense por de la internacionalització i l’obertura, afavorint el retorn social al barri i la ciutat, el contacte intergeneracional, l’intercanvi de coneixement i la preservació de la memòria de les diverses generacions d’ateneistes.

Aquest és el somni d’un grup de socis i sòcies d’entre 45 i 18 anys, professionals i gestors culturals, escriptors, periodistes, acadèmics, experts en economia i política internacional, nascuts i crescuts en democràcia, coneixedors de la història de la casa i amb la il·lusió de portar-la cap al futur. Un grup que en Bernat Dedéu com a cap de cartell ha aplegat amb el nom mishimià d’Ordre i Aventura, que resumeix com cap altre el nostre propòsit. Quatre gats baladrers ens han titllat de massa joves, de gamberros, de mal educats, d’eixelebrats, de gerontofòbics, d’inexperts, de radicals, de tenir complex de Peter Pan, de vedets, personalistes, neoliberals o representants exquisits de la Nova Dreta Catalana, fins i tot de ser poc patriotes, de voler descatalanitzar la casa i de ser, en realitat, agents encoberts de Societat Civil Catalana… Han dit que amb nosaltres es trencarà l’Ateneu i que l’enfonsarem, que no tenim talla per representar-lo. Tant és. Fins ara hem agitat les tranquil·les aigües de l’estany del jardí, hem trencat per uns quants dies el silenci de la Biblioteca i hem fet que el futur de l’Ateneu torni a interessar a la ciutat, quan ningú l’esperava. Això és el que volem. El projecte d’OiA passa, com deia el malaguanyat Ernest Vendrell, per “enlairar l’Ateneu fins a posar-lo al grau que requereix la cultura de la moderna Barcelona”.

Joan Safont és periodista i escriptor. Forma part de la candidatura Ordre i Aventura, que es presenta a les eleccions de l’Ateneu Barcelonès aquest dimecres 16 de març.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària anual, rebreu el llibre 'Fils' i el dossier 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies